Repensar allò (im-)possible. Crisi financera, la fi de la història i alternatives de societat.

Font: La Fabrica
L'autor planteja les deficiències de l'actual sistema capitalista arran de les crisis sistèmiques que ha provocat, que fan necessària una alternativa. Una alternativa que els canvis viscuts demostren que no només és necessària, sinó que pot ser possible, com la que s'intenta obrir camí a Amèrica Llatina. Una alternativa però que no es pot començar a plantejar sense criticar el fracàs de les experiències socialistes històriques i analitzar les seves causes.

Zelik aporta elements per a aquesta visió crítica, però també per a un debat entorn d'una alternativa socialista de societat basada en la democratització radical en tots els camps, des de l'economia a les formes d'organització, la necessitat d'una ruptura amb el sistema actual, i els reptes de l'estratègia de l'esquerra al voltant del poder.

Crisi financera, la fi de la història i alternatives de societat.

Fa uns mesos, un dels principals inversionistes nord-americans va admetre, preguntat sobre la seva percepció de la crisi financera, que el 2008 havia manat a la seva dona a retirar diners del banc en dues ocasions perquè temia el col·lapse immediat del sistema monetari mundial.

L'anècdota em sembla interessant perquè mostra que l’ensorrament del sistema financer, era una opció real en aquesta tardor de fa dos anys. Estava en joc el funcionament del flux de diners. I val la pena plantejar-se la pregunta: Què hauria passat si els diners haguessin deixat de servir com mitjà d'intercanvi?

Les societats de mercat es caracteritzen per una paradoxa: La divisió del treball fa que necessitem als altres com mai abans en la història. A pesar que el nostre sistema soci-econòmic recompensa l'egoisme, la nostra supervivència està més vinculada que mai a allò social.

És així perquè ningú de nosaltres viu dels fruits immediats del seu treball – amb excepció potser de ja molt pocs indígenes que duen una economia autosuficient. Els que comprem productes d'ús diari depenem de la societat, del funcionament social.

Llegint a Max Weber, comprenem el procés de modernització com un procés de creixent diferenciació i complexitat. Quant al treball, és potser encara més evident que en altres camps. L'especialització de les activitats laborals ha dut a un enorme increment de la productivitat. En aquest sentit la modernització sí que ha enriquit. El problema és que les capacitats especialitzades com a tals no alimenten ni abriguen. Ni tan sols el forner pot sobreviure dels seus productes immediats: No pot menjar 500 panets al dia.

És, per això, la relació social amb els altres que ens permet viure. Depenem de la societat i més concretament de la cooperació. El paradoxal ara és que en la nostra societat els altres se'ns presenten com venedors, compradors i competidors però no com socis d'un projecte comú. La nostra relació amb ells es basa en una competència el medi de la qual és el diner. Expressat d'altra manera: Els diners – un motiu tan destacat de la fragmentació – al mateix temps és el principal llaç d'aquesta societat.

En aquest sentit, la crisi financera ens ha dut prop d’un punt de ruptura. No obstant això, tot just s'ha parlat del que hauria pogut venir després.

Com qualsevol societat, el capitalisme basat en l'acumulació financera arribarà a la seva fi. La premissa de Francis Fukuyama– segons que el liberalisme burgès és la culminació hegeliana de la història – és ahistòrica. Ho sabem però no ho tenim en compte.

Slavoj Zizek, alguna vegada, ha afirmat que nosaltres, fills i filles d'Hollywood, més fàcilment ens imaginem la fi del món que la fi del capitalisme. Armageddon, Independence Day, 2012, La Guerra dels Mons i centenars d'altres pel·lícules ens han creat un ric imaginari apocalíptic. Però amb prou feines disposem d'idees del que és molt més probable: Com podria ser la nostra vida si el sistema socioeconòmic reinant es col·lapsés?

