dimarts 9 de febrer de 2010

Comunicat d'Endavant (OSAN) davant la nova Reforma Laboral i del sistema de pensions


El Govern espanyol manté la seua ofensiva contra la classe treballadora

En els darrers dies, el Govern espanyol ha anunciat la reforma del sistema de pensions, així com una nova Reforma Laboral. Aquesta és la solució que el govern del PSOE cerca per tal de solucionar la crisi capitalista que amb tanta virulència està afectant la classe obrera des de 2008: retallar fins a eliminar les prestacions socials i l'escassa protecció laboral existents després de 30 anys de contínues reformes. Fer pagar, en definitiva, la crisi, a aquells que l'estan patint, i que no l'han provocada: els i les treballadores.

1. El Govern espanyol pretén augmentar l'edat de jubilació dins als 67 anys. D'aquesta manera, caldrà treballar molt més per tal de poder gaudir d'una mísera pensió, que en els Països Catalans no arriba als 700 euros de mitjana. Així, davant l'actual situació de crisi la única alternativa possible que ens planteja el capital al conjunt de les treballadores és augmentar el temps de treball i, per tant, la nostra explotació. Això sí, Francisco González, president del Consell d'Administració del BBVA, cobrarà en la seua jubilació la modesta quantitat de 85 milions d'euros. Vet aquí per a qui governa la 'socialdemocràcia'.

2. La reforma de les pensions del govern Zapatero també proposa restringir de forma important la prestació de viduïtat, augmentant els requisits d’accés, baixant les quanties i limitant els beneficiaris. Davant la crisi, doncs, la única alternativa possible que proposa el capital és reduir les pensions de les vídues dels treballadors.

3. La nova Reforma Laboral aprofundirà en l'ús de les modalitats contractuals que estableixen les indemnitzacions per acomiadament en 33 dies per any treballat, en formes de contractació juvenil (contractes de formació), que no cotitzen i que tenen una reduïda retribució salarial, i en la incentivació de la contractació a temps parcial. Davant la crisi, doncs, la única alternativa possible que ens planteja el capital és abaratir l'acomiadament,

4. Les reaccions de les cúpules dels sindicats CCOO i UGT, a l'igual que les de la patronal, han estat la de valorar com a positiva aquestes iniciatives, si bé amb una oposició cosmètica a la reforma del sistema de pensions. D'aquesta manera patronal, Govern i les cúpules sindicals tornen a formar un bloc consolidat en defensa del gran capital, on cadascú juga el seu propi paper, sent essencial el dels buròcrates sindicals: frenar la consciència de classe, impedir l'organització obrera i aïllar les protestes que s'estan produint.

5. Al mateix temps que s'acceleren aquestes noves agressions a la classe obrera, l'atur continua imparable als Països Catalans. Les dades de l'Enquesta de Població Activa relatives al quart trimestre de 2009 són ben clares: 1.331.500 treballadores es troben registrades a l'atur, amb una taxa del 19'7%. La constatació que la crisi capitalista és estructural, i que està creant un gran exèrcit d'aturats, es veu confirmada per les dades macroeconòmiques, amb un descens del 3'6% en el PIB i del 4'8% en la demanda.

6. Des d'Endavant (OSAN), finalment, ens emplacem a continuar en la lluita política per organitzar les respostes obreres a l'actual crisi capitalista, així com a avançar en la lluita ideològica per tal de construir l'alternativa socialista als Països Catalans.

Endavant, Organització Socialista d'Alliberament Nacional

Països Catalans, 8 de Febrer de 2010

Comunicat arran de les últimes identificacions i seguiments policials a Castelló


dimarts, 09 febrer de 2010
L'assemblea de la Plana denuncia recents casos d'identificacions i seguiments de militants dels moviments socials, així com de treballadors immmigrants i, en concert, l'assetjament a un company de l'esquerra independentista el 19 de gener passat.

En els dos últims mesos s'estan produint moltes identificacions i seguiments policials a militants de l'Esquerra Independentista i dels moviments socials de Castelló amb una clara intenció intimidatòria i de control social.

