dilluns, 28 de gener de 2013

Cine-forum de l'Ateneu.

CINE FÒRUM DE L'ATENEU POPULAR ARRELS.
A partir d'una proposta de gent propera a l'Ateneu hem decidit posar en marxa el Cine Fòrum de l'Ateneu.
En que consistix? doncs es proposa una pel·lícula que tinga un rerefons interessant i que ens puja aportar una ensenyança, ja siga política, històrica, social o fílmica. La pel·lícula proposada ha de tindre el seu enllaç en internet per vore-la on-line o enllaç de descarrega, aquesta a d'estar traduïda al català, al castellà o en versió original si és en qualsevol d'aquestes dues llengües i si és en qualsevol altre idioma haura d'estar subtitulada al català o al castellà.
A apartir de que és propose la pel·lícula tindrem una setmana per vore-la i s'obrira una llista de comentaris on haurem de debatre sobre el film. Els comentaris han de tindre un argument sobre que ens ha paregut la pel·lícula, significat, banda sonora, fotografia, sensacions. Quant ja no produïsca comentaris proposarem un altra pel·lícula. Per fer la proposta de la següent pel·lícula heu de proposar-la amb la seua descarrega on-line o l'enllaç de la descarrega directa i es passarà al grup de facebook "Cine fòrum de l'Ateneu Popular Arrels"que em creat i votarem la que ens abellix vore, la més votada o en el seu defecte, la proposada antes, serà la propera pel·lícula a vore i comentar. Aquesta pàgina serà per proposar, aportar idees, etc.. no per comentar ala pel·lícula, els comentaris de les pel·lícules han de fer-se a la pàgina del Bloc Arrels no a la de la xarxa social. La periodicitat de les pel·lícules serà entre 3 setmanes i un mes.
Podeu convidar a tota la gent que puga estar interessada, el grup serà obert.
Per començar, la primera pel·lícula que hem proposat és "La muerte del señor Lazarescu".
Esperem membres al grup i participació.

divendres, 25 de gener de 2013

Comunicat davant l'aprovació de la Declaració de Sobirania del poble de Catalunya

Davant l'aprovació, pel Parlament de la CAC, de la Declaració de Sobirania del poble de Catalunya, Endavant (OSAN) vol fer-ne la següent anàlisi i les següents consideracions:

Un model jurídic de procés molt determinat

El text de la Declaració de Sobirania, impulsat i imposat per CiU-ERC, és conseqüència dels acords de governabilitat als quals van arribar aquestes dues forces polítiques el desembre passat i, en cap cas, d'un treball conjunt de les forces parlamentàries, a algunes de les quals se les ha volgut fer ser convidades de pedra.

El text i, per tant, els seus impulsors, opten per un model jurídic de procés molt concret, però que no ha estat objecte de cap debat públic ni de cap discussió al si de la societat catalana. En tot el text no apareix ni la paraula nació ni la paraula autodeterminació de forma deliberada. Això s’explica per la voluntat de no fer servir un raonament basat en els drets democràtics de les nacions. El model concret que volen imposar CiU-ERC és el de reclamar l'emancipació del territori sota tutela d'una administració (la Generalitat) maltractada institucionalment. És per aquest motiu que tota la declaració, especialment el seu preàmbul, gira al voltant de la institució de la Generalitat i de la seva història.
Aquesta línia de raonament jurídic està dissenyada per a plantejar el plet a les instàncies europees, de les quals se n’espera obtenir el vistiplau legal per a una consulta davant la previsible negativa de l'Estat espanyol a acceptar-lo. És un procés, doncs, que s'ho juga tot a la receptivitat de l'Europa dels estats, una receptivitat que es vol aconseguir a base de diplomàcia i no a base de pressió social, i fets democràtics i rupturistes consumats.

En cap cas s’hi preveu la desobediència a la legalitat espanyola. No es preveu a la declaració i es descarta a l'acord de govern, on es parla de “convocar una consulta d'acord amb el marc legal que l'empari”, enmig de referències al diàleg amb l'Estat en ambdós textos. De fet, ni la declaració ni l'acord de governabilitat expliciten que la voluntat popular ha d'estar per damunt de qualsevol llei de l'Estat espanyol.

Tots els indicadors coneguts fins ara van en la línia d'una consulta no vinculant, per a esquivar i acomodar la consulta al marc legal espanyol. Aquesta consulta, segons les veus de CiU-ERC que n'han parlat, ha de servir per a obtenir un mandat democràtic per a una posterior negociació amb l'Estat i la Unió Europea.

