dilluns, 30 de novembre de 2009

Crònica de les Jornades Municipalistes de les Comarques Centrals.


Bones sensacions a la fi de les jornades municipalistes de Beniarrés

L'Esquerra Independentista de les comarques centrals del País Valencià -Endavant (OSAN), Maulets, Independentistes de la Safor, l'Assemblea del Rogle de Beniarrés, i CAJEI- ha organitzat les primeres jornades municipalistes conjuntes. Les jornades, celebrades aquest cap de setmana a Beniarrés (El Comtat) i que duien com a títol "La unitat popular als nostres pobles", han tingut un precedent en el cicle de xerrades "Municipalisme i Esquerra Independentista" organitzat per Independentistes de La Safor la passada primavera a Gandia. Aquesta vegada l'Ateneu Popular Arrels de Beniarrés ha sigut l'escenari de tres interessants xerrades que han acostat la feina municipalista que des de la CUP s'està fent. Al llarg de les jornades una 60 de persones de diferents pobles com ara (Onil, Banyeres, Pedreguer, La Font d'en Carròs, Xàbia o Carcaixent) s'han acostat a l'Ateneu per tal d'escoltar als i les ponents municipalistes, i intercanviar la feina o les experiències que s'han dut a termen als diferents pobles.

La primera xerrada, "Municipalisme i feina institucional" a càrrec de la regidora de la CUP de Sallent Anna Gabriel, ha versat sobre la importància del treball a dins els consistoris per tal de demostrar que es pot fer altra política i aportant els valors propis de l'Esquerra Independentista (perseverança, humiltat, manca d'interessos en fer carrera política) i que fan que es puga posar la mà en el foc per tots i cadascuns/es de les càrrecs electes de la CUP. També ha destacat la quantitat d'informació que aquesta feina pot aportar als moviments populars locals i que d'altra manera estaria amagada. Gabriel destaca que a un poble la CUP ha de "ser la veu dels sense veu" i assegura que hi ha la possibilitat de "desmuntar des de l'Ajuntament les estructures de poder del caciquisme local". A més la regidora de Sallent assenyalà la conveniència de comptar a nivell local amb un moviment, independentista i popular, organitzat fora de la CUP però treballant colze a colze amb ella.

Joan Teran, militant d'Endavant (OSAN) i de la CUP de Barcelona, ha estat el segon en prendre la paraula amb la xerrada "El municipalisme en la construcció nacional dels Països Catalans". Aquesta xerrada ha explicat la història de les CUP, quina és la seua estratègia actual i els objectius a curt termini com ara l'extensió del treball municipalista arreu del territori nacional, la relació harmònica amb la resta de l'Esquerra Independentista i els moviments populars, i el repte de consolidar les CUP en les eleccions municipals de 2011.

Per últim prengueren part de les jornades representants de Gent de Gramanet que explicaren com s'articulava el moviment de la Unitat Popular en aquesta ciutat del cinturó de Barcelona que ha tingut des de sempre una rica xarxa social revolucionària. Santa Coloma de Gramanet compta amb un fort i divers moviment articulat en una plataforma reivindicativa en base a objectius concrets. Aquest moviment decidí presentar-se a les eleccions sota la marca Gent de Gramanet a les eleccions de 2007 i per sis vots quedaren sense representació. Se subratllà la importància d'aquest moviment popular arrelat com a la força real de l'esquerra a Gramanet.

Sobre les 21h de la nit conclogueren les jornades que s'han caracteritzat per la participació i els debats i per l'acord de l'Esquerra Independentista de les comarques centrals de coordinar-se i fer possible que el treball municipalista d'unitat popular tinga expressions concretes en els pobles on siga possible.

Davant el referèndum d'independencia vota SI

divendres, 27 de novembre de 2009

VI aniversari de l'Ateneu Popular Arrels


Bon dia companys!
Com cada any el dia 7 de desembre per la nit celebrem l'aniversari de l'Ateneu Popular Arrels, enguany cau dilluns però a l'endemà és festa.
Enguany estrenem Ateneu nou i començarem amb un sopar de germanor i musiqueta de la bona i a les 23:30h comencen els concerts, on cobrarem 4 eurets per l'entrada per autogestionar l'ateneu que falta ens fa, i tocaran Inèrcia, 121 decibels i The Skafeinats, en acabar Dj Raül i Dj Conill.
La festa està garantida fins la matinada!!!
Esperem que vos agrade i vingau a gaudir d'una nit tant especial per nosaltres.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Accions a Beniarrés pel 25 de novembre, dia internacional contra la violència de gènere.


Hui dia 25 de Novembre, les assemblees del Rogle, Endavant-OSAN i l'assemblea de joves-CAJEI hem realitzat un seguit d'accions per denunciar la violència de gènere que patim en aquesta societat.
S'ha repartit el manifest unitari que ha fet l'Esquerra Independentista al voltant d'aquesta diada.
S'ha penjat una pancarta a l'entrada del poble on es podia llegir el lema unitari de l'Esquerra Independentista en aquesta diada "Construïm unes relacions lliures de violència"
A més a més s'han encartellat 29 cartells per les parets del poble amb les següents notìcies:

VIOLÈNCIA DE GÈNERE, DEFINICIÓ DE L’ONU:
“ TOT ACTE DE VIOLÈNCIA SEXISTA QUE TÉ COM A RESULTAT POSSSIBLE O REAL DANY FÍSIC,SEXUAL O PSÍQUIC, INCLOENT-HI LES AMENACES, LA COERCIÓ O LA PRIVACIÓ ARBITRÀRIA DE LLIBERTAT, TANT SI S’ESDEVÉ EN LA VIDA PÚBLICA COM EN LA PRIVADA”.

- En el primer trimestre del 2009 és registraren sols als Països Catalans 11.479 delictes cap a la dona.
-En el primer trimestre del 2009 és registraren sols als Països Catalans 88 delictes contra la llibertat i integritat sexual de les dones.
-En el primer trimestre del 2009 és registraren als Països Catalans 474 divorcis.
- De gener del 2007 a desembre del 2008 van haber 82,006 denuncies de violencia de genere al Països Catalans.
-Segons Amnistia Internacional la violencia de genere afecta a 1.000 milions de dones a tot el món.
- Segons Amnistia Internacional la violencia de gènere és la primera causa de mort entre dones compreses entre els 16 i 44 anys, per davant del cancer.
-L'origen del 25 de Novembre és remonta al 1960, any en que les tres germanes Mirambol conegudes com "Mariposas inolvidables" sigueren brutalment asassinades pel seu activisme polític.
-17 víctimes per violència de gènere als Països Catalans de 1 de gener fins l’octubre del 2009
-Violència de gènere també són els abusos sexuals que pateixen dones immigrants i homosexuals a mans d’agents estatals i funcionaris de l’estat.
-Absolts 3 menors per un cas d’assetjament escolar en un institut de Coria del Rio (Sevilla)
-El Ku Flux Klan desembarca a Italia i fa una crida a atacs homòfobs (novembre 2009)
-El president de Gambia adverteix que “no perdonarà” a Gais i Lesbianes
-Eliminem l’ús del masculí com a genèric de la nostra llengua. En lloc de homes/nens/ciutadans caldria dir gent/infància/societat.
-En Sudáfrica es produeixen almenas 10 violacions correctives a la setmana.
-És multipliquen les agresions homòfobes en Italia.
-Un Jove homosexual de 30 anys rep una pallissa per part d’un grup de 3 feixistes xenòfobs.
-Exprostitutes llances una campanya amb el lema “¿Compraries la teva mare?”
- En juliol de 2006 internes del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de "Capuchinos" en Málaga, patiren presumptes abusos sexuals per part dels policies que les custodiaven.
-L’ejecció per lapidació és un càstig que Iran aplica a les persones acusades de cometre adulteri. Actualment hi ha al menys set dones i dos homes exposats a ser lapidats.
-La prostitució, L’ofici mes vell del món o una forma de violencia contra les dones?
-La violència sexual contra les xiquetes és un fenomen ocult però extens. Judicialment no s’afronta de manera adequada.
-Les dones guanyen un 17,6% menys que els homes a l’estat espanyol.
-Les violacions de castig a dones lesbianes aumenta en els barris pobres de Johannesburg i Ciutat del Cabo
-Milers de dones nigerianes son importades a Europa Occidental cada any i forçades a treballar en la industria del sexe.
-Milers de persones exiliades arreu del Món per la seva condició sexual.
-Nemat Safari, un Jove iraní de 16 anys condemnat a mort per cometre “sodomia”
-Religiosos fonamentalistes d’Irak ordenen erradicar la “depravada” homosexualitat.
-En Uganda, Guyana, India, Bangladesh, Singapur, Maldivas, Bután i Nepal la homosexualitat pot castigar-se amb cadena perpetua.

Terrassa: Inici de campanya contra la repressió a Jaume, militant d'Endavant.

Des de SAT (Solidaritat Antirrepresiva de Terrassa) i Alerta Solidària iniciem la campanya de solidaritat i defensa d'en Jaume de Terrassa, militant d'Endavant, encausat en el cas de la pantalla.

Iniciem la campanya amb un acte/roda de premsa el DIJOUS 3 DESEMBRE a les 19h a la Biblioteca Central de Terrassa, al costat de RENFE TERRASSA.

En l'acte hi participaràn el pròpi Jaume, un membre de SAT, una membre d'Alerta Solidària i un advocat.

Fem una crida a tot aquell que pugui venir, ja que davant la repressió, la solidaritat és la nostra millor arma.



Carta del company i amic Jaume Soler acusat injustament de la crema de una pantalla de Tele5 a Terrassa

Qui em coneix sap que sóc una persona reservada i a qui li agrada passar desaparcebut en allò personal. Que he intentat portar aquest cas ... fent el mínim d'aparicions i declaracions públiques...

He esperat fins ara a fer cap declaració pública, més enllà de l'obligada primera intervenció dos dies després de la detenció juntament amb nombrosos col.lectius i persones individuals que em van mostrar el seu suport. He esperat fins ara, deia, per tal de poder d'alguna manera respectar els terminis i termes del procés judicial i no aparèixer com una persona que vol fer del seu cas un espectacle per a guanyar notorietat, donar peu a crítiques per defensar-se sense fonament o fins i tot de forma gratuïta, saltant-se procediments, etc.

Qui em coneix sap que sóc una persona reservada i a qui li agrada passar desaparcebut en allò personal. Que he intentat portar aquest cas fins al moment actual fent el mínim d'aparicions i declaracions públiques, precisament per a deixar que el procés fes el seu curs i jo defensar-me segons el procediment que hi ha establert. Però, després de més de 5 mesos dels fets, i 3 de la meva detenció i posterior posada en llibertat, entenc que és moment de pronunciar-me. I entenc que és així perquè el procés està essent més que lamentable i preocupant en molts aspectes. El principal, pel fet que encara no disposi en el meu poder de l'expedient judicial en la seva totalitat, i per tant encara no sàpiga ben bé de què se m'acusa, en base a què i qui ho fa. I qui conegui com és el funcionament de la justícia en aquest país sabrà que aquesta tardança és força inusual i del tot inacceptable, fent que jo no sàpiga de què m'haig de defensar, ni com fer-ho. És a dir, estic indefens davant les acusacions que m'han arribat.