A banda de molts altres casos, recentment un membre de l'EI denuncia que el passat dimarts 19 de gener eixia d'una oficina del Servef (Servei valencià d'ocupació i formació), on tenia una cita prèvia i l'estaven esperant una patrulla amb 2 agents de la policia espanyola uniformats. Només eixir els policies 'nacionals' es van col·locar enmig del carrer Ramon Llull cantonada amb el carrer Herreros, interrompent el trànsit, i el van aturar arbitràriament, esperant-lo clarament en una acció que pareixia prèviament assajada. Li van demanar el DNI, i l'adreça on viu (doncs al DNI en té una altra). El van registrar i li van trobat uns papers de l'atur on apareixia la seua adreça. Va estar 20 minuts retingut mentre parlaven per telèfon per comprovar les seues dades i s'asseguraren que quedava tot apuntat a una llibreta (nom i cognoms, dni i adreça). També li han preguntat si havia estat mai detingut, on vivia abans i el motiu de la seua estància a Castelló. A part d'açò, han anat identificant immigrants, no escollits aleatòriament sinó pel seu color de pell. Amb tot, el tracte rebut en tot moment va ser correcte.

Cal denunciar que aquests fets mostren que amb l'actual crisi econòmica que assola els Països Catalans, el govern de Zapatero només té una recepta: reprimir la dissidència i la pobresa. Ens volen a tots callats a casa i ara que els immigrants ja no els són útils, els volen treure il·legalment els pocs drets que tenen, amb la col·laboració dels serveis públics de treball com el Servef o dels ajuntaments, tal i com proposava l'Ajuntament de Vic amb una nova normativa d'empadronament més restrictiva.

Des de l'assemblea d'Endavant de la Plana no ens deixarem intimidar i continuarem lluitant contra la crisi i l'ocupació espanyola.

Prou repressió, fora les forces d'ocupació espanyoles!

8 de febrer de 2010

Assemblea d'Endavant de la Plana

dilluns 1 de febrer de 2010

El Cabanyal s'omple de manifestants contra l'arrogància del PP


L'actitud intransigent del PP valencià en relació a la polèmica prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez ha tingut la seua resposta al carrer aquests diumenge de matí.

Sota el clam de “Salvem el Cabanyal”, més de quinze mil persones (trenta mil segons els organitzadors) han acudit a l'històric barri pescador de la ciutat de València per evidenciar que el conflicte pel Cabanyal no és una qüestió entre administracions (entre l'estatal, sota control del PSOE, i les valencianes, del PP), sinó entre els habitants del barri i les polítiques urbanístiques de l'Ajuntament.
“El Cabanyal és nostre i el volem sencer i viu” era el lema de la convocatòria que ha aplegat milers de valencians del barri, de la ciutat i, fins i tot, d'arreu de les comarques. Poc després de migdia, la capçalera ha eixit de l'avinguda dels Taronger i quan, al cap d'una hora, arribava al final, encara hi havia gent al punt de partida.

Gran part dels partits institucionals de l'oposició han acudit amb pancarta i representació personalista a la cita, però sobretot ha destacat la presència de nombroses entitats veïnals i associacions cíviques, entre les quals, moltes “salvem”, la recent creada En Moviment o “Xuquer Viu”. Així mateix, les organitzacions independentistes Maulets i Endavant han acudit amb pancartes pròpies. En tot cas, l'èxit de la manifestació s'ha de veure més en l'arrogància del PP, que ha convertit la defensa del Cabanyal en un símbol més de la resistència a les actituds polítiques dels conservadors valencians, i també en un simbol de la lluita contra la corrupció i l'especulació.



Xicotets incidents

Durant el matí un grup de veïns han atacat la seu de Cabanyal 2010 (l'empresa promotora del projecte urbanístic) amb pintura i s'ha pres foc a la porta, segons han informat alguns periòdics, sense causar grans desperfectes.



PP valencianista?