Considerem que aquesta via dissenyada per CiU-ERC és una via de baixa qualitat democràtica i de resultat més que incert. El plantejament de la qüestió catalana no es pot fer, per dignitat democràtica i per projecció internacional, a partir del greuge institucional. Alhora, la incapacitat de resoldre la contradicció que per als partits d'ordre suposa el fet d’haver de desobeir la legalitat espanyola, està portant a explorar fórmules estranyes de resultat més que incert.

Un dret a decidir tancat

L'acord entre CiU i ERC preveu un desplegament del procés controlat fèrriament per aquestes dues forces polítiques, on la veu del poble s'expressi només sobre un model tancat. El disseny del procés dota d'un protagonisme secundari el conjunt del Parlament. Mostra d'això ha estat l'actitud dels dos partits del govern a l'hora de redactar el text i de no permetre-hi la incorporació de les aportacions substancials tant d'ICV-EUiA com de la CUP. Aquesta patrimonialització del procés queda ben descrita en l'acord de govern quan aquest explicita que la data d'un possible referèndum sorgirà del pacte entre ambdós partits.

El procés dissenyat per CiU-ERC intenta tancar les portes a qualsevol altra formulació sobiranista alternativa. Davant les demandes de l'Esquerra Independentista de fer un procés que permetés que tots els projectes polítics i econòmics es poguessin dur a terme, la força central del catalanisme ha optat per tancar files entorn un programa tancat d'arrel noucentista: marc inamovible de les quatre províncies i integració sense consulta a la Unió Europea. En aquest sentit, l'adhesió “irrompible” als principis fundacionals de la Unió Europea és segurament la fórmula jurídica més important present a la declaració per tal de deixar-ho tot lligat i ben lligat.

Al nostre entendre, vincular el projecte de la Unió Europea al procés d'alliberament nacional català no és només obligar a acceptar la pertinença a la UE per la porta del darrere, sinó que implica vincular tot el moviment nacional català a una superestructura d'estats cada vegada més qüestionada i que és vista per sectors creixents dels nostre poble com un dels actors principals que dicta els atacs als drets socials, i un instrument que pren la sobirania als pobles per atorgar-la als mercats. En aquest sentit, vincular els drets i la justícia social, que han de ser una de les senyeres del projecte nacional català, a un marc com és la Unió Europea ens sembla un sarcasme que no hauria de figurar a la declaració.

Una burgesia a l'expectativa

CiU depèn, per al seu finançament i per a la seva estabilitat interna, de les elits econòmiques principatines. Aquestes elits, fortament vinculades al capital espanyol ja han expressat, mitjançant organitzacions com Foment del Treball, Banc de Sabadell o la seva pròpia premsa, el desig de rebaixar la tensió política, i concentrar-se en el pacte fiscal i les inversions en infraestructures.

Independentment de quines siguin les lluites internes a CiU, la possibilitat que aquesta formació porti endavant el procés fins al final són, segons el nostre parer, molt baixes. La nostra opinió es basa en el fet que aquest procés exigeix una confrontació oberta amb l'Estat espanyol, i probablement amb la UE o alguns dels seus estats membres -especialment l'Estat francès-, confrontació que el govern de la Generalitat hauria d'afrontar sense el suport de les elits econòmiques del Principat i havent d'optar, per tant, entre recolzar-se en l'independentisme popular o naufragar.

 Esborrar els Països Catalans

És especialment greu, per a nosaltres, l'obsessió de CiU-ERC per esborrar els Països Catalans de la declaració. El veto a la presència del concepte Països Catalans en la declaració ha estat explícit. Davant d'això, constatem la voluntat de CiU-ERC d'apartar completament el País Valencià, les Illes Balears, la Franja de Ponent i la Catalunya Nord del procés. Si ara que l'acció depenia exclusivament de les forces partidàries de la plena sobirania de Catalunya no s'ha materialitzat, en quin moment del procés es té previst materialitzar?

Perquè aquest procés respecti mínimament el marc nacional català calen, des del nostre punt de vista, dues coses irrenunciables: reconèixer que Catalunya és només una part de la nació catalana i deixar explícitament la porta oberta a la incorporació del conjunt de la nació al procés d'autodeterminació. No materialitzar cap d'aquestes dues accions suposarà posar un cadenat enormement carregós sobre qualsevol procés futur d'integració de tots els territoris en un únic projecte nacional.

Com actuem a partir d'ara?

Tots aquests elements manifesten la voluntat dels autors de la declaració de construir un procés al gust d'una oligarquia que mai no l'acceptarà i, per tant, la seva inviabilitat futura tal com l'entenen CiU i ERC, és a dir, com un procés purament institucional.