Un altre fet molt greu és que després que passessin 2 mesos des del moment dels fets per a detenir-me, quan se suposa que els fets estaven “més que clars”, i així es va permetre de presentar-ho a la premsa, que hauria justificat la meva detenció, detenció alhora justificada en base a un suposat risc de fugida (2 mesos sense fugir, la fugida més lenta de la història), l’expedient encara no estigui tancat i hagi hagut d’aguantar 3 mesos, i encara continua, anant a signar cada 15 dies als jutjats: per si no n'hi havia prou amb l'estigma social d'aquesta culpabilitat inflingida abans de judici, i sense disposar de tot l'expedient, se'm tracta i castiga com a culpable sense encara haver presentat cap prova per a fonamentar-ho.

Els motius són per mi més que clars per a pensar que no hi ha proves i que la meva detenció es va deure a una persecució política, un cas de persecució vers una persona que ha dut a terme activitats polítiques independentistes, de manera pública, de la qual no me n'he amagat mai.

He intentat respectar el procés judicial en marxa, en el qual per cert tinc poca confiança, i esperar tot aquest temps del tot desmesurat. Però ja n'hi ha prou: jo mantinc que no hi era, que era al Garraf, on visc des de fa uny, igualment com mantinc que continuaré duent a terme activitat política i contribuint amb aquesta, amb tota la modèstia, a la consecució de la independència i a una ciutat, país i món més justos.

Jaume Soler

25 de novembre: Construïm relacions lliures de violència!


A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa
i nació oprimida.
I el tèrbol atzur
de ser tres voltes rebel.
-Maria Mercè Marçal-

Aquest dimecres 25 de novembre commemorem el Dia Internacional de la violència contra les dones. L'Esquerra Independentista, sempre en lluita contra l'opressió masclista i el patriarcat, se suma a la commemoració de la diada amb actes i mobilitzacions. Manifestos:



COMBATEM EL PATRIARCAT
CONSTRUIM RELACIONS LLIURES DE VIOLÈNCIA!

Ni opressores ni oprimides El jovent construïm relacions lliures de violència! [CAJEI-Maulets]


Enguany, 16 dones han estat assassinades als Països Catalans. 16 víctimes mortals més de la violència masclista, però no pas les úniques, ja que el sistema de dominació patriarcal condemna a mort milers de persones cada dia. Les pallisses, la mutilació genital, la violació o el bullying, són tan sols l'expressió gràfica i material d'una violència que va molt més enllà i s'endinsa, en forma de coacció, dins de cadascuna de nosaltres. Aquesta opressió invisible, condiciona els nostres desitjos, les nostres emocions i ens condemna a unes relacions personals en termes de desigualtat.


D’exemples d'aquestes violències invisibles, quotidianes, d’estar per casa, en tenim a cabassos. I moltes d'elles les interioritzem inconscientment en la infantesa i l'adolescència. Segons dades de la Fundación Mujeres, el 32,1% dels nois i el 14,4% de les noies consideren legítim comportaments tant directament sexistes i violents com que el noi obligui a la parella a follar de tant en tant. Altres dades igualment preocupants de la mateixa fundació, afirmen que molts nois i noies joves consideren normal controlar el telèfon mòbil de la seva parella, les seves amistats o la seva roba.


I què hi tenim a dir les persones joves? Quan se'ns pregunta què volem ser de grans, potser no sempre ho tenim clar. Però el que si que tenim clar és el que no volem ser. No volem ser víctimes ni responsables d'aquesta violència mil·lenària, que ni és normal ni és natural. No volem morir a mans d'algú que ens creu propietat seva. No volem ser maltractades ni física, ni psicològicament. No volem ser el sac de boxa on algú desfoga totes les frustracions que genera el patriarcat. No volem ser criminalitzades per haver avortat. No volem ser moneda de canvi de cap proxeneta, els gestors del tercer negoci més lucratiu del món. No volem que s'associi prostitució amb delinqüència, ni que se'ns detingui per utilitzar el nostre cos com volem o -de vegades- com podem.


No volem ser condemnades a l'anorèxia per un model de bellesa antinatural que, ajudat per la publicitat, ens fa creure que la desnutrició és cool. No volem que ens planifiquin la vida ni les relacions personals. No volem ser educades en una sexualitat obscura, prohibida, malalta. No volem sotmetre ni ser sotmeses!


Volem gaudir i ser propietàries del nostre cos, volem viure lliurement el nostre desig. El jovent desitgem deslligar-nos de les manilles de la dominació. Desitgem ser propietàries de les nostres vides i dels nostres objectius. Desitgem desterrar qualsevol forma d'explotació de la faç de la terra. Desitgem poder-nos viure tal com som. Desitgem una educació sexual i afectiva que ens ensenyi a respectar i a ser respectades, a viure la passió sense repressions morals. Desitgem poder follar i estimar com vulguem i a qui vulguem. Desitgem inventar noves maneres d'explicar el que som i de definir-nos, que fugin de la rigidesa de les etiquetes amb què ens classifiquen socialment. Desitgem poder decidir si tenim criatures o no i desitgem poder decidir quan i on tenir-les, en contra del que pugui dir l’Església i les lleis dels Estats. Desitgem tenir el dret a decidir sobre els nostres propis cossos!


Som els i les joves els que hem de posar les bases d'un nou model de relacions, on la coacció i la submissió no hi tinguin cabuda.


Per l'alliberament sexual i personal, construir relacions lliures de violència!


Manifest d'Endavant: Construïm unes relacions lliures de violència!

Avui dia, la forma més restringida d’entendre la violència de gènere suposa identificar-la amb actes de violència física entre un home i una dona. És la cara més dramàtica de la violència visible del patriarcat, i és que a data d’avui ja hi ha 22 dones mortes als Països Catalans al 2009.

Durant anys, el moviment feminista va denunciar públicament aquest tipus de violència que sovint acaba amb assassinat, i que les institucions i els mitjans de comunicació de masses silenciaven. Amb el temps, sembla que els canals oficials no han tingut més remei que reconèixer i denunciar també aquesta crueltat impune, això sí, oferint solucions exclusivament policials a una violència que és inherent al patriarcat. Amb totes les mancances i despropòsits que envolten els mecanismes oficials de lluita contra la violència de gènere, que poden arribar a desesperar a qualsevol víctima de maltractaments que decideixi donar el pas cap a la denúncia, és cert que s’ha avançat al menys cap al rebuig social de la cara més visible de la violència contra les dones.

Però la realitat és que s’ha fet ben poc per identificar, denunciar i lluitar contra les causes profundes, latents, sovint imperceptibles, d’aquesta violència última i visible. Els maltractaments sistemàtics que acaben en assassinat i que els mitjans de comunicació ens ofereixen com un espectacle més de reality show, no són més que la xicoteta punta d’un enorme iceberg de relacions desiguals de gènere, basades en una divisió i subordinació de tasques en funció del sexe de les persones, que es valoren socialment de manera desigual, i que es justifiquen per unes suposades diferències naturals.

I és aquí on entra en joc la violència de gènere invisible que totes i tots patim quotidianament quan ens diuen amb quines joguines hem de jugar a la infantesa, quan a través del tracte rebut a l’escola i dins la família ens fan creure a les dones més febles i dòcils, o més responsables davant els altres, quan ens imposen uns cànons estètics que fan del cos el centre de la identitat femenina, quan les pel·lícules i novel·les ens converteixen en princeses que només aspiren a trobar el príncep blau que les salvi del drac, quan ens controlen el nostre propi cos i avortar és un delicte, quan els mites de la maternitat, de la família heterosexual monògama i la mística de la sexualitat femenina identifiquen dominació sobre la dona amb dominació i control sobre el seu sexe, etc…

Tots aquests dispositius configuren una enorme xarxa de violència invisible que ens programa, a totes, com a víctimes potencials de la violència física i psíquica més directa, i que alhora, no ens enganyem, programa els homes, a tots, com a potencials agressors quan la seua identitat de dominació es veu qüestionada per la rebel·lia femenina. Només alguns casos acabaran en agressió directa. La resta conduiran a petites desavinences i discussions, o a llargues relacions infelices que es suporten estoicament gràcies als sentiments de culpabilitat que generen i que impedeixen trencar-les.

Això és el que volem ressaltar quan denunciem el caràcter estructural de la violència de gènere, i la idea que tots i totes no només la patim passivament, sinó que contribuïm activament a reproduir-la, en tant que participem del joc quotidià de les relacions entre homes i dones amb les mateixes normes que se’ns han ensenyat. Quan reclamem unes relacions lliures de violència, ens referim tant a la violència visible com a la invisible, i per tant, reclamem una lluita constant i quotidiana per construir unes relacions personals, socials i econòmiques lliures de desigualtats.

És en aquest sentit que la lluita antipatriarcal es converteix en una de les lluites socials més complexes, perquè afecta les nostres relacions més íntimes, els nostres desitjos més inconscients. És per això que hem d’estar alerta en cada moment, en tota situació, per a poder identificar cada actitud, cada acte, cada comentari o tractament sexista, i crear els mecanismes necessaris per a combatre’ls amb contundència i no des de la superficialitat de les institucions gestores del capitalisme patriarcal, sistema basat en les desigualtats i la divisió i que per tant no té cap interès real en acabar amb les causes profundes de la violència de gènere. Hem d’acabar amb el patriarcat, amb la violència invisible i la visible, per poder construir unes relacions lliures de violència.



Cau de llunes, Assemblea Feminista Revolucionària

Per què moren les dones a mans de qui se suposa que les estima?

 Què hi té a veure el patriarcat amb la violència de gènere?

 Per què s25_de_novembre2ón insuficients les mesures contra la violència de gènere? 

Qui pateix violència de gènere?

 Com es lluita contra la violència de gènere?

Des de principis d’any ja s’han registrat als Països Catalans un mínim de 16 víctimes mortals més de la violència masclista. 16 víctimes mortals més del sexisme homicida; 16 víctimes mortals més del patriarcat. Gairebé, 50 a l'estat espanyol.


Cal tenir en compte, però, que la violència d’arrel sexual ni comença ni acaba amb les pallisses i assassinats d’homes a dones. Aquestes vexacions, violacions i tortures físiques o psicològiques exercides majoritàriament per la figura del mascle dominant sobre la femella submisa són només la punta d’iceberg del problema real. Sabem que la part invisible d’aquest iceberg és molt més gran que la seva punta. Quan parlem de violència de gènere, violència masclista, sexista, o d’arrel sexual ens referim a un problema de caire estructural, que té el seu origen en l'organització patriarcal de la nostra societat.



Aquest 25 de novembre, Cau de llunes, amb la col·laboració de diversos col·lectius de l'Esquerra Independentista del Camp (AJ la Guspira, Endavant i SEPC), volem donar una explicació profunda i honesta del veritable origen del penós fenomen de la violència masclista, així com del seu abast. L'objectiu, no és altre que contribuir a acabar amb l'opressió de les dones, ja que pensem que cal conèixer l'enemic, per poder combatre'l.






Delegació de l'esquerra independentista a la Trobada per l'acord humanitari a Colòmbia


Una delegació d'Endavant assistí a l' "Encuentro nacional e internacional por el acuerdo humanitario i la paz en Colombia" (trobada nacional i internacional per a l'acord humanitari i la pau a Colòmbia) a la ciutat de Cali.

L'agenda de treball que van assumir els participants a la trobada ha de permetre articular un moviment popular, social, indígena i polític a Colòmbia al voltant de l'acord humanitari com a primer pas per arribar a una sortida política al conflicte social i armat, que només serà possible superant les causes que el van generar.