El PP ha intentat convertir el projecte d'ampliació de l'avinguda de Blasco Ibáñez en una causa comuna dels valencians, i els entrebancs que s'estant posant des de Madrid, en una agressió al poble. El surrealisme d'aquest plantejament ha culminat amb les declaracions del portaveu del PP a les Corts valencians que ha assegurat que des de Felip V i la derogació dels Furs els valencians no havien viscut una agressió semblant.

Èxit de la Pujada Atlètica en defensa de la Font Roja d'Alcoi


Ahir al matí va tenir lloc la Pujada Atlètica en Defensa de la Font Roja convocada per l'Assemblea de la campanya "La Font Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural". A l'acte van participar més de cinquanta atletes, en representació de totes i cadascuna de les entitats que donen suport a la campanya.
Els atletes participants es van concentrar en la plaça d'Espanya poc abans de les 11 del matí, on van estar acompanyats per un grup de membres i simpatitzants de la campanya, i també per la música del grup de batukada "Sambolika".
Poc després, l'actor alcoià Miquel Martí va llegir un manifest reivindicatiu, que recordava els principals motius d'oposició a la construcció d'un hotel en el cor del Parc Natural.

A l'hora prevista, les 11:30, els corredors i corredores, uniformats amb camisetes amb el lema "SOS Font Roja", van partir de la plaça entre els aplaudiments del públic congregat.

Els atletes van correr agrupats, sense competir, fins a l'àrea del Santuari de la Font Roja, on van arribar també entre aplaudiments poc abans de la 1 de la vesprada. Una volta en el paratge, es van fotografiar conjuntament mostrant els logotips de totes les entitats representades.

Els participants van valorar molt positivament l'experiència, destacant el bon ambient i l'harmonia entre els corredors. L'Assemblea de la campanya agraeix el seu esforç i il·lusió, gràcies als quals va ser possible aquest nou acte lúdic i reivindicatiu en defensa de la Font Roja.

dimarts 26 de gener de 2010

El Baile Rojo - La historia sobre el genocidio contra la Union Patriotica


El Baile Rojo - La historia sobre el genocidio contra la Union Patriotica

Un documental sobre el partido politico llamado La Union Patriotica en Colombia. Alredador 4000 de sus miembros fueron matados en un genocidio manejado por politicos, paramilitares y militares en un plan cinicamente llamado "el baile rojo".

Podeu vore'l ací

Encontren una fosa comú en Colombia amb 2.000 victimes entre camperols, liders de comunitats, sindicalistes, guerrilers.


En el pequeño pueblo de La Macarena, región del Meta, 200 kilómetros al sur de Bogotá, una de las zonas más calientes del conflicto colombiano, se está descubriendo la mayor fosa común de la historia reciente de Latinoamérica, con una cifra de cadáveres "NN", enterrados sin identificar, que podría llegar a los 2.000, según diversas fuentes y los propios residentes. Desde 2005 el Ejército, cuyas fuerzas de élite están desplegadas en los alrededores, ha estado depositando detrás del cementerio local cientos de cadáveres con la orden de que fueran inhumados sin nombre.

Se trata del mayor enterramiento de víctimas de un conflicto de que se tenga noticia en el continente. Habría que trasladarse al Holocausto nazi o a la barbarie de Pol Pot en Camboya, para encontrar algo de esta dimensión.

Tras el cementerio de La Macarena, a 200 km. de Bogotá, se enterraron miles de cuerpos sin nombre

El jurista Jairo Ramírez es el secretario del Comité Permanente por la Defensa de los Derechos Humanos en Colombia y acompañó a una delegación de parlamentarios ingleses al lugar hace algunas semanas, cuando empezó a descubrirse la magnitud de la fosa de La Macarena. "Lo que vimos fue escalofriante", declaró a Público. "Infinidad de cuerpos, y en la superficie cientos de placas de madera de color blanco con la inscripción NN y con fechas desde 2005 hasta hoy".
Desaparecidos

Ramírez agrega: "El comandante del Ejército nos dijo que eran guerrilleros dados de baja en combate, pero la gente de la región nos habla de multitud de líderes sociales, campesinos y defensores comunitarios que desaparecieron sin dejar rastro".