L'única via d'aprofundiment i eixamplament del procés, i la tasca més urgent dels independentistes dels Països Catalans al marge de les dinàmiques institucionals, no és donar un suport acrític al procés del qual la declaració és un capítol particular, sinó intensificar la mobilització i la lluita pel Dret a l'Autodeterminació, contra la UE i per la construcció nacional dels Països Catalans. Assenyalar els enemics del dret a decidir i centrar el conflicte allà on es troba: en l'opressió nacional i social amb què la burgesia d'aquí i d'allà sotmet el poble treballador català.
Endavant (OSAN)
Països Catalans, 25 de gener de 2013

Xerrada-Presentració del llibre "A cop de CUP"


Endavant OSAN organitza la presentació-xerrada del llibre  "A cop de CUP. Viatge a l'ánima i les arrels de les Candidatures d'Unitat Popular" a càrrec de David Fernàndez i Anna Gabriel. 
David Fernàndez
Anna Gabriel
Ens faran un repás històric de l'independentisme desde els seus inicis fins ara, naixement de les candidatures independentistes, el naixement de la CUP, els debats que ha tingut i com afronatr el futur.
David Fernandez és co-autor del llibre i diputat de les CUP-Alternativa d'Esquerres al Parlament de la Comunitat Autónoma de Catalunya.
Anna Gabriel és professora d'Historia del Dret a la Universitat Autónoma de Barcelona, ex-regidora per la CUP a Sallent i militant de la CUP.

La presentació serà al Casal Centre Ovidi Montllor el dia 2 de Febrer a les 19h. El CCOM està al carrer Vistabella,8.


Presentació al seu Bloc "COP DE CUP"
Portada del llibre "A cop de CUP"
El lector té a les mans una primera aproximació sobre la CUP. La Candidatura d’Unitat Popular, com a concepte polític operatiu. Projecte i proposta d’unitat popular com a expressió de la voluntat d’arrelament a la vida municipal. El primer llibre on parlen i s’interpel·len la història, el present i les alternatives de futur de l’expressió audaç i renovadora del municipalisme que veu, en la independència i la transformació social, els eixos indestriables de la lluita de les classes populars als Països Catalans. El primer llibre on afloren les contradiccions internes, els desafiaments i les conviccions, la teoria i la pràctica política, els trets personals i la composició col·lectiva d’una organització petita, però vista ja, per propis i estranys, com un dels fenòmens més trencadors de la política catalana dels últims anys.

De Josep Fontana a Fèlix Riera, de Montserrat Tura a Ramon Tremosa, de Lluís Cabrera a Eva Serra, de Bru de Sala a Gemma Calvet, de Salvador Cardús a Joan Subirats i fins a Arnaldo Otegi, Cop de CUP recull fins a vuitanta opinions i una anàlisi acurada sobre la força emergent de les eleccions municipals del 2011.

Intervenció de Quim Arrufat, diputat de la CUP, al debat de la Declaració de Soberania.

Video de la intervenció de Quim Arrufat, diputat de la CUP al Parlament de la Comunidat Autònoma de Catalunya al debat de la Declaració de Soberania.

 Quim Arrufat:
- "La independència és una eina per a la construcció d'una república d'obediència al poble i no als mercats, d'obediència al poble i no a la Caixa".
- "Necessitem la independència perquè comencin a canviar coses, no la independència perquè res no canviï".
- "La CUP avisa que no avalarà cegament un procés que no garanteixi la plena sobirania per al poble català, i això és el retorn del poder polític i econòmic al legítim propietari d'aquest país: que és el poble per sobre de l'estat espanyol i els mercats".




Solidaritat amb les independentistes encausades per plantar cara a l’espanyolisme

5 militants de l’Esquerra Independentista s’enfronten a un procés judicial amb greus acusacions que superen, en sumatori total, els 30 anys de presó.