Colòmbia te una història marcada per la desigualtat social, l'explotació econòmica i l'exclusió política. S'aguditza en els últims temps l'increment de la pobresa, l'atur, l'analfabetisme, la desescolarització de milions de nens i nenes... La crisi humanitària que pateix Colòmbia es veu agreujada pel desplaçament forçat de més de quatre milions d'habitants del camp cap a la ciutat.

Les classes dirigents corruptes i genocides utilitzen el paramilitarisme per perpetuar-se en el poder i procurar que res canvi. Més de 80 congressistes membres de la coalició del govern son investigats per relacions amb el paramilitarisme. També cal destacar el servilisme de les classes polítiques cap a Estats Units amb la pròxima instal·lació de més de set bases militars en territori colombià.

Dins d'aquest context es desenvolupà "el Encuentro Nacional e internacional por el acuerdo humanitario y la paz en Colombia" La trobada que es va celebrar a la ciutat de Santiago de Cali els dies 13, 14 i 15 de novembre va aplegar més de quatre mil persones i va arrancar amb una marxa per la ciutat. Durant els tres dies recolzat per més de cinquanta organitzacions polítiques, sindicals i estudiantils es van debatre en varies taules diversos temes al voltant de l'acord humanitari i la solució política al conflicte social i armat. Postura totalment contraposada amb la "solució" que impulsa el govern d'Uribe que sota la política de la "Seguridad democrática" pretén acabar amb el conflicte mitjançant la força. També hi va assistir una delegació d'internacionals amb representants de Bolívia, Equador, Grècia o els Països Catalans, entre altres.

La nota negativa la va posar, com no, l'estat colombià quan va voler realitzar una detenció il·legal d'un dels participants a la trobada, que per sort va ser aturada per altres participants. L'agenda de treball que va sortir de la trobada ha de permetre articular un moviment popular, social, indígena i polític a Colòmbia al voltant de l'acord humanitari com a primer pas per arribar a una sortida política al conflicte social i armat, que només serà possible superant les causes que el va generar.

[+] mandatohumanitario.blogspot.com /// encuentroporlapaz2009.blogspot.com/

dimarts, 24 de novembre de 2009

Les bases de la corrupció urbanística

Abel Caldera, Berga [L'ACCENT 166]

Amb el cada cop més freqüent esclat d'assumptes de corrupció, bona part de l'atenció mediàtica se centra en els detalls de les vides dels implicats i en la valoració moral dels actes comesos. Però més enllà d'això resta la pregunta sobre si la corrupció és causa, exclusivament, de les debilitats humanes i, per tant, la seva solució rau en la dimensió moral íntima de cada individu, o bé la corrupció té unes bases materials dins el sistema socioeconòmic.

Si fem una ullada als assumptes de corrupció del darrer any, podem veure com en una immensa majoria d'ells es mesclen els següents elements: urbanisme, ajuntaments i partits polítics. Per què és en l'urbanisme, i no en les subvencions industrials o en l'acceleració de tràmits burocràtics per citar dos altres exemples, on hi ha el gruix dels casos judicialment imputats com a corrupció?

L'urbanisme neoliberal
La primera resposta a aquesta pregunta, de tan òbvia, molt sovint ni es planteja. El sòl és un bé privat amb el qual es pot fer negoci. Aquest negoci ha viscut un boom en la darrera dècada que l'ha convertit en un dels espais amb possibilitats més immediates d'enriquiment accelerat. Des de 1998 la legislació urbanística ha canonitzat la liberalització del sòl i les avantatges fiscals a la compra d'immobles, que demostren la voluntat de convertir centenars de milers de ciutadans en propietaris per tal de seguir alimentant el sector. Aquestes mesures són la concreció a l'estat de les polítiques neoliberals que els anys 90 es convertiren en doctrina arreu del planeta.
Fou el Govern espanyol, amb l'acord tàcit de tots els governs autonòmics, qui definí el nou marc urbanístic, però eren els ajuntaments qui s'encarregarien de desenvolupar la construcció municipi a municipi. Els motius que impulsaven els ajuntaments a deixar construir sense descans eren diversos: una cultura desarrollista, l'afavoriment d'empreses locals, la possibilitat de fer front temporalment a l'atur... i el finançament d'algunes butxaques, entre elles les del propi ajuntament.
El finançament municipal
El deficient finançament municipal i les urgències electoralistes de molts alcaldes constitueixen també una peça més en l'engranatge del boom immobiliari. Amb la dràstica reducció de l'Impost sobre Activitats Econòmiques decretada el 2002 pel PP, molts ajuntaments només poden garantir-se els ingressos propis a partir de l'IBI, dels impostos de circulació i dels impostos derivats de la construcció. Les taxes -com la d'escombraries-, per llei només poden anar destinades a la cobertura del servei. La resta de finançament ve a través d'altres administracions (diputacions, governs autonòmics i estat). L'IBI és un impost que afecta aquell sector de la població propietari d'immobles, l'import del qual no prové dels rendiments del bé en sí, sinó que surt directament de les butxaques dels propietaris. Això el converteix en un impost molt impopular. Determinar la quantia a partir de les revisions cadastrals i augmentar la quota depèn exclusivament de l'equip de govern del municipi. Això fa que la tendència de la majoria de municipis sigui no fer revisions del cadastre i intentar mantenir congelat el cost d'aquest impost per tal d'obtenir rèdits electorals. Pel que fa als impostos de circulació, el volum d'ingrés per aquest concepte s'ha de reinvertir a la pràctica en el manteniment de les vies circulatòries del municipi. Per tant, l'opció majoritària dels municipis del nostre país ha estat finançar-se a través dels impostos de la construcció. Del 22% d'ingressos municipals que la construcció suposava el 1992, es passà al 32% el 2004. A la pràctica, aquests impostos també els acaba pagant la ciutadania quan adquireix un immoble, però la sensació de peatge queda absolutament difuminada.
Les trampes dels ajuntaments
La legislació urbanística de l'Estat espanyol té un seguit de particularitats que han facilitat la proliferació d'irregularitats urbanístiques. Un ajuntament té la capacitat, a través dels plans urbanístics, de decidir quins i de quina manera són urbanitzats tots els terrenys susceptibles de ser-ho. I, des de 1998, són susceptibles de ser autoritzats a urbanitzar absolutament tots els terrenys excepte aquells que gaudeixen de protecció expressa. D'aquesta manera, un ajuntament té un poder enorme en determinar el preu d'una propietat particular. Aquest principi s'empara en l'anomenada autonomia local, però la descentralització de les decisions s'atura molt sovint als despatxos d'alcaldia, impedint a la ciutadania decidir models, dificultant el control d'aquestes activitats i afavorint els interessos amb diverses argúcies com requalificar terrenys que no poden requalificar o legalitzar situacions il·legals a partir de modificar els plans generals. De fet, l'abús de les modificacions del plantejament en fan un instrument per desvirtuar plans generals amb un contingut a priori molt transparent i racional.
El control d'aquestes actuacions no és senzill. Aquestes pautes d'actuació són, per començar, assumides per gran part dels partits; per tant, impera un cert pacte no escrit sobre límits. Alhora, en els darrers anys hi ha hagut una tendència al que s'anomena "fugida del dret administratiu": la creació d'empreses públiques paral·leles a l'estructura de l'administració i lliures dels seus mecanismes de control -conseqüència de la filosofia de gestionar l'administració com una empresa privada. Alhora, hi ha hagut una utilització molt elevada de la signatura de convenis directes entre l'alcaldia i les promotores, sense obligació de ser ratificats pel ple municipal.
Finançament dels partits polítics
Davant d'aquestes pràctiques, que ni molt menys es poden qualificar de minoritàries, els partits polítics es mantenen en la inacció. Per què? En una part important dels casos de corrupció, un percentatge del diner escamotejat ha acabat a les arques d'algun dels partits parlamentaris. Quan això passa, el sistema es protegeix individualitzant les responsabilitats penals. Això és el que va passar el 1995 amb FILESA. Era una empresa creada per sufragar les despeses del PSOE en la campanya electoral de 1989. Les conseqüències penals, però, foren individualitzades i el PSOE com a persona jurídica en sortí indemne. L'entrada a presó de Josep Maria Sala i el seu silenci, en sortir -gràcies a un indult parcial del govern del PP-, foren premiats amb un càrrec a l'executiva del PSC. La resta de partits parlamentaris reaccionaren amb moderació, ratificant una vegada més l'existència d'un codi no escrit que blinda el sistema de partits.
El fet provat és que els comptes de despeses dels partits parlamentaris, entre el seu funcionament ordinari i les campanyes electorals, fa temps que impossibiliten que aquestes organitzacions s'autogestionin a partir de les aportacions dels seus membres. Les pràctiques per quadrar els comptes són diverses i moltes d'elles circulen per la frontera de la legalitat: fundacions vinculades a partits, càrrecs de confiança, crèdits condonats en caixes d'estalvi, etc. Però per sobre de tot, hi plana el convenciment generalitzat que les comissions a partits són l'ordre del dia en el món dels negocis amb l'administració pública. I les comissions de la construcció, respecte de les concessions de serveis, tenen l'avantatge que és més fàcil carregar el seu cost al preu final pagat pel comprador. Un preu que difícilment figurarà en tota la seva magnitud a l'escriptura de propietat, i que freqüentment serà pagat en part amb diner negre. Una nebulosa perfecta per a desviar diners.
Què fer?
La teranyina d'interessos teixida al voltant del boom immobiliari ha esdevingut enorme: grans inversions de capital, bona part del negoci bancari, un de cada vuit treballadors, un terç del finançament local, un probable pilar del sistema de partits i centenars de milers de ciutadans reconvertits en propietaris inversors. Posar fi a l'especulació urbanística i resituar l'activitat constructora al servei de les necessitats socials es presenta com una missió molt complicada. El sistema es sustenta políticament sobre centenars de milers de persones que creuen que són més rics pel fet que han adquirit un patrimoni que creuen que no deixarà mai d'augmentar el seu valor. Dels diners robats per Fèlix Millet no se'n beneficiava ningú tret de la seva família; de les requalificacions urbanístiques se'n beneficiaven o creien beneficiar-se'n moltes persones de diferents sectors socials.
Les mesures correctores proposades pel PSOE degut a la pressió popular nasqueren ja esterilitzades. La reserva del 30% dels habitatges d'una promoció per catalogar-los amb el preu protegit no ha servit per abaratir el preu a partir d'augmentar l'oferta del mercat. És més, el fet que els habitatges de protecció oficial es puguin vendre ha suposat que hagin entrat en el cercle especulatiu, on en moltes ocasions no s'ha respectat l'obligació del preu màxim, com en el cas de Badia del Vallès. D'altra banda, el canvi del paradigma econòmic i l'economia sostenible semblen més, a tenor de les opinions de molts i diversos sectors, un element discursiu destinat al consum electoral que no pas una possibilitat real.
Reprenent la pregunta amb què s'iniciava aquest article, la corrupció urbanística existeix perquè el sòl és un bé privat amb el qual es pot fer negoci. L'urbanista Jordi Borja, en un 30 Minuts el passat 1 de novembre, apuntava una solució que deuria xocar molts dels teleespectadors però que resituaria completament el sector immobiliari: que tot el sòl passi a ser públic.