Parlant d'alternatives

En aquests dies estava rellegint “El Principi Esperança”, l'obra més important del filòsof alemany Ernst Bloch. Aquí ens presenta un repàs de les promeses messiàniques i utòpiques des de les èpoques bíbliques fins a la modernitat. Bloch deixa ben clar que la majoria de les utopies dibuixen o fantasies idíl·liques o plans tecnòcrates, ambdós de caràcter bastant dubtós. No obstant això, Bloch defensa la utopia com narrativa crítica de la realitat, com anticipació de les transformacions pendents històricament.

En aquest sentit, vull parlar de quelcom que també podria semblar utòpic. Plantejo una alternativa de societat basada en la racionalitat econòmica i social.

La crisi financera ha tornat a demostrar que és un mite la celebrada eficàcia econòmica del capitalisme. Els mercats no han complert el paper que les teòrics neoconservadors els havien assignat. No han generat l’alocació òptima dels recursos. Tot el contrari, la desregulació financera va provocar un flux de capitals cap a activitats merament especulatives –afectant greument i fins i tot demolint als sectors productius.

Val la pena acordar que ’oikonomia’ tal com la definia Aristòtil, significava una cosa completament diferent del quevivim avui. Per al pensador grec, oikonomia implicava liderar una llar: no desgastar els béns, cuidar les terres, crear reserves per a l'hivern, collir quan era temps de collita. És a dir, es buscava mantenir un equilibri. Aquest concepte d'economia no coneixia el creixement.

Avui dia estem acostumats a equiparar benestar amb creixement. La principal pregunta dels economistes és com fomentar el creixement. No obstant això, és cada vegada més evident que el creixement té un límit objectiu. Una economia que no té en compte això és insostenible i, per tant, ineconòmica.

En realitat, la impressionant dinàmica dels últims 150 anys es basa en l'explotació d'hidrocarburs: El capitalisme està estretament vinculat amb cert model energètic. Elmar Altvater, economista polític alemany, i altres més han demostrat que aquest model té un balanç energètic negatiu que li posa límits fàctics.

Avui dia, està molt clar: Els hidrocarburs no solament es van acabant; causen a més un accelerat canvi climàtic els costos econòmics del qual seran altíssims. L'informe del ex-economista del Banc Mundial Nicholas Stern els xifra en un 20% del Producte Social Brut Mundial.

Aquests costos encara amb prou feines es fan sentir perquè els mercats tenen un horitzó temporal reduït. Els canvis ecològics que es van generar en el passat i que es van acumulant en el present, tot just s'expressaran en costos econòmics en el futur. D'aquesta manera, els mercats contínuament externalitzen costos. I l'important és: Els beneficiats d'aquesta externalización són particulars; els costos els haurem d'assumir tots.

Davant aquest panorama, a Europa ha sorgit un debat sobre el model energètic i sobre una economia sense creixement. Socialdemòcrates i ecologistes proposen un Green New Deal, fent referència a la política del “nou contracte” plantejat pel president Franklin D. Roosevelt en els anys 1930 que va fonamentar tot un nou model de relacions socials.

Aquesta proposta de Green New Deal, malgrat ser simpàtica, no deixa de quedar curta. Si s'assoleix passar d'un model energètic basat en hidrocarburs a un model sostingut en energies renovables, també es faran sentir els límits d'aquest planeta. Per a la construcció de centenars de milions de cotxes elèctrics, per a nomenar un exemple concret, es necessitaran enormes quantitats de liti – un metall que ja avui dia és bastant escàs. Qualsevol producció de béns materials, també la més ecològica, comporta afectes ambientals.

Per això, també s'ha començat a parlar d'un capitalisme sense creixement. Un plantejament interessant. Però considero que en aquest context val la pena rellegir a Marx. Sosté que l'acumulació de capitals es basa en dos cercles estretament vinculats: el dels valors monetaris i el de la producció real a través del treball. En la nostra societat, la il·lusió que els diners generen més diners, és bastant popular. Però no deixa de ser una il·lusió. Els diners no generen diners; segueix fent-ho el món real del treball.