Des d’Arran, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista, volem mostrar el nostre més sincer suport a les 5 militants independentistes encausades per un acte de rebuig a la presència de Rosa Díez –dirigent del partit Unión Progreso y Democracia (UPyD)- el 5 de març de 2010 al campus de Bellaterra de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en el marc d’un acte de propaganda electoral de l’espanyolisme.
Així, també volem expressar mitjançant aquest comunicat l’adhesió a la campanya “defensar la llengua no és cap delicte” iniciada pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i Alerta Solidària i mitjançant la qual, des d’Arran, treballarem per visualitzar als carrers d’arreu dels Països Catalans aquest nou exemple flagrant de la criminalització contra l’independentisme català que la caverna mediàtica –emparada i recolzada una vegada més per la justícia espanyola- ve duent a terme des de fa molts anys.
Signem també una autoinculpació –promogudes des de la campanya- col·lectiva. Ho fem perquè totes i cadascuna de les militants d’Arran podíem haver estat aquell 5 de març de 2010 a la UAB. Perquè des de fa més de 40 anys les joves que formem part de l’Esquerra Independentista ens hem mantingut fermes en la defensa de la llengua i cultura catalanes. I tant ahir, com avui, com demà seguirem plantant cara a tots aquells que pretenen –com Díez- destruir tota identitat catalana arreu dels Països Catalans amb la voluntat de minoritzar-nos i així homogeneïtzar el nostre poble –com marca el full de ruta d’UPyD- dins la màxima expressió d’un Estat espanyol unitari i centralista.
Finalment, volem deixar palès que des d’Arran –com assenyalen també el SEPC i Alerta Solidària- som conscients que aquest procés judicial no és més que una petita peça de l’engranatge estratègic de la maquinària mediàtica que l’Estat espanyol ha posat en marxa per a frenar la voluntat emancipadora dels Països Catalans i avançar –ara més que mai- en l’opressió nacional contra el nostre poble donat el moment històric en el qual ens trobem. És a causa de la força creixent de l’independentisme que observem una natural polarització del conflicte, buscant l’espanyolisme posicionar la població al seu bàndol. I ho fa amb eines renovades i adaptades al nou context –com UPyD- que només busquen la provocació per aconseguir ressò mediàtic. Tenim clar que és això –i només això- el que Rosa Díez buscava a la UAB, el mateix que busca ara mitjançant aquest muntatge policial de criminalització de l’independentisme. Alhora, però, tenim més clar que mai que són precisament processos com aquest els que reafirmen l’encert de la nostra lluita. Perquè quan el jovent compromès som la principal diana dels atacs de l’espanyolisme, és inapel·lablement perquè són conscients i temen el nostre potencial. Perquè ells, com nosaltres, saben que el veritable camí per l’alliberament total del nostre poble és la mobilització i organització amb l’independentisme combatiu, aquells que des de fa 40 anys seguim ferms –sense renúncies- amb els nostres postulats. Perquè la consigna de l’Esquerra Independentista és la mateixa ara que fa 40 anys: Independència, socialisme, Països Catalans. I no signarem cap claudicació en la nostra lluita, perquè sabem que només alliberant-nos d’Espanya, França, la Unió Europea, el capitalisme i el patriarcat serem lliures veritablement. Perquè només lluitant tenim futur!
Defensar la llengua no és cap delicte. Perquè només lluitant tenim futur!
Per a més informació, materials i seguiment de la campanya, visiteu el blog d’aquesta.
Per a conèixer els fets, el manifest de la campanya.

Pel·lícula: La muerte del señor Lazarescu.

Font: Un vallekano en Rumania

El señor Lazarescu  es un anciano viudo que vive solo en un apartamento  de Bucarest con sus tres gatos. 


Una noche, el hombre comienza a sentirse mal y sus vecinos llaman a la ambulancia. A partir de este momento comenzará un largo periplo de un hospital a otro con el fin de que alguien lo atienda. 

En el transcurso de unas cuantas horas la película que podeis ver a continuación relata el viaje hacia ninguna parte de un personaje kafkiano, el Sr. Lazarescu, que padece las últimas horas de su existencia saltando de hospital en hospital, en una prolongada e innecesaria agonía, con el único amparo de la enfermera y buena samaritana que se niega a abandonarle a su suerte.

Este sencillo argumento le sirve a Cristi Puiu, el director, para criticar el grado de deshumanización de una sociedad que, antepone el interés personal y el egoismo a los valores colectivos, y que tiene en el sistema sanitario, lo que deberia ser un derecho universal, gratuito y de calidad y enfocado al beneficio del ser humano), una de sus peores caras (el de una sanidad convertida en un negocio o en un caos lleno de insensibilidad, burocracia, desprecio e incomprensión, como un espejo de una sociedad insolidaria). Es cierto que Lazarescu quizá no sea el paciente ideal, porque es alcohólico, mayor y sin arraigo social, aunque también lo es que esa situación ha sido cada vez mas comun en una Rumanía que, despues del golpe de estado que reistauró el capitalismo en 1989, se convirtió en un profundo desastre social, en el que especialmente los pensionistas y los niños se llevaron las peores consecuencias.

Claro que la tragedia de Lazarescu es, también, el reflejo de una realidad social común y universal. Porque en realidad todo lo que ocurre en el Bucarest de la Rumania que comienza a despertar ante la estafa del paraiso prometido capitalista, podría suceder, sino lo ha hecho ya en el futuro cercano de los recortes del gasto público y la austeridad en lo que se refiere a los derechos sociales, perfectamente en un hospital de Barcelona, Madrid,  México D.F., Los Ángeles o Nueva York (me refiero, por supuesto, a la sanidad pública, no a la reservada a los pocos oligarcas y empresarios que pueden pagarla).