Jornades Municipalistes a les comarques centrals: la unitat popular als nostres pobles


Diània, o comarques centrals valencianes, són una realitat territorial des de fa centenars d'anys. Cap al segle XIII ja formaven una entitat administrativa, anomenant-les Jaume I la Governació d'enllà lo riu Xúquer (dos segles més tard Governació de Xàtiva), i foren la frontera meridional de la corona catalano-aragonesa fins que el 1305 es van incorporar les comarques del sud. Moltes han sigut les lluites populars esdevingudes ací, des de la Revolta de les Germanies, la Segona Germania o la mateixa Guerra de Successió, fins les més actuals com les lluites contra les macrourbanitzacions, els camps de golf, la línia d'alta tensió i la precarietat laboral pròpia d'este model econòmic.


Així doncs, des dels col·lectius i organitzacions de l'Esquerra Independentista d'estes comarques, Endavant(OSAN), Independentistes de la Safor, Maulets i CAJEI, prenem el compromís de defensar els interessos de les classes populars, i fer partíceps les comarques centrals valencianes del procés de construcció nacional dels Països Catalans. En este sentit, veiem clara la necessitat de bastir una xarxa de candidatures municipals que posen en pràctica la democràcia directa i participativa, que porten als ajuntaments dels nostres pobles la veu d'aquells col·lectius que lluiten dia a dia per una societat justa, la defensa dels drets dels treballadors, l'equilibri amb l'entorn natural, l'alliberament sexual i de gènere, i que facen dels municipis el motor de construcció nacional dels Països Catalans.


Per tot això, i amb la voluntat de canviar la realitat més propera, hem organitzat unes jornades de debat municipalista sota el títol de “La Unitat Popular als nostres pobles” on conjuntament diferents organitzacions i col·lectius pretenem trobar-nos, enfortir lligams i realitzar un treball conjunt, posant en comú experiències i dotant-nos de la formació necessària per fer front als problemes que ens afecten.


Perquè dels municipis naixerà la força que construirà uns Països Catalans lliures social i nacionalment, i nosaltres, com a classe treballadora, serem capaços d'articular esta força.

Programa: Dissabte 28 de Novembre. Beniarrés



10h Presentació.
11h "Municipalisme i feina institucional" a càrrec d'Anna gabriel, regidora de la CUP de Sallent
16:30h "El municipalisme en la construcció dels Països Catalans" a càrrec de Joan Teran, militant d'Endavant-OSAN i de la CUP de Barcelona
18h "Municipalisme i Unitat Popular" amb militants de Gent de Gramanet.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Els “sobiranistes” de Convergència s'alien amb el PP per atacar la Revolució Cubana


Brigada Catalana Venceremos

Diversos dirigents de Convergència Democràtica de Catalunya, enquadrats en l'autoanomenat sector sobiranista de la formació, participen d'una estratègia comuna amb destacats membres del Partit Popular per atacar la Revolució Cubana. Jordi Xuclà, Carles Campuzano, Carles Llorens, Àngel Colom, Ima Mis i Ramon Tremosa participen en programes de l'Asociación Española Cuba en Transición, juntament amb els conservadors Jorge Moragas, Javier Arenas i altres 4 diputats del PP. Mitjançant aquesta organització espanyola, els polítics “sobiranistes” convergents realitzen apadrinaments a diferents presos cubans, condemnats per la justícia de l'illa a causa de les seues activitats mercenàries. Els “sobiranistes” de Convergència, doncs, no tenen cap dilema en donar vida a associacions espanyoles i anar del bracet del PP per tal de frenar els projectes emancipadors a Amèrica Llatina.

El sector “sobiranista” de CDC té en l'actualitat una gran trascedència mediàtica, especialment després de l'impacte de les consultes municipals per la independència, on Convergència juga un destacat paper en la seua estratègia per arrapar vots a ERC i tombar el tripartit a les properes eleccions autonòmiques de 2011.

Fundada a Madrid l'any 2003, l'AECT és un grup de pressió que dóna suport exterior a les Dames de Blanc, al Projecte Varela i a diverses iniciatives de premsa “independent”, a més de recaptar ajuda econòmica per als contrarrevolucionaris cubans. Degut a diferents denúncies i acusacions, l'AECT reconeix en la seua plana web que ha hagut de renunciar a les ajudes financeres que rebia per part de fundacions mafioses radicades a Miami. Casualment, l'activitat pròpia de l'associació llangueeix en el darrer any i la seua web apenes aporta notícies i enllaços externs. L'AECT recomana en la seua plana web a tots els turistes que visiten les esglèsies catòliques i que lliuren allà medecines, diners, llibres, roba o joguines, en un gest que contribuisca a consolidar el caràcter caritatiu d'aquesta institució i garantir relacions de dependència material entre les paròquies i els creients cubans.

D'entre tots els polítics convergents, el més actiu és Carles Llorens. Responsable de les relacions internacionals de Convergència Democràtica de Catalunya, membre del seu Comitè Executiu i representant convergent al Partit dels Liberals, Demòcrates i Reformistes Europeu, és autor de diversos llibres contra la Revolució Cubana, com ara Rolandito i el rei Fidel, o Dissidents, escrit juntament amb la periodista Claudia Pujol, on es recullen els testimonis de 13 contrarrevolucionaris cubans. Llorens és un dels actors principals del sector “sobiranista” de CDC i de la “Casa Gran” del catalanisme impulsada per Artur Mas.

Junt a Llorens, altres destacats convergents participen amb el Partit Popular d'aquest nou atac a la Revolució Cubana; Jordi Xuclà és en l'actualitat diputat a Madrid per la circunscripció de Girona; també diputat a Madrid és Carles Campuzano, integrant així mateix de la direcció de CDC. Amb responsabilitats internes, Ima Mis també és membre de la direcció convergent i Secretària de Logística i Actes. Àngel Colom i Ramon Tremosa, col·laboradors del PP en aquesta estratègia contrarrevolucionària, són tal volta els dos responsables convergents amb més vol mediàtic. Després de la seua coneguda trajectòria a la Crida, ERC i el PI, i l'ajut prestat all Ministeri de l'Interior espanyol en les diverses operacions polítiques i policials contra Terra Lliure, Colom és actualment responsable d'Immigració de CDC; per la seua banda, el catedràtic d'economia de la Universitat de Barcelona Ramon Tremosa, ha destacat per la seua denúncia de les balances fiscals i pels seues llibres sobre fiscalitat i economia.

La participació de convergents en activitats contra Cuba i la seua Revolució ve de llarg. L'episodi més destacat va acòrrer en desembre de 2007, quan un grup d'afiliats a CiU que van entrar a l'illa amb un visat de tursita van ser expulsats després de participar en una protesta al casc antic de l'Havana. Aquesta acció mediàtica no va ser espontània, sinó que va ser preparada amb un any d'antel·lació mitjançant diverses trobades a diferents capitals europees i finançada per la màfia anticubana de Miami.

Manifestació per la cultura del foc a Alacant el 19 de desembre


Els dimonis de la Ceba de Sant Antoni d`Alacant, l`única colla d'aquesta ciutat fa una crida general a la defensa dels correfocs.

"Des de la mort de Franco s`ha retomat algunes de les tradicions catalanes més importants, que havien romàs en el oblit durant un període on l`expressió cultural fou aniquilada, foren recuperades i una d`elles fou el correfoc. No obstant la recuperació, ara Europa amenatza la nostra cultura altre cop amb una directiva que vol imposar una seguretat. Aquesta directiva parteix d`unes persones que des de els seus despatxos de luxe i els seus Mercedes blindats a Brussel•les escriuen lleis sense saber ni volent informar-se de com és la cultura de cada poble que conforma Europa. I és per això que no ha tingut en compte que els correfocs estan fets per a interacctuar amb la gent entusiata i que els dimonis tenim un control del material pirotècnic que usem i que amb aquesta directiva tan oberta han limitat la pólvora d`una manera injusta. D`ací el problema, que instem a les diferents institucions de l`estat espanyol com són els ministeris i les diferents generalitats a que modifiquen aquesta directiva europea(que és el que ha de fer cada país), per a reconeixer la festa dels correfocs, i donar als dimonis el protagonisme de vetlar per la seguritat en els correfocs, i per açò que necessitem que tots els dia 19 de decembre estigeu i estiguem a les 19:30 en les escales del IES Jorge Juan d`Alacant, per a fer una pressió pública per avançar en uns tràmits que ja estan fent les diverses federacions de dimonis i reivindicar la nostra cultura del foc, i perquè estimem les nostres festes".

El comunicat dels Dimonis de l'Alacantí afegeix:

"Al principat de Catalunya colles de dimonis de Catalunya van fer un correfoc nudista per deixar clar que els correfocs no suponen cap perill greu, i que aquells qui tirem foc sabem el que fem. No va haver-hi cap ferit. De la mateixa manera, a Mallorca han fet altra manifestació per la cultura del foc que és com hem anomenat els dimonis el nostre enfrontament contra una llei Directiva europea que no reconeix la forma d`expressió de l`ús de la pólvora per la cultura catalana, valenciana i balear, cosa que no oblidem que ens afecta als residents del país valencià per ser parts també d`aquesta cultura comuna i mil•lenària que va des de Fraga a Mao i de Salses a Guardamar, passant per Alacant, és clar!

De igual manera que les distintes federacions de dimonis de les tres regions s`han reunit amb el ministeri d`industria de l`estat espanyol i els responsables de les distintes generalitats per protegir el correfoc, cosa a la que hem donat suport. Continuant aquest esforç fet per tants dimonis per protegir la nostra cultura, els dimonis d`Alacant eixim al carrer el dia 19 de Decembre per tancar un any de lluita a favor de la cultura del foc. Si tu ets xirimiter, dimonis, moro o cristià de la província d`Alacant o del País Valencià o més enllà, t´esperem amb els braços oberts. Esperem amb il·lusió una sincera resposta que confirme vostra assistència".

Només un 33% del alumnes del País Valencià poden estudiar en valencià del 55% que voldrien fe-ho


Escola Valenciana presenta la “Guia de l’Ensenyament Plurilingüe”, un material útil adreçat a pares i mares, professorat i Consells Escolars Municipals per donar respostes clares de gestió administrativa per tal que els centres escolars puguen establir programes d’ensenyament plurilingües reals. La propera setmana se celebrarà el 26 aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.
Més del 55% de l'alumnat de la Comunitat Valenciana sol·licita estudiar en valencià però només el 33% pot fer-ho, a causa que en molts centres no s'implanten els programes que oferixen esta possibilitat, com són el Programa d'Ensenyament en Valencià (PEV) -per a alumnat de majoria valencianoparlant- o el Programa d'Inmersió Lingüística (PIL) -en alumnat no valencianoparlant-. En este sentit, Escola Valenciana ha lamentat l'incompliment de la normativa, el "silenci" administratiu i la carència d'inspeccions.

Per a fer front a esta situació, Escola valenciana ha presentat una guia que pretén ser una "eina útil" per a AMPAs, professors i consells escolars davant de la "desinformació" i "embolic" de "sigles" que proposa la Conselleria d'Educació, i que ajudarà a portar a terme tots els tràmits administratius que es requerixen (documentació, procés, recursos) en sol·licitar la implantació d'uns estudis que puguen portar al plurilingüisme "real" des del bilingüisme i el respecte a les dos llengües oficials.

