divendres, 25 de gener de 2013

Comunicat davant l'aprovació de la Declaració de Sobirania del poble de Catalunya

Davant l'aprovació, pel Parlament de la CAC, de la Declaració de Sobirania del poble de Catalunya, Endavant (OSAN) vol fer-ne la següent anàlisi i les següents consideracions:

Un model jurídic de procés molt determinat

El text de la Declaració de Sobirania, impulsat i imposat per CiU-ERC, és conseqüència dels acords de governabilitat als quals van arribar aquestes dues forces polítiques el desembre passat i, en cap cas, d'un treball conjunt de les forces parlamentàries, a algunes de les quals se les ha volgut fer ser convidades de pedra.

El text i, per tant, els seus impulsors, opten per un model jurídic de procés molt concret, però que no ha estat objecte de cap debat públic ni de cap discussió al si de la societat catalana. En tot el text no apareix ni la paraula nació ni la paraula autodeterminació de forma deliberada. Això s’explica per la voluntat de no fer servir un raonament basat en els drets democràtics de les nacions. El model concret que volen imposar CiU-ERC és el de reclamar l'emancipació del territori sota tutela d'una administració (la Generalitat) maltractada institucionalment. És per aquest motiu que tota la declaració, especialment el seu preàmbul, gira al voltant de la institució de la Generalitat i de la seva història.
Aquesta línia de raonament jurídic està dissenyada per a plantejar el plet a les instàncies europees, de les quals se n’espera obtenir el vistiplau legal per a una consulta davant la previsible negativa de l'Estat espanyol a acceptar-lo. És un procés, doncs, que s'ho juga tot a la receptivitat de l'Europa dels estats, una receptivitat que es vol aconseguir a base de diplomàcia i no a base de pressió social, i fets democràtics i rupturistes consumats.

En cap cas s’hi preveu la desobediència a la legalitat espanyola. No es preveu a la declaració i es descarta a l'acord de govern, on es parla de “convocar una consulta d'acord amb el marc legal que l'empari”, enmig de referències al diàleg amb l'Estat en ambdós textos. De fet, ni la declaració ni l'acord de governabilitat expliciten que la voluntat popular ha d'estar per damunt de qualsevol llei de l'Estat espanyol.

Tots els indicadors coneguts fins ara van en la línia d'una consulta no vinculant, per a esquivar i acomodar la consulta al marc legal espanyol. Aquesta consulta, segons les veus de CiU-ERC que n'han parlat, ha de servir per a obtenir un mandat democràtic per a una posterior negociació amb l'Estat i la Unió Europea.

Considerem que aquesta via dissenyada per CiU-ERC és una via de baixa qualitat democràtica i de resultat més que incert. El plantejament de la qüestió catalana no es pot fer, per dignitat democràtica i per projecció internacional, a partir del greuge institucional. Alhora, la incapacitat de resoldre la contradicció que per als partits d'ordre suposa el fet d’haver de desobeir la legalitat espanyola, està portant a explorar fórmules estranyes de resultat més que incert.

Un dret a decidir tancat

L'acord entre CiU i ERC preveu un desplegament del procés controlat fèrriament per aquestes dues forces polítiques, on la veu del poble s'expressi només sobre un model tancat. El disseny del procés dota d'un protagonisme secundari el conjunt del Parlament. Mostra d'això ha estat l'actitud dels dos partits del govern a l'hora de redactar el text i de no permetre-hi la incorporació de les aportacions substancials tant d'ICV-EUiA com de la CUP. Aquesta patrimonialització del procés queda ben descrita en l'acord de govern quan aquest explicita que la data d'un possible referèndum sorgirà del pacte entre ambdós partits.