I aquí està la gran contradicció: El món dels valors és infinit i l'acumulació obliga a moure's en aquesta infinitat. Qualsevol empresari ho afirmarà: En el mercat només sobreviu aquell que acumula i creix. El món real, mentrestant, és limitat. El nostre planeta té fronteres.

És a dir, les lleis econòmiques del capital ens exigeixen el creixement infinit perquè el món dels valors no coneix límits; l'entorn material ens ho prohibeix.

Per això, no veig com el “Green New Deal”, el Nou Contracte Verd, pugui superar aquesta contradicció intrínseca: Mantenir el capitalisme desfent-se de les seves lògiques de creixement. Crec que hem de ser més audaços.

Diferents crisis que se sumen
Ja he passat de la crisi financera al tema ambiental. Ara cal ser més sistemàtic i nomenar les diferents crisis que en aquest moment es poden observar.

Ja he parlat de la crisi financera. Aquesta crisi que ha evidenciat l'enorme destructivitat de la desregulació liberal, solament s'ha pogut superar per la major intervenció estatal en la història – o sigui per una política bastant contrària als plantejaments liberals.

Els problemes de fons, ara, estan lluny d’estar resolts. El creixement de valors monetaris segueix desmesurat. Unes xifres ho il·lustren: Entre 1980 i 2007, la propietat financera mundial va créixer de 12 bilions de dòlars a 196 bilions de dòlars mentre que el producte social brut mundial només va pujar de 10 a 55 bilions de dòlars. O una altra dada: El valor dels negocis especulatius sobre el petroli supera el valor de la venda real per un factor de deu.

Aquestes bombolles financeres seguiran generant-se mentre no hi hagi acords internacionals que prohibeixin certs tipus de negocis. Les tecnologies d'informació, tanmateix, permeten que aquesta mena de negocis es realitzin en qualsevol micro-estat del planeta. O sigui, fa falta també decisió política per a materialitzar l'acord al nivell global.

Tenim, en segon lloc, una crisi ambiental que també ja he esmentat. El canvi climàtic comportarà conseqüències socials dramàtiques. Països sencers amb més de cent milions d'habitants estan en perill. Com sempre els afectats particularment viuen en el sud: Bona part de Bangla Desh, nació situada en el delta del ric Ganges, podrà desaparèixer sota el mar. Pakistan amb els seus 160 milions d'habitants, corre el perill de convertir-se en un país amb escassesa permanent d'aigua. I hi ha moltíssims casos més.

La tercera dimensió de la crisi és la sobreproducció mundial. La teoria de la regulació, una important escola d'economia política procedent de França, va proposar el terme “posfordisme” per a descriure el model socioeconòmic predominant des de finals dels 1970. No obstant això, cal destacar que algunes característiques centrals del fordisme segueixen vigents. Ni ha desaparegut l'automòbil com principal producte industrial i objecte de consum, ni s'ha deixat la fabricació en cadena. Ara l'automòbil, producte emblemàtic de tota una era, ara es troba en declivi: per l'escassetat dels recursos naturals – no només del petroli –, per raons ambientals i per la mateixa saturació dels mercats. El cap de Fiat Sergio Marchionne va parlar fa pocs mesos d'una sobreproducció mundial d'uns 30 milions de carros a l'any [’Welt Online’ www.welt.de, 15.1.2010] quan la producció està en uns 90 milions d'exemplars. És a dir, s'acosta una reconversió industrial d'enormes dimensions.

Tenim finalment una quarta crisi: No s'han pogut complir els objectius fixats per les Nacions Unides en la lluita contra la pobresa. En dades absolutes, mai en la història tantes persones han viscut en la misèria com avui. No obstant això, no es tracta només d'una crisi de pobresa. És també una crisi de les riqueses privades desbordades.