Aquesta guia, elaborada per la Comissió d'Educació de l'entitat i coordinada per l'Oficina de Drets Lingüístics, assessora i informa de primera mà sobre els procediments, documentació i tràmits que es necessiten per a sol•licitar el canvi d'un programa d'ensenyament en castellà a un d'ensenyament en valencià o l'inici d'aquest des d'un primer moment.

Diego Gómez: "Fa un any que hem posat en marxa l'Oficina de Drets Lingüístics i hem atés més de mig miler de pares i mares que exigeixen el dret a què els seus fills reben un ensenyament plurilingüe, per això hem dissenyat aquesta guia, que en motiu del 26 aniversari de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, informa i dóna claus sobre com gestionar aquest dret".

La Guia s'ha creat per evitar la desinformació als pares i mares potenciada des de la Secretaria Autonòmica d'Educació que ostenta Concha Gómez: " En primer lloc, molts pares i mares que matriculen per primera vegada els seus fills no tenen gens clara la diversitat de programes d'ensenyament que oferta la Conselleria d'Educació, que si PIP, PIL, PEV, que si són PEBE, PEXTRI...tot un desgavell de sigles que es pot resumir perfectament en dues opcions: o ensenyament en castellà potenciador del monolingüisme o ensenyament en valencià potenciador del plurilingüísme; En segon lloc molts pares i mares, quan ja comprenen aquesta dicotomia opten per l'ensenyament en valencià, però els seus fills no poden estudiar en aquest programa perque no s'oferten prou línies des de la Conselleria; Per tant la Guia de l'Ensenyament Plurilingüe és una eina per a dur a terme tots els tràmits necessaris per a sol•licitar ensenyament en valencià, un ensenyament plurilingüe propi de les necessitats de la societat valenciana del segle XXI", ha explicat Àngel Martí, gerent d'Escola Valenciana.

diumenge, 22 de novembre de 2009

La CUP anuncia que farà campanya pel SI a la independència dels Països Catalans


La Candidatura d'Unitat Popular ha anunciat, aquest dissabte 12 de novembre des del Castell de la Geltrú, el seu compromís amb les Consultes Populars que se celebraran els propers mesos i la voluntat que aquestes Consultes siguin un primer pas cap a la consecució de la independència de la Nació Catalana: els Països Catalans. La CUP també ha volgut recordar que només un poble disposat a desobeir les lleis injustes pot aconseguir la seva llibertat i per això ha fet una crida a participar massivament en les Consultes i a dipositar milers i milers de vots a favor del SÍ.

Eduard Pinilla, ex-regidor de la CUP de Vilanova i la Geltrú, ha volgut donar les gràcies a totes les persones que treballen per tal que les Consultes esdevinguin un èxit i ha destacat que "les Consultes populars són una mostra de la capacitat del nostre poble per mobilitzar-se i organitzar-se en defensa d'aquest dret bàsic que als catalans i catalanes se'ns nega, que és el dret democràtic a decidir lliurement el nostre futur nacional: el dret a l'autodeterminació".

Pinilla ha remarcat que la CUP entén que "aquestes Consultes haurien de ser un acte de plena normalitat democràtica organitzada per les institucions", però ha afegit que "per Espanya això no és possible i ho hem de fer de manera mig clandestina, sense cap legalitat que ens empari i, per tant, desobeint l'ordre constitucional espanyol".

Aina Barahona, com a portaveu nacional de la CUP, ha llegit el comunicat de l'organització, en què es destaca que la CUP ja havia participat en l'impuls de la Consulta celebrada a Arenys de Munt i que "de la mateixa manera que aleshores, la CUP continua pensant que el protagonisme no ha de correspondre als partits" sinó que "el protagonista de l'organització d'aquestes Consultes és el teixit popular i associatiu català", ja que "són milers les persones que, lluny de la lògica de la classe política catalana, treballen dia rere dia per organitzar les Consultes, malgrat les amenaces de la judicatura espanyola, i malgrat les amenaces dels feixistes".

El comunicat remarca que "la vertebració d'una democràcia popular i participativa i el treball des del municipalisme per a la construcció nacional dels Països Catalans són uns dels pilars bàsics del projecte polític de la CUP i les Consultes en són una clara expressió".

La CUP es dirigeix a "la judicatura espanyola, als feixistes, i també als partits unionistes per anunciar que els referèndums no s'aturaran" i fa una crida "a tots els alcaldes i regidors perquè es prestin a col·laborar en l'organització i posin tots els ajuntaments al servei de les Consultes populars per tal que aquestes gaudeixin de la màxima participació possible". Finalment, la CUP fa una crida "a participar massivament en les Consultes i a dipositar milers i milers de vots a favor del SÍ".

Albert Botran, membre del Secretariat Nacional de la CUP i de la comissió organitzadora de la campanya en favor de les consultes, ha parlat de la implicació de la CUP en l'impuls de consultes a totes les viles i ciutats on és present. Botran ha destacat "que aquesta participació ha de servir per dinamitzar el procés d'autodeterminació més enllà de les Consultes", i per donar "unitat i força al discurs independentista i d'esquerres".

Els portaveus de la CUP han estat acompanyats pels i les membres del Consell Polític, que ha estat reunit aquest dissabte a Vilanova i la Geltrú.
http://nacional.cup.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=1416&itemid=1

dijous, 19 de novembre de 2009

"Je ne suis pas marxiste" (Karl Marx)



"Hasta 1939 era marxista.
Entonces me volví
marxista.

Fui marxista hasta 1956.
Pero los acontecimientos de aquel año
sacudieron muchas de mis certezas
y me volví marxista.

Así las cosas, fui marxista
hasta 1968. La historia universal
me abofeteó de nuevo lo consciencia
y aquel mismo año
me transformé en marxista.

Con todo ello
fui marxista
hasta 1989. Para algunos ideólogos,
el final de la historia; para mí el año
en que definitivamente
llegué a ser marxista."

Jorge Riechmann

Sobre els pirates somalís.


Text extret de la pagina Kaosenlared.net
Actualidad de Sandokan per Alfonso Sastre

Sastre.- Mira, Sombra, lo que dice este analista político, Agustín Velloso.

Sombra.- (que no lo ve) ¿Dónde?

Sastre.- Sí, mujer: aquí, en Kaos en la Red. Mira, mira.

Sombra.- A ver.

Sastre.- (leyendo) «¡Ah, los piratas! Qué bien suena esta palabra y qué recuerdos nos trae de la niñez»; y acto seguido hace una reflexión muy clarividente y aclaratoria.

Sombra.- ¿Sobre los piratas actuales, supongo?

Sastre.- ¿Y por qué los llamas piratas?

Sombra.- Todo el mundo lo hace.

Sastre.- Bueno... también puedes leer, entre otros, el comentario de Joaquín Sempere en «Público», el pasado 25 de octubre. Así te irías dando cuenta de este fenómeno que Emilio Salgari habría podido titular «Los piratas del Índico», o «Los piratas somalíes» o, mejor aún, «Los piratas del Cuerno de África».

Sombra.- ¿Y qué pinta Salgari en todo esto?

Sastre.- Pinta que él convirtió a Sandokan en un gran personaje novelesco. A Sandokan, es decir, a un pirata, a un «terror de los mares», ¡que aparece como un gran héroe en sus novelas!

Sombra.- Dice usted que «lo convirtió en un personaje». ¿Es que fue una persona real?

Sastre.- Así nos lo asegura el novelista en sus Memorias, que no pudo terminar porque se suicidó en Turín. Él, en sus viajes, había conocido a Sandokan, y no sólo a él, sino a Tremal-Naik, al portugués Yañez, a Kammamuri... todos ellos piratas y grandes personajes con los que conviví en mi infancia. Por eso he empezado por ahí: por recordar lo bien que nos suena a algunas personas la palabra pirata.

Sombra.- Ya sé, ya sé. Sandokan era un pirata y a usted le gusta eso. Pero a los arrantzales que han estado prisioneros no les gustará, y a lo mejor se acuerdan de su familia de usted por simpatizar con piratas.

Sastre.- ¿Qué quieres decir? ¡Yo deseaba la libertad inmediata de esos arrantzales! Pero también, para conseguirlo, he tratado de pensar en las raíces de lo que está pasando en aquella región. Eso es todo.

Sombra.- Los piratas, según usted, fueron héroes de su infancia; y yo sé que también lo fueron el Corsario Negro (también de Salgari) y el capitán Nemo (de Jules Verne), que asimismo fue un pirata, aunque submarino, y...

Sastre.- Ya en la realidad, los piratas muchas veces no han sido, como dicen los diccionarios, meros «ladrones de la mar», sino combatientes políticos al servicio de sus causas patrióticas. Recuerda que en el siglo XVI, por poner un ejemplo, los piratas turcos y argelinos y bereberes del Mediterráneo eran combatientes en la guerra entre los dos grandes imperios que eran el Otomano y el Español. El gran Cervantes supo algo de esa gran lucha, pues fue capturado cuando volvía a España en un barco después de haberse quedado manco en la batalla de Lepanto, que él llamó «la más grande ocasión que vieron los siglos», y que se pasó unos añitos en las prisiones («los baños») de Argel, hasta que su familia pudo reunir el dinero que pedían por su rescate.

Sombra.- ¡Qué complicado es todo!

Sastre.- Es... complejo, como suele decirse. (Pausa; reflexivo) La Piratería ha sido, en la Historia, muchas cosas; y también un vehículo de protesta contra las injusticias de los poderosos. Querida Sombra, Sandokan era un militante político-militar, un guerrero contra la omnipotencia mundial del Imperio Británico. Un luchador anticolonialista, dicho en términos actuales.

Esto te puede recordar, si es que lo leíste en su momento, que Chomsky nos habló hace unos años de que para cierto pirata del siglo IV a. C., la diferencia entre un pirata y un emperador reside en que el pirata tiene un solo barco y el emperador, muchos.

Sombra.- Entonces resulta que....

Sastre.- Espera, espera. También ha habido y hay piratas al servicio de los emperadores.

Sombra.- ¿Y Sandokan?

Sastre.- Sandokan no estaba al servicio de ninguna potencia. Su barco se movía por sí mismo -lo movía Sandokan- contra la ocupación inglesa y, en fin, no lo hacía bajo la protección y las banderas de una nación o un estado poderosos. Él estaba solo ante el peligro; bueno, sólo con sus colaboradores y con sus «tigrecillos de Monpracem», y sobre todo con sus razones y su pasión contra el Imperio de los Mares, que entonces era Inglaterra.

Sombra.- A ver si se explica un poco, oiga. Para empezar: ¿Vale la definición que ha hecho hace un momento: «ladrones de los mares»? ¿Atracadores húmedos o algo así? ¿Chorizos pasados por agua?

Sastre.- (afirmativo y crítico) Pero eso no es decir nada contra ellos, estando como estamos en un mundo de grandes piratas bien vestidos y encorbatados, detrás de las mesas de sus opulentos despachos; o sea, en un mundo en el que, como decía Proudhon, la propiedad es un robo. En un mundo, en fin, en el que, en definitiva, los grandes piratas son los emperadores. Esto que acabo de decir es también «pensamiento gitano», digámoslo así. Pero, volviendo a nuestros piratas, es cierto que entre ellos hay «chorizos» propiamente dichos pero también lo es que, bajo el apelativo de piratas, hay movimientos de defensa y de resistencia de los débiles frente a los fuertes.