Mientras la Fiscalía anuncia investigaciones "a partir de marzo", tras las elecciones legislativas y presidenciales, una delegación parlamentaria española integrada por Jordi Pedret (PSOE), Inés Sabanés (IU), Francesc Canet (ERC), Joan-Josep Nuet (IC-EU), Carles Campuzano (CiU), Mikel Basabe (Aralar) y Marian Suárez (Eivissa pel Canví) llegó ayer a Colombia para estudiar el caso y hacer un informe para el Congreso y la Eurocámara. La situación de la mujer como primera víctima del conflicto y la de los sindicalistas (solo en 2009 fueron asesinados 41) centrarán también su trabajo en diferentes zonas del país.
Más de mil fosas en el país

El horror de La Macarena ha puesto de actualidad la existencia de más de mil fosas comunes con cadáveres sin identificar en Colombia. Hasta finales del pasado año, los forenses habían censado unos 2.500 cadáveres, de los que habían logrado identificar a cerca de 600 y entregar los cuerpos a sus familiares.

La localización de estos cementerios clandestinos ha sido posible gracias a las declaraciones en versión libre de los mandos medios presuntamente desmovilizados del paramilitarismo y acogidos a la controvertida Ley de Justicia y Paz que les garantiza una pena simbólica a cambio de la confesión de sus crímenes.

La última de estas declaraciones ha sido la de John Jairo Rentería, alias Betún, quien acaba de revelar ante el fiscal y los familiares de las víctimas que él y sus secuaces enterraron "al menos a 800 personas" en la finca Villa Sandra, en Puerto Asís, región del Putumayo. "Había que desmembrar a la gente. Todos en las Autodefensas tenían que aprender eso y muchas veces se hizo con gente viva", ha confesado el jefe paramilitar a la fiscal de Justicia y Paz.
"El Gobierno no quiere investigar"

Alfredo Molano. Sociólogo y escritor

Alfredo Molano, uno de los columnistas más influyentes de Colombia, ha recorrido el país como cronista de la violencia, lo que le valió el exilio para escapar de las amenazas de militares y paramilitares.

¿Cuál es la situación de las fosas en Colombia?
La propia Fiscalía General de la Nación habla de 25.000 “desaparecidos”, que en algún sitio tienen que estar. Hay cementerios clandestinos enormes en Colombia. Hay gente borrada. También es posible que hayan hecho desaparecer muchos restos como en los hornos crematorios del nazismo.

¿Estas fosas tienen que ver con los llamados ‘“falsos positivos”?
Sí, todo esto puede estar relacionado con los “falsos positivos” [colombianos civiles asesinados a la que se presentaba como “muertos en combate”]. El ejército los enterraba clandestinamente. Buena parte de ellos van a encontrarse en estas fosas comunes.

¿Cuál puede ser la magnitud de estos hallazgos de fosas?
Terrible. Ni en los años cincuenta hubo en Colombia tanta brutalidad como la que muestran estas acciones de los paramilitares, pero el Gobierno no tiene voluntad de investigar a fondo, y sólo dejará que aparezcan algunas tumbas. Además, los plazos son larguísimos y las dificultades técnicas para las identificaciones, pruebas químicas y ADN son enormes.

Cuba no da lo que le sobra, comparte lo que tiene.


Haití y el paradigma cubano de solidaridad

“Yo quiero que la ley primera de la República sea el culto de los cubanos a la dignidad plena del hombre”, anheló siempre José Martí, y así se lo prometió a sus compatriotas que junto a él lucharon por la independencia de la Patria, sojuzgada por el imperio colonial español.

Sesenta años después, Fidel Castro y sus compañeros de “la generación del centenario” cumplieron con ese anhelo y le proporcionó al pueblo las herramientas y condiciones iniciales para que cada cubano y cubana hicieran suyo el anhelo y realmente cada uno rinda culto, con la praxis diaria, a la dignidad plena del ser humano.

Esas palabras de Martí abren las páginas de la Constitución de la República de Cuba y con ellas llegan a todos los cubanos las sabias ideas y las nobles y firmes conductas del Libertador Simón Bolívar, una decisiva fuente de Martí.