En les últimes dècades hem presenciat un accelerat procés d'expropiació de béns públics. Amb les privatitzacions, els nous capitals busquen possibilitats de valorització.

La privatització de les pensions il·lustra com d'absurd és aquest procés. Abans les pensions es basaven en un acord intergeneracional: Els que treballaven “mantenien“ als jubilats. Ara ens obliguen a fer inversions de cara al futur. La història ha demostrat moltes vegades com d’insegur és aquest model: una hiperinflación o la caigudade les borses, fenòmens gens rars en els mercats lliures, ens poden expropiar per complet. Però fins i tot si tot anés bé, aquestes enormes riqueses comporten problemes. Ja que aquests capitals no poden ser invertits en la seva totalitat en negocis productius (per la sobreproducción existent), aquests alimenten la creació de bombolles financeres – tal com va ocórrer en els mercats hipotecaris en els EEUU. A més aquests capitals acceleren la destrucció ambiental: Les agroindustries desplacen a la naturalesa com podem observar a Indonèsia, el Brasil o aquí en el Chocó colombià. I finalment, aquests capitals contribuïxen a l'encariment dels espais urbans. Els fons de pensions privats fan pujar el preu de l'habitatge. És a dir: Hem de pagar les nostres pensions del futur amb més despeses per a l'habitatge en el present.

Alternatives possibles

En tots aquests sentits no falten arguments per a plantejar-se una societat fonamentalment diferent.

Alguns ara es recordaran de la realpolitik, de les possibilitats reals. Però el “possible” també ha quedat bastant modificat en els últims temps. Si analitzem les polítiques governamentals dels últims mesos, constatem un canvi radical. A l'estiu del 2008, a Europa només uns grupuscles trotsquistes plantejàven la nacionalització de bancs. Proposar tal mesura equiparava fer el ridícul. I quan les Nacions Unides van cridar als estats G-8 a destinar 10 mil milions de dòlars anuals per a la lluita contra la fam, se'ls va respondre que tal despesa seria exorbitant.

Doncs bé: Hem presenciat com l'impossible “l'irracional”, el “ridícul” es va fer viable en pocs dies. Els estats G-8 nacionalitzaren diversos bancs – per cert, no per a garantir les inversions socials o una democratització dels crèdits. No: va ser per a impedir la pèrdua de beneficis personals. I més escandalós encara: En pocs dies es van destinar un bilió de dòlars – cent vegades més del que s'havia exigit per a la lluita contra la fam.

És pura retòrica que els neoliberals siguin enemics de l'estat. S'oposen a les funcions socials de l'Estat. No obstant això, estan molt d'acord amb les benediccions públiques quan l'estat els garanteix salvar els seus capitals.

Nicos Poulantzas, teòric grec-francès els conceptes d'estat del qual són tan àgils com el seu llenguatge és de vegades pesat i dogmàtic, té una explicació molt convincent per a això. Segons Poulantzas, els estats no són expressions de l'interès comú sinó condensacions de les relacions de força en una societat. El que sigui capaç de mobilitzar poder, pot fer l'impossible. És a dir, la redistribució de les riqueses i la reorganització del treball no són res irreal. Es donen en qualsevol moment – però a servei de certs interessos.

El socialisme surreal

Ara bé: és evident que no es pot parlar d'alternatives de societat sense investigar els assajos històrics fracassats; en concret: del socialisme autoritari i estatista.

De fet, el balanç d'aquest assaig històric ha estat desastrós. Si en el món occidental la democràcia sol ser formal, en el socialisme estatista era inexistent. És cert que el capitalisme fomenta la destrucció del medi ambient. Però aquell sistema socialista ha deixat inhabitables regions senceres. Ni tan sols en el seu propi camp, el socialisme estatal va saber convèncer. En cap d'aquests països es van superar les relacions alienades de treball.

Insisteixo tant en aquesta crítica perquè considero que no és possible replantejar alternatives sense oferir explicacions per a aquest fracàs. Hem de respondre la pregunta de com garantir que aquells processos no es repeteixin.