Históricamente pueden definirse así, creo yo, las diferentes especies, según la definición de sus acciones o su localización geográfica: Corsarios eran aquellos que navegaban con «patente de corso» de las grandes potencias que trataban de dominar el mar con algo más que sus propias escuadras oficiales. Sir Francis Drake es un prototipo de corsario, en este caso inglés. Esa patente los autorizaba, por ejemplo, a desvalijar los galeones españoles en el Atlántico. A su modo combatían contra el Imperio Español. Filibusteros era el nombre que se les daba en las Antillas y combatían al servicio, sobre todo, de Holanda, Inglaterra y Francia. Luchaban «por la emancipación de las provincias ultramarinas de España»; es como los define el Diccionario de la Real Academia Española. En cuanto a los bucaneros, era otro nombre para los filibusteros, que son definidos por el DRAE como «piratas de los siglo XVII y XVIII, dedicados al saqueo de las posesiones españolas de Ultramar».

Sombra.- ¿Todo eso lo ha recordado ahora, con lo que está ocurriendo en el Índico? Aquellas lecturas infantiles... Ya lo recuerdo yo, cuando éramos pequeños, leyendo «Los tigres de Malasia», «El Corsario Negro», «La isla del tesoro», o aquel pirata tan sabio que es el capitán Nemo de «Veinte mil leguas de viaje submarino»...

Sastre.- En cuanto al capitán Nemo, su condición de pirata está oscurecida por su vocación de científico y estudioso de las profundidades marinas y su zoología. Pero sí, él es -en la imaginación de Verne- un combatiente contra el Imperio Británico que se abastece del oro de unos galeones españoles hundidos en la bahía de Vigo en el siglo XVI y que ayuda a la lucha por la liberación de su país. Ello se revela cuando en aguas de Ceilán defiende a un pobre indio pescador de perlas, luchando a brazo partido, puñal en mano, con un tiburón que está a punto de matar al pobre pescador, y luego le regala un saquito de perlas, explicando en seguida lo que ha hecho a sus forzados huéspedes: «Este indio, señor profesor, pertenece a un país oprimido, y yo todavía, y hasta mi último suspiro, pertenezco a ese mismo país».

Sombra.- Bueno, bueno... Pero todo eso es literatura y ahora hay una realidad muy seria y grave, ¿no?

Sastre.- ¡Literatura y realidad! La literatura, Sombra mía, es también política. Tú has citado «El Corsario Negro», también de Salgari. En su edición española de 1955, la editorial suprimió todo el capítulo 15 porque Salgari explicaba en él lo que era «el filibusterismo», de manera que la bella tarea «civilizadora» de España en América era víctima, según los editores, de la leyenda negra antiespañola. Así es que suprimieron el capítulo, y viva España.

Sombra.- ¿Holanda o Inglaterra hicieron mejor sus colonizaciones?

Sastre.- No, no, claro que no, y ése es otro tema. En realidad siempre se ha tratado de luchas entre imperialismos, entre colonialismos. Volviendo a la realidad actual que no es literatura, ahora nos encontramos, sobre la situación en las aguas del Índico, a informadores y analistas serios como Johann Hari, periodista de «L'independent», en su colaboración en «The Huffington Post», de 4-1-2009; según él, la vida en Somalia es un horror teñido de sangre y de miseria. Aquel país es objeto de todo tipo de ultrajes, entre ellos que sus mares están siendo convertidos en cubos de basura y su pesca esquilmada. Allí, los llamados «piratas» han tratado y tratan de suscitar movimientos de defensa ante el expolio que están sufriendo los torturados habitantes de aquel país, y las acciones de estos «piratas» son apoyadas por el 70% de la población, que las considera «una forma de defensa nacional de las aguas territoriales del país». (Warders News). Ese dato del 70% de apoyo se ha mostrado en Internet, en el «sitio somalí independiente», y es muy verosímil.

Para Joaquín Sempere, los llamados «Guardacostas Voluntarios de Somalia» -hoy, «los piratas»- expresan esa situación, que en efecto es terrible sobre todo para ellos, e intentaron, antes de ser «piratas», «negociar con los buques de pesca extranjeros para que dejaran de faenar o pagaran un impuesto por seguir haciéndolo, intentos que resultaron fallidos», y «el desenlace final fue lo que hoy se califica como piratería somalí». En realidad, este fenómeno es de la misma índole del que se manifiesta cuando los grandes poderes políticos «condenan el terrorismo», y firman esas condenas con las manos llenas de la sangre de los pueblos oprimidos por ellos.

Sombra.- Habría que partir de reflexiones como éstas para juzgar lo que está pasando en el Índico. ¿No, jefe?

Sastre.- Sí, Sombra. Habría que partir de la verdad.

Sombra.- (suspirando) Pero, ¿quién lo hace? ¡Ay!

Sastre.- Hay quienes lo hacen, sí, mujer, y precisamente nosotros nos hemos basado en algunos de sus testimonios y reflexiones para realizar nuestra conversación de hoy.

Països Catalans: o ara o mai


"no es pot reduir tot el debat a la dicotomia “Països Catalans, independència i socialisme de manifest i pintades” o “Catalunya i Europa del capital de la mà de López Tena, CiU i ERC"
David Prats i Fornés | Endavant (OSAN) La Marina


L'any passat es celebraven els 40 anys d'esquerra independentista. 40 anys omplint els carrers dels nostre país amb paraules com Països Catalans, Independència, Socialisme... Conceptes que hui dia la gent coneix (a alguns, fins i tot, els ix urticària de sentir-les!) gràcies a l'esquerra independentista. Però han sigut 40 anys de daltabaixos, que, després de la llarga travessia pel desert que suposaren els anys 90, estem superant de fa uns anys cap ací, creixent significativament en tots els fronts del moviment, qualitativa, i quantitativament. A mesura que hem anat augmentant la nostra incidència (excessivament minsa, encara), sorgia el debat i els dubtes de com aconseguir aquests objectius, de com dur a la pràctica els nostres principis ideològics.

Aquests dubtes han sorgit sobretot després de l'augment relatiu de representació municipal al Principat de Catalunya, i han reaparegut després de la consulta d'Arenys realitzada recentment. La pregunta de la consulta, ja sabeu, feia referència al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), i a l'ingrés d'aquesta a la Unió Europea. No cal dir que el fet que el poble expresse la seua opinió sobre qualsevol afer polític i social és un avanç democràtic, i més si pot servir per posar en entredit la falsa democràcia espanyola o francesa, però no és aquest el debat, o no només és aquest. El debat gira sobretot al voltant de quin ha de ser el treball de l'esquerra independentista a curt termini i cap o­n l'ha de conduir, els objectius també a curt i llarg termini, partint de l'anàlisi de la situació actual, i quin paper juguen en tot això els últims esdeveniments, en especial la postura de l'esquerra independentista vers aquestes consultes. Ningú no pot negar que determinades preguntes contribueixen a legitimar la divisió dels Països Catalans o la imposició de l'Europa del capital. Davant d'això, no es pot reduir tot el debat a la dicotomia “Països Catalans, independència i socialisme de manifest i pintades” o “Catalunya i Europa del capital de la mà de López Tena, CiU i ERC, i ja ampliarem el territori i aconseguirem canvis socials més endavant”.
Un únic camí: la construcció nacional

Així, la qüestió que es planteja és evident, i continua sent la mateixa que es van plantejar els fundadors de l'independentisme modern: com aconseguir la independència i el socialisme als Països Catalans, partint d'una realitat en la que la majoria de la població s'identifica amb Espanya i França, o simplement amb la seua comunitat autònoma, i amb els garants del sistema? Hem de tenir en compte que la destrucció nacional a la que hem estat sotmesos durant anys, ens obliga a invertir aquest procés des de la seua arrel, iniciant un procés de construcció nacional, tal i com es reflexa en un dels punts de la declaració de principis de la CUP: cal fer dels municipis el motor de construcció nacional dels Països Catalans. Lògicament, per a que els Països Catalans com a subjecte polític puguem exercir el dret a l'autodeterminació, abans haurem de construir aquest subjecte polític. I això passa, ineludiblement, per deslegitimar les divisions administratives que aprofundeixen en la divisió del nostre poble (estatals, departamentals, autonòmiques i provincials), i dotar-nos d'estructures i espais nacionals; aglutinant la unitat popular als municipis i articulant aquesta unitat popular en el marc de Països Catalans, enfortint sindicats nacionals i de classe, potenciant que la nostra cultura, la música, l'associacionisme en general, tinga com a marc nacional els Països Catalans. Tot això formant un bloc popular als Països Catalans que siga el motor del canvi social. I, com no, la tant nomenada assemblea de regidors (i municipis, afegiria jo si em permeteu) dels Països Catalans, creant així la nostra institució nacional, i dotant-la progressivament de legitimitat i representativitat.

Tot això és una aposta costosa, però que mira al llarg termini. Per contra, l'opció d'apostar per la independència de la Comunitat Autònoma de Catalunya mitjançant plataformes transversals (on caben projectes polítics ben diferents i contradictoris amb el nostre), i la incorporació posterior (hipotètica) d'altres territoris dels Països Catalans, no es pot dir en cap cas que siga un procés de construcció nacional. En tot cas podríem dir que es tracta de la creació d'un estat, amb la posterior incorporació d'altres territoris, o federació amb altres territoris independitzats, però no és un procés de construcció nacional. Aquesta opció, a més, cau en l'error de pensar que les 4 províncies de la CAC es troben a prop de la independència. Res més lluny de la realitat. No només no hi ha encara un sector majoritari que ho demane, sinó que els partits polítics que es suposa que haurien de traslladar-ho al parlament de les 4 províncies, no tenen voluntat de fer-ho. ERC i CiU es volen rentar la cara amb les consultes: CiU per tornar al poder autonòmic, i ERC per no perdre'l. Malgrat la seua contribució a la consciència popular de la imposició espanyola, les consultes ni tan sols posen en dubte l'estabilitat del govern autonomista del tripartit, i la legalitat espanyola tampoc no es veu desobeïda amb les consultes, quan s'accepten els dictats dels tribunal, d'alcaldes com Hereu o de partits com CiU quan diuen que els ajuntaments no poden implicar-se en absolut amb les consultes. Tot això és important tindre-ho en compte perquè la correlació de forces actual a la CAC, mostra que ERC i CiU tenen capacitat per manegar a la seua voluntat les plataformes àmplies sobiranistes d'aquest territori, i l'esquerra independentista encara té molt de camí per davant per créixer, enfortir-se, i plantejar una ruptura real amb els estats espanyol i francès.