Lazarescu se presenta en la historia como un Dante moderno (incluso se llama así, Dante Remus Lazarescu). Su viaje a los infiernos es, en realidad, un viaje a la barbarie, a la que los rumanos en 2005, el año en el que se rodó la película, ya llevaban acostumbrándose mas de una década. En definitiva, muestra, (aunque lejos de la intención del director que, como todo el que quiera publicar, rodar o aparecer en los medios de propaganda en Rumanía, tiene que ser o al menos parecer un anticomunista convencido), la eterna actualidad del dilema presentado ya hace muchos años por Rosa Luxemburgo, y al que irremediablemente acaba enfrentándose la clase trabajadora: o Socialismo o barbarie capitalista. 

La película está doblada al castellano.

 
La.Muerte.Del.Sr.Lazarescu (parte 1) de Robby_Espierre



La.Muerte.Del.Sr.Lazarescu.(parte 2) de Robby_Espierre


La.Muerte.Del.Sr.Lazarescu (parte 3) de Robby_Espierre

 
La.Muerte.Del.Sr.Lazarescu (parte 4) de Robby_Espierre

Entrevista feta a Alejandro Cao de Benós a l'Ateneu Popular Arrels.

 El passat dissabte 19 de Gener el periódic La República va fer una entrevista a Alejandro Cao de Benós després que realitzara una conferència a l'Ateneu Popular Arrels. És aquesta:

Font: LA REPÚBLICA

El pasado 19 de enero, Alejandro Cao de Benós, delegado especial del Comité de Relaciones Culturales con el Extranjero del Gobierno de la República Popular Democrática de Corea, y fundador y presidente de la KFA, ofreció una conferencia en Beniarrés (Alicante) sobre la realidad político-social de Corea del Norte.
Alejandro, el único extranjero que trabaja oficialmente para el gobierno norcoreano, mantuvo una animada charla-coloquio con los más de cincuenta asistentes al acto. Posteriormente, tuvo la deferencia de conceder una entrevista a nuestro periódico, en la que nos explicó brevemente algunas de las ideas-clave del socialismo que existe a día de hoy en la RPDC.
Además de lo explicado en el vídeo anterior, Cao de Benós habló de muchos otros aspectos de la realidad norcoreana durante su conferencia.

Tras unas breves pinceladas sobre la creación de la RPDC, fundada después de la revolución liderada por el Presidente Kim Il Sung, Alejandro profundizó sobre cuestiones político-sociales, haciendo hincapié en la gratuidad de la educación, la sanidad, la vivienda y la alimentación básica, garantizadas por el gobierno norcoreano. Según expuso, “nadie vive en la calle ni está desempleado”. Todos los ciudadanos norcoreanos tienen sus necesidades vitales cubiertas, entre las que se incluyen también las de ocio y diversión, ya que también es gratuito practicar deportes, o aprender idiomas extranjeros.
En este estado socialista, vertebrado alrededor de la Idea Juche, el respeto y la solidaridad son las garantías del correcto desarrollo nacional. Según explicaba Cao de Benós, en Corea del Norte “no hay violencia, terrorismo, vandalismo ni prostitución, que se abolió en 1948″. El núcleo social principal es la familia, y todos los ciudadanos norcoreanos forman parte de ella. Cada coreano es particular y posee características propias, pero subordina su interés egoísta al bien común de la sociedad al completo: “Así es como veinticuatro millones de habitantes resisten ante los Estados Unidos”, explicó Alejandro.
RPDC 1




El país trata de autogestionarse y autoabastecerse en la medida de lo posible, a pesar de las condiciones geográficas y políticas adversas. El no depender o depender lo mínimo del exterior, te evita el tener que supeditar el interés nacional al impuesto por las superpotencias capitalistas. A este respecto, Cao de Benós habló de los avances en industria pesada, que hace poco se materializaron públicamente con el lanzamiento de un satélite meteorológico.
Otra característica norcoreana es la Política Songun. Siguiendo las palabras del Presidente Kim Il Sung, se trata de “llevar adelante la revolución y la construcción de ésta, teniendo como grueso revolucionario al ejército junto a las masas, priorizando la defensa de la nación”. Cao de Benós subrayó que, si una nación no tiene potencia militar suficiente, puede ser atacada o invadida en cualquier momento: “En ocasiones las armas defienden la paz, sin ellas, estás perdido”, dijo.
RPDC 2