Hoy, los médicos y médicas de Cuba son una porción y una muestra significativas de ese tipo de ser y de esa praxis mediante la cual se rinde diariamente culto a la dignidad humana. Otra gran porción son los maestros, otra los técnicos agrícolas o deportivos, otra los artistas, otra los ingenieros, otra los intelectuales, otra gran porción son los trabajadores industriales y una poderosa porción de ese tipo de ser que es ejemplo en rendir culto a la dignidad plena del hombre son los combatientes de las Fuerzas Armadas Revolucionarias y del Ministerio del Interior, libertadores de pueblos en pleno siglo XX y listos para serlo en el siglo XXI si fuese necesario.

Es en ese anhelo martiano, y también en esa angustia, donde se afirma y se construyó el paradigma cubano de solidaridad, nacional o internacional.

De manera que no sería un error decir que es un paradigma martiano válido como referente pero también como compromiso, no sólo para los cubanos y cubanas, sino para todo aquel que “sienta en su propia mejilla el golpe dado a la mejilla de otro hombre” o de otra mujer, como enseñó otro maestro de pueblos, Ernesto Che Guevara.

Semejante praxis se funda en sólidos valores humanos y en profundos conocimientos de cada esfera y faceta de la vida, así como en cada función a desempeñar ante el ser humano y que este se reconozca como digno, por recibir un tratamiento digno, de una persona digna. ¡Y valga la redundancia!

Los haitianos, después del terremoto del 12 de enero, comprenden más profundamente la solidaridad ofrecida por Cuba iniciada desde hace más de diez años, con el primer gobierno de René Preval y luego con el gobierno de Jean Bertrand Aristide, hasta hoy, de nuevo con el amigo Preval.

Las urgencias actuales no son obstáculo para sentir ese respeto y dignidad que transmiten los y las cubanas en medio del fragor de la tragedia.

Cuba coopera con Haití desde 1998 aplicando conjuntamente el ya conocido por varias regiones del mundo “Programa Integral de Salud” mediante el cual más de 6 mil noventa colaboradores cubanos (médicos, paramédicos y técnicos de equipos de alta tecnología) han garantizado más de 14 millones de consultas médicas y de 225 mil operaciones quirúrgicas.

En esos diez años ¡cuanta dignidad y cuánto sacrificio por el otro!.

Más de 230 mil vidas fueron rescatadas de la muerte y más de 100 mil bebes vieron la luz en manos de médicos o doctoras cubanas.

¡Qué maravillos historia de dignidad construida por ambos pueblos muy unidos!

¿Será ello parte de la preocupación del gobierno de Barack Obama que con 20 mil soldados pretenderá borrar de la memoria de los haitianos cualquier atractivo o atención por el ejemplo digno del “ser haitiano-martiano” que se ha ido creando a partir de la angustia mutua de Cuba y Haití de dar y recibir más salud a todos por igual?

Un año antes del huracán Katrina, pasó en el 2004 por Haití la tormenta tropical Jeanne, sobre todo por una de sus principales y pobladas ciudades, y fue la primera ocasión en que los haitianos angustiados por los destrozos y las víctimas de Jeanne recibieron en masa la primera ayuda de Cuba, material con 12 toneladas de medicamentos y humana con 64 médicos.

Y con todo ello, la dignidad de la solidaridad martiana. Todos en el mundo saben que Cuba no da lo que le sobra, sino que comparte lo que tiene.

Un año después, en el 2005, la población afroamericana de Nueva Orleáns fue impacta por el huracán Katrina de una forma atroz, y ante esa tragedia, el líder cubano Fidel Castro ofreció las experiencias cubanas al presidente de EEUU, en ese entonces George W. Bush quien dedicado a bombardear Irak y dominar los Balcanes, prestó poca atención a sus compatriotas esparcidos por el sur del país y mucho menos a la solidaridad cubana.

Miles de víctimas y muertos costó al pueblo estadounidense por la desidia y la indignidad de su presidente.