Aquesta ruptura, junt amb la construcció del socialisme, molt probablement no arriben a curt termini i de la nit al matí, però això no implica haver de fer renúncies parcials ni temporals. Haurem de recórrer, pas a pas, un llarg camí. I l'haurem de fer tots junts, i de la mà, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, evitant que cadascú vaja per camins diferents, sense saber si ens trobarem en alguna cruïlla, o si alguns ens veurem obligats a agafar un camí cap el precipici.
El difícil equilibri entre la marginalitat i la integració

En aquest llarg camí, de ben segur ens veurem forçats a posicionar-nos amb un “si o no” davant propostes alienes amb renúncies socials i nacionals. Aleshores haurem d'analitzar si ens fa avançar o no en els nostres objectius, en quin sentit canvia la situació política i social del moment, si ens reforça, i si contribueix a legitimar el nostre discurs o el d'altres. Però això no implica haver d'assumir els plantejaments decidits en plataformes controlades per ERC i CiU, amb totes les seues renúncies, i limitar els nostres plantejaments a la silueta dels Països Catalans en uns quants cartells i demanar drets socials en uns quants tríptics. No assumir el que diu aquesta gent no té res a veure amb una suposada marginalitat política. Marginalitat política no és no aparèixer a la foto, sinó no tenir base social que recolze els objectius estratègics propis. No hem de tenir por a no aparèixer a la foto junt amb els que es volen penjar les medalles, a l'estil Aznar a les Açores. Hem de ser conseqüents, i fer arribar i entendre poc a poc el nostre missatge, diferenciat del d'altres. Només així evitarem passar de ser l'alternativa necessària a l'apèndix prescindible.

No hi ha prou, doncs, amb campanyes que parlen de Països Catalans als seus manifests o amb la silueta dels Països Catalans als cartells. S'ha d'anar més enllà, i això implica molta feina durant molt de temps. La desconeixença per part dels propis catalans (inclosa gran part de l'esquerra independentista) de la realitat de les comarques dels diferents territoris històrics dels Països Catalans és un fet. Per això hem de fer un esforç per conèixer aquesta realitat que no ens pot arribar a través dels mitjans de comunicació de masses, i dur a terme polítiques al respecte, donant a conèixer aquesta realitat entre el teixit social. Només així serem capaços de dotar-nos de tàctiques i estratègies nacionals vàlides a qualsevol comarca dels Països Catalans, per poder-les aplicar a nivell local. Per a què volem dotar-nos d'organitzacions nacionals, si no?

En el mateix sentit, ens podem trobar amb la fal·làcia dels “diferents ritmes” en el camí cap a la independència. Afirmar que el Principat de Catalunya té un ritme, i el País Valencià, les Illes, Catalunya Nord i la Franja un altre, i treballar en funció de cada suposat ritme, és aprofundir en la divisió del nostre poble, per l'acceptació de l'existència de diferents subjectes polítics que això suposa. Als Països Catalans podem trobar tants ritmes com realitats i subjectes polítics vulguem definir, i això ho marca la nostra voluntat i projecte polític. No tenen el mateix ritme i realitat el Berguedà que el Barcelonès, ni la Marina que l'Alacantí. Tenim una realitat i ritme als Països Catalans, que és heterogènia segons el barri, municipi o comarca, i sobre aquesta hem de treballar. És evident que les divisions administratives han potenciat la personalitat diferenciada de diferents territoris, pel fet mateix de tindre espais diferenciats de decisió, però per això mateix, no podem legitimar cap parlament autonòmic com a braç executor final del dret a decidir. Malgrat que, quan ens convinga, els puguem utilitzar en favor de la nostra lluita.

Així doncs, ara ens cal continuar treballant a llarg termini, des dels pobles i comarques, per uns Països Catalans lliures nacional i socialment.

Classe mitjana?

dimecres, 18 de novembre de 2009

COMPANY ANTIFEIXISTA ASSASSINAT A RÚSSIA: Ivan Khutors, de 26 anys, mor al ser disparat per neonazis.


ANTIFEIXISTA ASSASSINAT A RÚSSIA: Ivan Khutors, de 26 anys, mor al ser disparat per neonazis.

La vesprada del passat dilluns 16 de novembre de 2009, moria a Moscou Ivan Khutors, un jove antifeixista de 26 anys que ja havia rebut altres tres atacs neonazis des de 2005, després què diversos fòrums ultres publicaren les seues dades personals. Havien intentat acabar amb la seua vida clavant-li un tornavís al clatell, agredint-lo amb un bat de beisbol, apunyalant-lo a l'estomac i finalment, ho han aconseguit disparant-lo a la porta de sa casa. Ivan militava al RASH i era molt estimat dins els cercles antiautoritaris russos pel seu activisme i la seua vinculació amb la música. Els antifeixistes són objectiu de les bandes neonazis russes, que l'any passat ja van assassinar 122 persones, entre les quals hi havia una jove antifeixista de 16 anys morta a patades. Traducció del comunicat rebut:

La vesprada del passat dilluns 16 de novembre, Ivan Kuthors, àlies Vanya-Kostolom, fou assassinat a trets a l'entrada de sa casa. El seu nom era conegut per ser un personatge popular de l'activisme d'esquerres i antifeixista rus. Fou un dels fundadors de la branca russa de RASH (Red and Anarchist Skinheads) pel què era considerat un objectiu, com la resta de companys antifeixistes assassinats, pels grups neonazis.

El seu nom i les seues fotos i dades personals van ser publicades als webs neonazis, cridant a la seua eliminació, com la d'altres activistes antifeixistes com Fedor Filatov i Timour Dzhaparidze, assassinats l'any passat. Aquest ha estat el quart atac contra Khutors: el primer fou en 2005, un incident enregistrat per una càmera de seguretat i que aparegué al docuemntal 'Ordinary Antifascism'. Els atacants esperaven Ivan a la porta de sa casa, i li van clavar un tornavís al clatell a més de colpejar-lo amb un bat de beisbol diverses vegades. Miraculosament, va salvar la vida. El tercer atac fou el passat febrer, quan fou apunyalat a l'estomac en una agressió al carrer, una ferida que tampoc aconseguí acabar amb la seua vida. Després d'haver fallat tots els intents d'assassinar-lo, els neonazis han utilitzat finalment pistoles per acabar amb la seua vida.

Era una persona excepcional i responsable, segons els seus amics, sempre disposat a ajudar els altres en qualsevol situació. Un exemple de coratge i de compromís fins al final. Ivan era estimat per tota l'escena alternativa i antiautoritaria russa, molt vinculat a moviments anarquistes i musicals.

Els seus assassins seran perseguits. El nostre deure és continuar allò que ell va començar.

DESCANSA EN PAU.

Notícies relacionades:

Nou assassinat neonazi a Rússia: una xica antifeixista de 16 anys és morta a patades

Assassinen a Rússia un advocat i una periodista que denunciaven organitzacions criminals i neonazis

Rússia: 122 morts en atacs racistes durant l'any 2008

Jutjats set adolescents neonazis de Moscou per vint assassinats i setze assalts

Neonazis assassinen un altre jove antifeixista a Rússia

Algunes cares de l'extremisme rus. Els grups ultres russos i la complicitat del govern

Detingut un neonazi rus apunt de perpetrar diversos atemptats amb bombes

http://www.antifeixistes.org/3453_antifeixista-assassinat-russia-ivan-khutors-anys-disparat-neonazis.htm

Obama admet que no tancarà Guantánamo al gener, com havia promès


Insisteix que ho farà durant l'any que ve, però recorda que la clausura depèn del congrés
El president dels Estats Units, Barack Obama, ha admès que no podria complir la promesa de tancar el penal de Guantánamo aquest gener, però ha insistit que sí que ho aconseguiria durant l'any que ve. Una de les principals ordres que va donar Obama en esdevenir president va ser la de tancar Guantánamo en un termini de dotze mesos, però el president va topar-se amb les reticències del congrés, que va negar-li els diners necessaris per poder tancar la presó.

A més, tant el congrés com alguns països s'han negat a acollir els presos. Així, en una entrevista amb la cadena Fox News, Obama diu: 'No puc fixar cap data exacta perquè depèn, en gran part, de la cooperació del congrés. Ara som immergits en una trajectòria i un procés en què avanço que Guantánamo serà tancat l'any que ve.' És la primera vegada que el president nord-americà admet que no pot complir la data establerta per a clausurar la presó. 'La gent té por, i és comprensible, després d'una pila d'anys en què els han dit que Guantánamo era clau per mantenir els terroristes fora dels Estats Units', ha dit Obama.

CONCERT ACÚSTIC A "L'ATENEU POPULAR ARRELS" DE BENIARRÉS

Extret del blog d'Andrés Valor.
Com descriure amb paraules les sensacions?, com expressar un sentiment?, com xiuxiuejar-te a l'oït el que els meus ulls poden vore en un moment així?, com agrair-te el teu silenci?, com recompensar que vulgues caminar amb mi?...
Quasi totes aquestes preguntes van ser respostes per una jove i menuda agrupació com la d'Arrels de Beniarrés...Ha segut un dels pocs concerts amb el que brillava el respecte amb la intenció d'escoltar l'humil missatge que jo podia aportar...Especial callar-me en un instant i que la melodia continuara sonant reforçada amb les veus dels presents...
Son moments aquestos amb els que perds el control de la persona, s'estarrufen els pèls i el cor bombeja més ràpidament de l'acostumat...Son els instants que li donen sentit a tantes hores davant d'un paper intentant expressar amb lletres tot allò que sents, tot allò que veus injust, tot allò que penses pot millorar amb sols la reflexió...
Gràcies companys de Beniarrés pel vostre suport, per la vostra estima i il.lusió en mantenir viva la flama de l'esperança en que la nostra identitat, la nostra cultura, la nostra llengua, no caiga en l'oblit...

dimarts, 17 de novembre de 2009

Gràcia sense casal? Aturem el desallotjament del Casal Popular de Gràcia.