Alejandro también comentó lo acontecido durante el periodo conocido como “Ardua Marcha”. Al desaparecer el bloque de estados socialistas, Corea del Norte se mantuvo fiel al socialismo original, sin caer en revisionismos, lo que condujo al país a un aislamiento casi total. Todo ello, unido a las diversas catástrofes naturales que se produjeron, y también al bloqueo estadounidense, llevó a la RPD de Corea a atravesar la etapa más difícil de su historia. Entre los años 1995 y 2000, los ciudadanos coreanos vivieron grandes dificultades. Corea del Norte es rica en minerales, pero sólo el 15% de su terreno es cultivable, en un paisaje rocoso y de clima extremo (hasta 50 grados bajo cero al norte del país). La imposibilidad de crecimiento de alimentos produjo hambrunas y grandes padecimientos, y algunos norcoreanos tuvieron que ser asilados por China. Sin embargo, el trabajo constante y la organización bajo los parámetros socialistas consiguieron la recuperación de la nación, que ahora mismo se encuentra en expansión, ya que su crecimiento económico actual es del 12%.
A pesar del fallecimiento inesperado del Dirigente Kim Jong Il en 2011, el país continúa por la vía socialista liderado por el Mariscal Kim Jong Un. El horizonte futuro se revela favorable para los norcoreanos en cuanto a la reunificación, ya que se está tratando de establecer diálogos entre las dos Coreas. No obstante, la RPDC no apuesta por una absorción sin condiciones, y la unificación pasaría por una confederación de estados en la que cada uno mantendría su sistema económico pero en el cual se establecerían relaciones comerciales de beneficio mutuo.
Actualmente, la Delegación de la KFA en el País Valenciano está en conversaciones con Alejandro Cao, y próximamente confirmarán la fecha de un nuevo acto sobre la RPDC en el marco de la Universitat de València.

*Las imágenes de la RPDC han sido descargadas aquí.
**Fueron muchos los datos y anécdotas que pudimos recoger en la conferencia realizada por Cao de Benós, que detallaremos en un próximo artículo sobre la realidad del estado socialista de Corea del Norte.

dimarts, 15 de gener de 2013

Article del company detés ahir per participar en la Vaga General del 14N sobre els fets.