A Amèrica Llatina, en els últims temps, s'ha tornat a parlar de socialisme. I en contrast amb el mainstream mediàtic impulsat per l'odi, considero que es tracta d'esforços interessants – i ho dic perquè he fet investigacions de camp a Veneçuela i perquè conec una mica Bolívia.

Diria que a Veneçuela i Bolívia s'han donant importants passos d'inclusió social. Abans dels governs Chávez i Morales, una bona part dels veneçolans i bolivians estaven marginats en el sentit polític, econòmic, mediàtic i cultural. Els barris de Caracas semblaven àrees blanques en els mapes urbanístics. Els seus pobladors no tenien representació política ni drets socials. I a Bolívia la situació dels indígenes va ser fins i tot més dramàtica.

Amb les revoltes populars que van preparar el terreny als nous governs – crec que és important identificar aquesta relació: les transformacions van ser resultat d'aquestes ruptures socials que després es van expressar també en el terreny electoral i no simples conseqüències d'uns canvis en el govern –, amb aquestes rebel·lions populars s'han aconseguit millores reals.

Hi ha hagut campanyes d'educació, salut, reconstrucció urbanística i programes d'alimentació per a les poblacions invisibilitzades. A més hi ha hagut un reconeixement de les persones com a ciutadans. Malgrat que el culte a Chávez – per a parlar de Veneçuela – té un caràcter fortament cabdillista, jo afirmaria que hi ha hagut importants processos de democratització.

El més important en aquestes transformacions, no obstant això, em sembla un aspecte general: S'ha tornat a plantejar la necessitat d'unes alternatives de fons.

Quant a la seva retòrica, el “socialisme del segle XXI” bé podria servir com punt de partida perquè si que s'han fet referències explícites al fracàs històric del socialisme estatal. Quan el terme va aparèixer a Veneçuela, el govern, almenys verbalment, va assenyalar la necessitat de construir noves formes de democràcia i un model de desenvolupament autòcton, endogen i sostenible. És a dir, es plantejava la necessitat de no repetir els drames del socialisme del segle XX.

No obstant això, la realitat és bastant diferent. Edgar Lander, uns els pocs acadèmics veneçolans que mantenen la seva autonomia enfront de l’antichavisme i el chavisme, ho ha deixat bé clar: No es pot plantejar la construcció d'un socialisme sense entendre el fracàs del segle passat.

La incoherència del discurs governamental veneçolà en aquest aspecte és tremenda. D'una banda es parla de la democràcia participativa, del desenvolupament endogen i de la riquesa social enfront de l'estat. Quan es tracta de nomenar exemples concrets, el chavisme elogia a Cuba, Iran i fins a Bielorússia.

En la pràctica també se sent aquesta incoherència. És cert que la nova constitució veneçolana ha ampliat els espais de participació i control ciutadà. Han sorgit els consells comunals i altres espais democràtics de base. No obstant això, aquests espais es queden en mans d'una nova elit estatal emergent.

Sí, s'han fomentat cooperatives i fàbriques autogestionades i s'han donat incentius perquè les comunitats desenvolupin projectes productius propis. Però aquest procés després no es consolida. Sembla que no hi ha consciència que els projectes comunitaris es construïxen des de baix. L'estat pot jugar un paper positiu incentivant i donant suport tals processos. Però no els pot liderar. I és més: Ha de comprendre que el sorgiment de poders comunitaris populars a mitjà termini qüestiona a l'estat.

De fet, presenciem com novament s'imposa un model estatista que en el passat tantes vegades ha fracassat. I no ho dic perquè el govern hagi actuat contra Globovisión o RCTV. Els debats internacionals sobre l'estat de la democràcia veneçolana són bastant ridículs. Com si les grans empreses mediàtiques garantissin l'accés dels ciutadans a l'opinió! Aquest no és el problema de la democràcia veneçolana. El problema és que no ha hi ha una estratègia de transformació del poder – econòmic, polític, social i mediàtic. El poder passa d'unes poques mans privades a altres poques estatals.