El procés dissenyat per CiU-ERC intenta tancar les portes a qualsevol altra formulació sobiranista alternativa. Davant les demandes de l'Esquerra Independentista de fer un procés que permetés que tots els projectes polítics i econòmics es poguessin dur a terme, la força central del catalanisme ha optat per tancar files entorn un programa tancat d'arrel noucentista: marc inamovible de les quatre províncies i integració sense consulta a la Unió Europea. En aquest sentit, l'adhesió “irrompible” als principis fundacionals de la Unió Europea és segurament la fórmula jurídica més important present a la declaració per tal de deixar-ho tot lligat i ben lligat.

Al nostre entendre, vincular el projecte de la Unió Europea al procés d'alliberament nacional català no és només obligar a acceptar la pertinença a la UE per la porta del darrere, sinó que implica vincular tot el moviment nacional català a una superestructura d'estats cada vegada més qüestionada i que és vista per sectors creixents dels nostre poble com un dels actors principals que dicta els atacs als drets socials, i un instrument que pren la sobirania als pobles per atorgar-la als mercats. En aquest sentit, vincular els drets i la justícia social, que han de ser una de les senyeres del projecte nacional català, a un marc com és la Unió Europea ens sembla un sarcasme que no hauria de figurar a la declaració.

Una burgesia a l'expectativa

CiU depèn, per al seu finançament i per a la seva estabilitat interna, de les elits econòmiques principatines. Aquestes elits, fortament vinculades al capital espanyol ja han expressat, mitjançant organitzacions com Foment del Treball, Banc de Sabadell o la seva pròpia premsa, el desig de rebaixar la tensió política, i concentrar-se en el pacte fiscal i les inversions en infraestructures.

Independentment de quines siguin les lluites internes a CiU, la possibilitat que aquesta formació porti endavant el procés fins al final són, segons el nostre parer, molt baixes. La nostra opinió es basa en el fet que aquest procés exigeix una confrontació oberta amb l'Estat espanyol, i probablement amb la UE o alguns dels seus estats membres -especialment l'Estat francès-, confrontació que el govern de la Generalitat hauria d'afrontar sense el suport de les elits econòmiques del Principat i havent d'optar, per tant, entre recolzar-se en l'independentisme popular o naufragar.

 Esborrar els Països Catalans

És especialment greu, per a nosaltres, l'obsessió de CiU-ERC per esborrar els Països Catalans de la declaració. El veto a la presència del concepte Països Catalans en la declaració ha estat explícit. Davant d'això, constatem la voluntat de CiU-ERC d'apartar completament el País Valencià, les Illes Balears, la Franja de Ponent i la Catalunya Nord del procés. Si ara que l'acció depenia exclusivament de les forces partidàries de la plena sobirania de Catalunya no s'ha materialitzat, en quin moment del procés es té previst materialitzar?

Perquè aquest procés respecti mínimament el marc nacional català calen, des del nostre punt de vista, dues coses irrenunciables: reconèixer que Catalunya és només una part de la nació catalana i deixar explícitament la porta oberta a la incorporació del conjunt de la nació al procés d'autodeterminació. No materialitzar cap d'aquestes dues accions suposarà posar un cadenat enormement carregós sobre qualsevol procés futur d'integració de tots els territoris en un únic projecte nacional.

Com actuem a partir d'ara?

Tots aquests elements manifesten la voluntat dels autors de la declaració de construir un procés al gust d'una oligarquia que mai no l'acceptarà i, per tant, la seva inviabilitat futura tal com l'entenen CiU i ERC, és a dir, com un procés purament institucional.

L'única via d'aprofundiment i eixamplament del procés, i la tasca més urgent dels independentistes dels Països Catalans al marge de les dinàmiques institucionals, no és donar un suport acrític al procés del qual la declaració és un capítol particular, sinó intensificar la mobilització i la lluita pel Dret a l'Autodeterminació, contra la UE i per la construcció nacional dels Països Catalans. Assenyalar els enemics del dret a decidir i centrar el conflicte allà on es troba: en l'opressió nacional i social amb què la burgesia d'aquí i d'allà sotmet el poble treballador català.
Endavant (OSAN)
Països Catalans, 25 de gener de 2013