Ja ho sabeu; ahir al matí em van detindre. Ho van fer a les 7'40 del matí. A només trenta metres de la porta de ma casa i mentre anava a treballar, quan encara era de nit. Em van detindre cinc minuts després dels que ells preveien, els que portava de retard. És el que té fer els seguiments policials a persones de costums. Ells sabien quina és la meua rutina diària, que cada dia ix de casa a la mateixa hora i faig el mateix camí, a peu, fins el meu lloc de treball. Aquesta és la feina de la policia polític-social. Si em necessitaven per alguna cosa només calia fer-me arribar una citació judicial; hauria anat; s'hauríem estalviat el numeret, les preocupacions i sobretot molt de temps i diners públics de tots.
No és la primera vegada que em detenen. Sí que ho és, però, la primera que ho fan policies d'incògnit, després d'un seguiment policial i un dia normal. Les diferències són substancials i la primera és que la sorpresa juga al seu favor. Portava els auriculars posats, com cada dia; potser això també ho sabien. No vaig ser conscient del seguiment que m'estaven fent, per això em vaig sorprendre que una persona m'agafara del braç i m'obligara a girar-me; una xica que portava mitja cara tapada, amb un mocador palestí, i que anava acompanyada d'un altre xic. Em va mostrar la seua placa i em va demanar que traguera les coses de la meues butxaques i que m'identificara. En un primer moment pensí que estaven buscant alguna altra persona pel barri, que la cosa no anava amb mi. Estava equivocat. Quan comprovaren la meua identitat em van dir que estava detingut i que havia d'acompanyar-los a la comissaria, amb una acusació de desordres públics i d'estralls. Em digueren que havien d'emmanillar-me per una qüestió de protocol i m'introduïren al cotxe. De camí a la comissaria em van assegurar que no em preocupara pel treball, que ells contactarien amb la persona que jo els diguera el més prompte possible perquè poguera avisar. Em va donar la sensació que ells mateixos eren els primers conscients de la desproporció entre el tipus de detenció que estaven fent i el delicte pel qual m'acusaven, però bé, això només són percepcions personals.
Les hores a la Jefatura Superior de Policia, van passar molt lentament. Era l'únic detingut que havia als calabossos de la comissaria de la Gran Via i em vaig avorrir molt, però també aprofití per pensar. Allà em tragueren les empremtes dactilars.
A les 10'30 vaig poder parlar amb la meua advocada. Vam haver d'especular sobre les raons de la detenció, ja que tampoc no ens les van voler donar, tot i que ja m'imaginava per on podia anar la cosa: la meua participació a la passada vaga general, de la qual, justament ahir es complien dos mesos.
Supose que serien les dotze passades quan em tragueren de Jefatura els mateixos policies que m'havien detingut. Em van dir que podia tapar-me la cara ja que era possible que hi haguera premsa, per si volia preservar-me de fotos i gravacions. Els vaig contestar que no. No em van dir on em portaven. A l'eixida de la comissaria el cotxe va esquivar la concentració de solidaritat que estava convocada a la porta de la Jefatura. Sabia d'aquesta perquè en creuar la Gran Via vaig veure companys que es dirigien cap allà. Aquest trajecte, també en cotxe camuflat, el vaig fer sense manilles.
Pensava que em durien a la ciutat de la Justícia. Estava equivocat, un poc abans d'arribar, el cotxe va enfilar cap a la central de Sapadors. Allà m'hi vaig estar unes tres hores. Em ficaren en una cel·la amb més persones i em va tocar esperar. Em tragueren totes les empremtes i em feren la fitxa policial amb les fotos. No entenc perquè em van fer la fitxa de nou, si les meus petjades ja les tenien i, com van certificar després, eren la base de la meua acusació. Em van donar el dinar, tot i que vaig preferir no menjar.
Sobre les tres de la vesprada ens tragueren, a alguns detinguts, per traslladar-nos. Vaig deduir l'hora perquè es sentia la melodia del telediari des d'un televisor. Abans de pujar a la furgona hi havia el grup de set o huit policies que ens havia d'acompanyar als jutjats. Aquests diferents, uniformats i alguns amb un posat ridículament xulesc. Això deu ser causa de l'uniformitat, que transforma tant per fora com per dins.
De Sapadors anàrem a la ciutat de la Justícia on, de nou, haguérem d'esperar molt de temps. Allà, l'advocada per fi em va poder mostrar l'acusació final. Les meues empremtes dactilars estaven a un cartell que havia aparegut en una acció feta el passat 14 de novembre, contra una sucursal de la caixa. Dic que l'advocada em va mostrar perquè realment no vaig poder parlar amb ella. Un vidre d'un dit de grossos ens separava i era impossible poder escoltar-nos sense cridar, el que tampoc no teníem ganes de fer. Si a això s'afegeix que el policia que em custodiava no van deixar que tancarà la porta del lloc on estava i per tant podia sentir perfectament la nostra conversa... bé, seran les coses de l'estat de dret d'Iñaki Urdangarin.
Sobre les sis, per fi em van pujar a declarar davant el jutge. Em van llegir els meus drets i el fiscal em va explicar l'acusació: El passat dia 14 de novembre, durant la vaga general s'hi va fer una acció contra una sucursal de la Caixa de Pensions de Barcelona al carrer de Guillem de Castro. L'acció va consistir en el llançament de pintura roja contra la sucursal i en deixar un ninot que portava un cartell amb el lema "El capitalisme mata". El fiscal volia saber si era veritat que jo havia tocat eixe cartell i jo li ho vaig confirmar. Li vaig dir que sí, i a més li vaig haver d'explicar, encara que això sembla que a ell no l'importava, que el cartell formava part d'un ninot que representava una víctima suïcidada a causa d'un desnonament. Ho vaig fer perquè potser actua d'ofici i encomana una investigació sobre eixe crim. Perquè alguns sembla que encara no s'enteren que és el capitalisme, que són els bancs els que cometen els crims i no nosaltres. Li vaig dir que el ninot, que m'agradava molt pel que representava, l'havia agafat davant del Corte Inglés del carrer de Pintor Sorolla i l'havia dut, orgullós i a cara descoberta durant tot el recorregut. Que molta gent, també la premsa, ens va fotografiar, al ninot i a mi, i que també havia estat tocat per les mans d'altres persones. I que a la plaça de Sant Agustí, li ho havia donat a una altra persona quan me'l va demanar.
El fiscal es va interessar per la meua pertinença a l'organització Endavant. Va mostrar un informe policial que demostrava que jo era membre d'aquesta. Això també li ho vaig confirmar. Però no només d'Endavant, sinó que li vaig afegir que sóc afiliat al sindicat COS i a altres entitats i col·lectius socials, esportius i culturals de la ciutat.
El jutge ens va dir que quedava en llibertat, pendent de l'acusació final. Fa poques hores m'he enterat que han arxivat el cas. Vaja, potser hem batut algun record de rapidesa en la resolució d'un cas. Que s'ho apunten els de Campofrio i l'incorporen al currículum d'Españistan.
Com a intent d'humiliació final, la policia em va obligar a eixir per la rampa del pàrquing del jutjat i no, com és habitual, per la porta del jutjat de guàrdia, el que, com em van confirmar després treballadors de la Ciutat de la Justícia en si ja és una anormalitat. Amb això pretenien que no poguera rebre el suport de les persones que m'esperaven a la porta. També és probable que sentiren tanta ràbia i vergonya del que havien fet que volgueren tancar la seua actuació com es diu "per la porta de darrere" i sense donar la cara.
El dia d'ahir va ser molt llarg, incòmode i fred. Ho va ser per mi però més ho va ser per totes les persones que volgueren, i pogueren, donar-me suport, a les portes de la Jefatura de Policia al matí i dels jutjats per la vesprada, des de fora i des de dins (gràcies Mariajo). Va ser un dia dur per tots ells i en especial per la meua companya, la gran damnificada de tot el que va passar.
Estar detingut no em va donar especial ràbia o impotència. Més enllà de la incomoditat normal i del fred, sí que em va molestar molt la sensació de pèrdua de temps, la pròpia i la d'altres. Veure passar les hores sense poder fer absolutament res. Ni llegir, ni treballar, ni corregir els treballs pendents. Estar a mercé de la burocràcia policial i haver de suportar ordres tot el dia i, com he dit, de deixar escapar les hores esperant.
Des de dins dels calabossos no s'escolten els crits d'ànim però sí que es senten. Els nostres repressors els viuen i amb això s'incomoden. I és aquesta incomoditat el que ens fa gegants als seus ulls. Ens poden tractar amb més o menys violència, verbal o física, però són les mostres de suport les que ens fan més grans i per-tant més respectables.
Del dia d'ahir em quede amb un parell de conclusions. A mi només em van furtar les hores de sol. A molts de vosaltres hores d'espera i el tràfec d'haver d'anar d'un lloc cap a un altre. I també la preocupació, és clar. Però ahir, la repressió, que és necessària per sostenir el criminal sistema capitalista, ens ha fet més fort. Al llarg dels anys he participat en nombroses concentracions de suport a detinguts i sé que són bons espais de confluència on els nostres militants es troben i aprofiten per parlar, per exprimir-se les idees i pensar com traure-li el millor partit a la lluita. I que tampoc, de vegades, no hi ha ningú com la policia per recosir, amb les seues actuacions, les costures que al moviment se li obrin amb el frec a frec de cada dia.
A l'eixida del jutjat vaig veure moltes persones molt properes. Estaven els meus companys d'Endavant, de la COS, de l'Accent i de la CUP de València. També vaig saludar amics d'Arran, del SEPC i de l'MDT. Estaven els companys de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques, de l'Assemblea d'Aturats de Montcada i de la lluita del Parke Alkosa, de Ca Revolta, del Micalet i de la Intersindical. I altres que no vaig poder saludar, estava un poc marejat i tenia ganes d'anar a casa, però abans em vaig donar l'homenatge i el gust de poder cridar amb ells dues coses que arrepleguen, concentren i expansionen el sentit de tot el que fem i del que som, de com vivim el present i encarem el futur: que si ens toquen a un ens toquen a tots i que la seua repressió no ens aturarà.