A partir de ahí, Fidel dio instrucciones para crear la Brigada “Henry Reeve” en honor al Brigadier General de origen estadounidense que luchó codo con codo con los independistas cubanos, convirtiéndose en uno de ellos a finales del siglo XIX. De manera que Henry Reeve, después de desaparecido físicamente, continúa rindiendo culto a la dignidad plena del hombre, como todo un buen martiano. Sus integrantes han asistido a víctimas de desastres naturales en Pakistán, Guatemala, Honduras y de otros países.

En Haití, a pocas horas de conocerse la tragedia sufrida al iniciarse el nuevo año, 60 integrantes de la Brigada Henry Reeve arribó a Puerto Príncipe con medicamentos, avituallamiento, alimentos, bolsas de suero y de plasma para reforzar en algunas especialidades a los 400 médicos cubanos y algunos médicos haitianos graduados en Cuba que ya prestaban asistencia médica en Haití, aunque sólo 200 de ellos en Puerto Príncipe.

Muchas familias en Cuba quedaron angustiadas y preocupadas, pero con el ojo siempre avisor y a su lado el fusil para ocupar el lugar de su compañero o compañera ausente si es que los gringos se atreven a invadir.

Es el permanente peligro sobre el cual vive el pueblo cubano y sobre el cual ayuda a más de 60 países en todo el mundo, algo reconocido por la ONU y sus organismos.

Hoy, diversos medios y organismos internacionales ya han reconocido que fue la más importante asistencia médica que recibió el pueblo haitiano en las primeras 72 horas luego del terremoto apoyada por la ágil ayuda en alimentos y materiales donados por Venezuela junto a un contingente de rescatistas venezolanos.

Como ha dicho el presidente Hugo Chávez, es prácticamente la única en estos momentos, la ayuda en médicos cubanos y venezolanos la que actualmente está asistiendo a los haitianos en 5 puntos asistenciales con tres hospitales de campaña (Del Anexo, La Renaissence y Ofatma) y 2 Centros de Diagnósticos Integrales (Grand Grove y Mirebalais) en zonas aledañas a la capital.

Ya para el día 15 convergían sobre la capital otro grupo de entre los 400 médicos cubanos en Haití que crearon el 6to punto de atención denominado Hospital Delmas 33.

En toda esa labor se estima que otros 400 jóvenes médicos haitianos formados en Cuba están enfrascados en las tareas de atención médica llevando la dignidad martiana al pueblo de Petión, Louverture y Dessalines.

Pero Cuba, ni es prepotente, ni es egoísta, como sí lo son sus adversarios imperiales, sino modesta y humilde en la victoria o ante los elogios de sus amistades y de sus aliados. Por ello, comparte sus experiencias con Venezuela, Namibia, Noruega, China, República Dominicana, México y Rusia para ayudar al pueblo haitiano mediante proyectos tripartitos o multilaterales.

Hacia EEUU ha mostrado sus quejas por demostrar más su prepotencia y su afán de dominación que su disposición a ayudar al pueblo con buenos modales y no a punta de bayonetas y de mirillas con laser.

No obstante eso, Cuba dio permiso de sobrevuelo por corredores aéreos del país a aviones estadounidenses con carga alimentaria y de socorro dirigida a Haití.

La Organización Panamericana de la Salud ha recibido solicitudes de Cuba en materia de apoyo logístico, material quirúrgico gastable, soporte hospitalario, y otros materiales necesarios para garantizar asistencia médica en Haití. Se espera que la OPS cumpla.

Al celebrarse próximamente el 28 de enero un aniversario más del nacimiento del Apóstol y Héroe Nacional de Cuba, José Martí Pérez, todos los médicos cubanos y haitianos impregnados de la solidaridad martiana podrán decir:

¡ Cumplimos Maestro ! ¡Gracias por tus enseñanzas y tu ejemplo!.

¡Cumplimos Fidel ¡ enhorabuena tu bondad de hacer siempre el bien !

¡Muchas vidas salvamos!

¡Mucha dignidad quedó esparcida por toda la tierra haitiana!

¡ Viva Haití !