El Casal Popular de Gràcia va néixer el 2 de Febrer de 2002, dia en què l’Assemblea de Joves de Gràcia (AJG) va alliberar un petit local aleshores abandonat, que havia estat, successivament, una antiga perruqueria, fusteria i perfumeria.
El Casal es convertí en la seu de l’AJG, que ràpidament va omplir de vida l’espai amb la finalitat de dotar al jovent de la Vila d’un punt de trobada on hi tinguessin lloc tot tipus d’activitats tant lúdiques com polítiques. Amb aquesta nova okupació, l’AJG continuava amb el projecte iniciat l’any 1996 per un grup de joves que lluitaven per la creació d’espais alliberats i autogestionats pels i les joves.
Al llarg dels seus anys d’existència, el Casal s’ha anat convertint en un punt de trobada, de debat i de reflexió entre els joves i no tant joves de Gràcia i d’arreu. Ha estat un indret des d'on han sorgit un munt d’iniciatives, com la participació en unes festes majors populars, campanyes en defensa dels immigrants en lluita, projectes en defensa de la recuperació de l’espai públic, entre moltes d’altres.
No podem deixar d’anomenar els punts negres que han marcat la història del Casal i dels seus membres, com el muntatge policial de l’abril del 2002 per part de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional Espanyola, del qual en varen ser víctimes tres membres de l’assemblea de joves, amb escorcoll il·legal al Casal inclòs. Mai oblidarem ni perdonarem la brutalitat policial dels UPAS (Unitat Policial d'Administració i de Seguretat) que el 2005 van torturar salvatgement a tres militants més, acabant les denúncies per tortures arxivades com si no hagués passat res.
Tampoc hem d'oblidar l’atac amb foc que va patir el Casal la matinada del 28 de març del 2007; fets que mai varen ser investigats, però sí acompanyats del mutisme absolut del Districte i les forces polítiques que quan convé condemnen amb tanta facilitat.
Així doncs, el Casal, com a entitat viva i arrelada a la Vila, ha anat observant els canvis que s’han produït al seu entorn: ha vist com l’especulació urbanística i la corrupció política omplien el barri de solars buits convertint-los en el negoci d’uns pocs, ha observat també com l’ Ajuntament resolia a cops de porra problemes socials que ells mateixos havien creat, ha anat veient com queien tots els projectes d’espais socials alliberats que li eren veïns ( KOLP La Fera, El Monstru de Banyoles, Kan Titella, i tants d’altres!) i, en definitiva, ha presenciat com la maquinaria capitalista engolia i guanyava terreny a la Gràcia resistent. Ara sembla que és l’època de la Gràcia cool, elitista, passiva, desarrelada, i el més greu, l’època de criminalitzar-ne qualsevol veu dissident.
En aquest context, el Casal Popular és un símbol de resistència, un punt on els joves i les joves ens podem reunir, trobar, conscienciar-nos, organitzar-nos, ... Totes aquestes coses que molesten tant a aquells que volen mantenir l'status quo: polítics corruptes que fan lleis en benefici d’una minoria, gent que viu de les rendes dels pisos o de l’especulació d’espais buits, gossos amb porra garants de l’ordre establert, etc.
Actualment, el Casal Popular es veu immers en un judici-farsa que pretén acabar amb ell, en què la part actora demana una caució (garantia) de 30.000 euros que ha estat acceptada pel jutge i que és un requisit indispensable per poder comparèixer al judici com a part i defensar-se. Aprofitem doncs, per denunciar aquesta nova estratègia judicial que consisteix en demanar premeditadament quanties exorbitants i no justificades com a garantia, amb l’objectiu de deixar en indefensió a les parts demandades, negant-los el seu dret a la tutela judicial efectiva.
Però el que encara no entenen els polítics, jutges, propietaris i demés especuladors és que mai podran acabar amb l’okupació, perquè el problema encara perdura i, per tant, avui més decidits que mai, ens reafirmem amb aquesta com a mitjà indispensable per assolir els nostres objectius. Som molts encara a Gràcia els que no ens hem cregut ni una sola paraula de la seva retòrica hipòcrita, i els que decidim que no passarem per l’anella, confiant en l’autonomia, l’autogestió i la recuperació de les nostres vides.
Aprofitem per agrair a totes aquelles i aquells que heu fet possible el funcionament del Casal al llarg d’aquests anys i us instem a participar en totes les mobilitzacions en defensa d’aquest i de tots els espais okupats.
Perquè el Casal Popular és de Gràcia i es quedarà a Gràcia!
STOP desallotjament!
Assemblea de Joves de Gràcia (AJG-CAJEI)
12 de Novembre de 2009
Vila de Gràcia, Països Catalans

dijous, 12 de novembre de 2009

Basauri podria ser Alzira

Escrit de la pagina El cau d'un rabosot

Muy buenas. El que escribe estas líneas tiene por nombre Joseba Urrutia, ciudadano vasco natural de Basauri, una localidad de poco más de 40.000 habitantes cercana a Bilbao. De profundas convicciones demócratas, siempre he creído en la libertad, en todos los sentidos. Pronto me interesé en la política y empecé a militar en el Partido Popular de mi localidad. Soy vasco, decididamente vasco y consciente de la personalidad propia que tenemos como pueblo dentro del contexto de la nación española y no me avergüenzo de pensar lo que pienso.

Cuando entré en política, fruto de mis ideales demócratas, era un tanto ingenuo y llegué a creer que podría defender mis ideas, tan válidas como las que más, con total libertad sin que viera peligrar mi integridad física ni la de mis compañeros. Pensaba que los ataques de los violentos no alcanzarían mi ciudad, que era muy difícil que pudiera llegar a afectarme la violencia terrorista. ¡Pobre ingenuo!

Hace dos años colocaron una bomba en la sede del PP. Afortunadamente no llegó a explotar. Sólo fue un susto, tanto para los militantes populares como para los vecinos de las viviendas contiguas. Meses después, nos reventaron las ventanas de la sede con piedras. Afortunadamente a esas horas no había nadie en el edificio y no lamentamos daños humanos. Desgraciadamente los sufrimos algún tiempo más tarde. Una concejal popular de un pueblo vecino recibió una pedrada durante una manifestación que le produjo una brecha junto a la ceja. Por centímetros nuestra compañera se salvó de perder un ojo... o la vida.

Nuestras sedes son atacadas continuamente por los enemigos de la democracia: hemos contabilizado alrededor de 300 agresiones contra militantes y sedes de sindicatos, partidos y organizaciones no abertzales en los últimos meses, que van desde pintadas, amenazas en internet, agresiones físicas, sedes quemadas, etc. Una de las últimas agresiones que más de cerca me afectaba fue la sufrida por un joven administrador de un conocido portal web afín a los ideales del PP, que fue agredido en la puerta de su casa de Bilbao por una quincena de encapuchados que le amenazaron de muerte si no abandonaba su tarea informática. El joven iba acompañado por una amiga que también fue agredida mientras los energúmenos le gritaban “guarra” y “putita españolita”.

Desde hace un tiempo, en Basauri aparecen con especial virulencia los conocidos como “muros de la vergüenza”, es decir, pintadas que enaltecen la violencia contra aquellos que no pensamos como ellos. Desde el PP local se condenó la aparición de estas pintadas, muchas de las cuales estaban cerca de centros educativos, y se pidió que fueran borradas y que se realizaran actuaciones con los más jóvenes para prevenir futuros intolerantes. Ante la falta de reacción por parte de las autoridades, los miembros de Nuevas Generaciones decidimos borrarlas a plena luz del día. La Ertzaintza nos prohibió borrarlas si no les presentábamos la autorización de los dueños de la pared donde se encontraban las pintadas. Finalmente conseguimos dicho permiso y pudimos borrarlas. Días más tarde, y como reacción, nuestra sede fue atacada con pintadas amenazantes del tipo “Españoles no. Os vais a quemar”.

La última de las agresiones la padecí en mis propias carnes. Días antes de la Aste Nagusia de Bilbao, la Semana Grande, el consistorio bilbaíno celebraba su tradicional acto cívico de homenaje a la Ikurriña y a la personalidad vasca. Un acto que desde la Transición ha perdido su carácter popular, de homenaje de todos los vascos hacia su tierra y su bandera, y ha sido apropiado por el nacionalismo vasco. En este sentido, el PP ha tenido parte de culpa porque en su día decidió mantenerse al margen de dicha muestra de fervor vasquista por no estar de acuerdo con las connotaciones nacionalistas del acto y por no sentirse identificado por las consignas que allí se pregonaban. No obstante, en el seno del partido ha habido siempre sectores que apostaban por recuperar dicho acto de homenaje al País Vasco. Los militantes del PP somos tan vascos como los del PNV o Eusko Alkartasuna y tenemos, por tanto, el mismo derecho a manifestar nuestro sentimiento como cualquier otro vasco.

Este año, por suerte, el PP de Bilbao decidió convocar a sus militantes a acudir con pancarta propia a dicho acto institucional. La noticia fue muy bien acogida por muchos compañeros de otras ciudades que confirmaron su presencia. No tardaron en llegar las amenazas por parte de conocidos grupos violentos que responsabilizaron a Basagoiti, líder del PP vasco, de cualquier incidente que pudiera ocurrir. Dichos elementos animaban a recibir “con patadas y puñetazos” a cualquier españolista que osara acudir al homenaje. Basagoiti denunció las amenazas y pidió protección policial durante la jornada reivindicativa. Desde el Departamento de Interior del Gobierno Vasco se nos aseguró que la Ertaintza velaría por la seguridad de los militantes populares.

Nada más llegar, el poco menos de un centenar de valientes del PP que decidimos acudir, fuimos recibidos con una lluvia de huevos llenos de pintura por parte de un grupo de violentos. Hasta ese momento la Ertaintza no nos había acompañado. Estábamos solos ante lo que sabíamos que iba a ser una agresión con límites insospechados. Antes de que apareciera la Ertzaintza, los violentos nos insultaron, empujaron, propinaron patadas y nos quitaron las banderas de nuestro partido, impidiéndonos finalmente incorporarnos a la marcha de homenaje a la enseña vasca. La Ertzaintza apareció justo para evitar un linchamiento. Cumplieron con su trabajo, pero llegaron tarde y en un número escaso. Dos de nuestros representantes en el parlamento vasco acudieron para con su intervención procurar que la Ertzaintza se esmerara en el cumplimiento de su misión. Los violentos nos siguieron por las calles de Bilbao, acorralándonos. Oí los gritos de los jóvenes radicales: “¡Urrutia, jódete!”. Me conocían y apuntaban directamente hacia mí. No hubo detenciones. Días después se jactaban públicamente en sus foros de internet de las agresiones cometidas.

Esta es una muestra de la falta de libertad que vivimos la minoría popular en el País Vasco. Por suerte la acción de los cuerpos de seguridad contra esta gente es contundente. Cada semana hay nuevos avances en la lucha contra el terrorismo. Los partidos y asociaciones afines son ilegalizadas y sus cabecillas encarcelados. Aun así, no se puede hablar de libertad en Euskadi. En este momento me juego mi integridad física escribiendo estas líneas. Indignante... ¿verdad?

Per sort, Urrutia és un personatge de ficció

Per sort, Joseba Urrutia és tan sols un personatge de ficció que ha servit per a que molts de vosaltres ara mateix vos sentiu més demòcrates que mai, més partidaris de la llibertat d’expressió i més convençuts de que els valencians no patim la mateixa situació que els bascos. Vos equivoqueu.

Joseba Urrutia és Jose Beteta, no és del PP sinó del BLOC i no és de Basauri sinó d’Alzira. Els fets relatats per Joseba són fets reals patits en primera persona. Fa dos anys la bomba en la seu nacional, les continues agressions a les nostres seus, les agressions físiques a companys, la impunitat amb la que actuen els grups d’extrema dreta en el País Valencià... tot és verídic. Els murs de la vergonya els tenim en la nostra ciutat, on han proliferat les pintades nazis. L’agressió a l’administrador del portal valencianisme.com va ocórrer el darrer 8 d’octubre, vespra del dia dels valencians. La pedrada a una regidora nostra va ocórrer a Gandia. L’agredida va ser Maite Peiró, regidora valencianista de l’Alqueria de la Comtessa. No hi va haver detinguts.

La fictícia marxa d’homenatge a la Ikurriña és la Processó Cívica del 9 d'octubre, a la qual un centenar de militants i simpatitzants del BLOC voliem acudir com veniem fent els últims anys. Els agressors en este cas sí que tenen nom i cognoms, i les entitats i partits feixistes agressors també. No poguérem participar. Ens reberen amb ous de pintura, espentes, insults, patades, sense que hi haguera cap detingut.

La diferència entre Joseba i un servidor és que, mentre totes les agressions patides per ell van ser portada dels mitjans de comunicació autonòmics i estatals, les nostres agressions queden en l’oblit. No hi han detencions, No s'aplica la llei de partits. No s’investiga. Es permeten manifestacions racistes i xenòfobes d’estos grups. Com pot ser que una organització terrorista amb dècades d’història com ETA patisca detencions cada dos o tres setmanes, i els grups d’extrema dreta valencians actuen amb total impunitat? O els nazis són molt espavilats i els etarres molt ignorants, o les forces de seguretat no estan fent tot el que poden per a combatre la violència feixista en la nostra terra. PP i PSOE són responsables directes d’estes agressions per no posar els mitjans necessaris per a evitar-ho.

Basauri podria ser Alzira. Malauradament, no ho és.