15 de gener (dos mesos i un dia després de la Vaga General) de 2013.
                                                                              Ciutat Vella, València, Països Catalans.

dijous, 3 de gener de 2013

Xerrada: Aproximació a Corea del Nord a càrrec d'Alejandro Cao de Benós.

República Popular Democràtica de Corea (Corea del Nord com es sol anomenar per ací) és un país del que tot el mon parla però que molt pocs coneixen. És contínuament atacat pels mass-media per les seves suposades activitats armamentístiques, per les proves nuclears, per no respectar els drets humans, és acusada de ser una cruel i impenetrable dictadura on la població patix una gran repressió. Però tots sabem els grans mitjans de comunicació a qui obeeixen i quins interessos estan darrere d'ells. Ens en anem a fiar d'ells en el cas de Corea del Nord? Es veritat el que diuen? Perquè els mitjans de comunicació alternatius no informen sobre el que passa a Corea? A que es deu eixa poca simpatia que es te a Corea del Nord dins de certs cercles de "l'esquerra"? Totes aquestes preguntes i més ens les intentara respondre un convidat de luxe, Alejandro Cao de Benós, president de l'Associació d'Amistat amb Corea (KFA) i ha advocat permanentment per la República Popular de Corea del Nord des de 1990. És delegat especial honorari d'aquest país, i delegat especial del Comitè de relacions culturals amb països estrangers.
Alejandro Cao de Benós ens farà un repàs a la historia de Corea, ens parlarà de les costums, cultura i creences del poble coreà el perque de la seva partició en dos estats, la creació de la República Democràtica, ens intentarà fer comprendre l'amor del poble als seus líders...
Tindrem una oportunitat única per coneixer eixe país tan llunyà, polèmic i tan en la boca de tots i a la mateixa vegada desconegut.

La xzerrada serà el dissabte 19 a les 19:30h a l'Ateneu Popular Arrels.
Anima't a vindre i a participar.
Després realitzarem un sopar popular al que cal apuntar-se a ateneuarrels@gmail.com


Cartell de propaganda política.

Desfile militar.