(*) El autor es editor y analista internacional, miembro de la Directiva de la Asociación de Cubanos Residentes en Venezuela y profesor de la Escuela de Estudios Internacionales de la UCV.

dilluns 25 de gener de 2010

Sortir de la crisi del capitalisme o sortir d'un capitalisme en crisi?

Un text molt interessant sobre la crisi actual.


L'actual crisi mundial, escriu Samir Amin en aquest text, no és ni una crisi financera ni el resultat d'una constel·lació de crisis sistèmiques, sinó que es deriva del risc d'impugnació del poder del capitalisme imperialista dels oligopolis globals per part dels marginats. Mentre les potències mundials busquen restaurar el sistema al seu estat anterior a la crisi, la crisi actual, de fet, ens permet concebre un front integrat possible en el qual "que participin totes les forces socials i polítiques que en conjunt representen a les víctimes del poder exclusiu dels oligopolis", sosté Amin. Desafiar el capitalisme històric representa l'element fonamental en l'emancipació dels oprimits, un desafiament que només s'assolirà quan lels pobles del Sud i del Nord global uneixin la lluita. El repte consisteix en la permanent construcció de l'internacionalisme dels treballadors i els pobles davant del cosmopolitisme de les oligarquies....

Continuar llegint

Festa de música electrònica a l'Ateneu Popular Arrels


Este divendres tindrem el plaer de realitzar un festa de música electrònica a l'Ateneu.
Cap a les 21:30 tindrem un sopar a 5 eurets, a les 22:30 sessió amb Dj Zorrilla, seguit de We are not brothers. La festa estarà amenitzada per Dj's Pollastre i Conill.
Entrada debades.
Vos esperem a l'Ateneu!!

Casals


Per Xavi Sarrià. Publicat a la secció d'Opinió de L'Accent núm. 169.

laccent169El nostre és un país que, malgrat tot, encara viu. Ja sé que aquesta afirmació sona fàcil, per no per això deixa de ser certa. Jo que em dedique a recórrer-lo us puc assegurar que allò on vaig hi trobe gent que batega, que participa, que s'organitza per denunciar, però, sobretot, per construir. Un dels exemples més evidents d'aquesta vitalitat són els casals. Algú s'imaginava a principis dels noranta que s'alçarien tants casals, ateneus i centres socials repartits arreu del territori? No. Ningú de nosaltres ens haguérem cregut que, avui dia, aquesta organització constructiva fóra una realitat tan evident com engrescadora.

Efectivament, els casals representen això: organització i construcció. Són punts de trobada on els joves i no tan joves podem conèixer-nos, parlar i compartir, però també espais on et pots sentir viu, real, alliberat de l'aparador de plàstic en què s'estan convertint els nostres pobles i ciutats. Perquè els casals són, sobretot, focus i motor de les lluites del nostre entorn més immediat. Com a exemple, vos podria dir que no m'imagine la meua ciutat, València, sense el Terra, un espai històric que avui ja és una realitat arrelada al barri de Benimaclet i que enguany ha decidit fer el pas endavant d'obrir a migdia; com tampoc me la imaginaria sense projectes ja existents com Ca Revolta o L'Ateneu Popular o altres que s'esperen obrir ben aviat, com el nou local que s'inaugurarà al centre històric i que rellevarà l'antic Racó de la Corbella en un nou local il·lusionador i completament renovat.

I sí, també vos podria parlar d'altres exemples engrescadors i espectaculars que he tingut la sort de conèixer, com les noves llars del Can Capablanca de Sabadell o del Casal Despertaferro de Reus; tot i així, i per desgràcia, ara em toca parlar-vos dels espais que veuen el seu futur amenaçat. Un d'aquests és el Casal Popular de Gràcia, que després de set anys oxigenant aquest barri de Barcelona, batalla contra la pretensió de l'ajuntament de desallotjar-lo. Els seus joves habitants, però, ja han alçat es destrals de guerra. No estan disposats a abandonar tan fàcilment el local que ja és casa seua. Esperem que tinguen forces. I que entre tots contribuïm a defensar-lo.