És a dir, no hi ha suficient consciència que l'emancipació és una transformació autocrítica des de la societat. Un empoderamient des de baix enfront dels governs i poders.

El fracàs del socialisme estatista

La falta de crítica enfront del socialisme estatista no es limita a Veneçuela. També a Europa se sent la tornada de propostes bastant tradicionals com la de Slavoj Zizek i més notable encara d’Alain Badiou.

Per això vull estendre'm una mica sobre el socialisme estatista. Simplificant, considero que hi ha tres aspectes principals del seu fracàs que podrien servir com punts de reflexió: 1) l'absència de democràcia, 2) el model de desenvolupament i 3) les incoherències sistèmiques en el model de planificació.

Pel que fa a l'evident absència de democràcia en les societats dites socialistes, l'esquerra moltes vegades ha responsabilitzat el subdesenvolupament històric de Rússia i Xina, els estats d'agressió externa i el paper de les persones dirigents. Encara que aquests arguments evidentment no són falsos, es queden molt curts a la meva manera de veure. A pesar de diferenciar-se bastant entre ells, els estats socialistes han generat sistemes autoritaris bastant semblants.

Podem identificar tres models principals: El model soviètic predominant en tot el COMECON inclòs a Cuba; el maoísta (predominant en el seu temps a Xina, Albània i Cambodja) que es caracteritzava per un fort nacionalisme i el continu indoctrinamient de la població; i finalment el iugoslau que més aviat tenia elements liberals i que va buscar establir una combinació entre planificació i mercat.

El que unia aquests socialismes tan distints era la seva referència al model leninista de partit. Un model fonamentat en una doble representació: Una classe obrera – minoritària en tots els països on es van donar revolucions – va ser liderada per un partit encara més minoritari d'avantguarda. El germen de la burocràcia dirigent – sobre la catalogació dels grups dominants en el socialisme estatal s'han donat amplis debats en els anys 1970: si es tractava de classes, de castes o solament de grups de poder – és aquí. A pesar que el concepte leninista planteja la democràcia consellista, el concepte leninista de construcció de poder aparentment ha impedit la socialització del poder. En tots els casos, el leninisme va fer que en l'aparell estatal sorgissin nous grups dominants que es van convertir en una capa social pròpia.

El concepte leninista del partit amb la seva forta centralizació va ser una resposta pragmàtica a l'atomització la hi societat russa de fins del segle XIX. A més estava fortament marcat per la percepció hegeliana de la història. Si el progrés és quelcom determinat, és només lògic que un grup il·luminat assumeixi la representació de la lògica històrica, dirigeixi el procés social i imposi les necessitats “objectives” a la resta de la societat.

Com és ben sabut, la socialdemocracia i el social-liberalisme sempre es van oposar a la “dictadura del proletariat” que de fet va ser una dictadura més aviat partidista que de classe. Aquests corrents de centre-esquerra van defensar la democràcia liberal enfront de l'autoritarisme revolucionari emergent.

La història ha demostrat la incoherència d'aquesta postura. Les democràcies representatives liberals igualment s'han desgastat. En els últims anys, Colin Crouch i molts altres autors han lamentat l’esquerda abismal entre els principis democràtics i les preses de decisió reals. La democràcia occidental es redueïx cada vegada més a mers formalismes electorals. La democràcia ha passat a les mans d'especialistes que configuraven una casta social pròpia. Resulta una profunda crisi de representació que a Amèrica Llatina ja ha generat primers terratrèmols i que probablement es repetirà en altres regions del planeta en el planeta.

Ara bé: Històricament, sempre hi ha hagut més que només dues opcions. La reivindicació de les democràcies consellistes, assembleàries, participatives no és gens nova. Ja fa cent anys, socialistes com Max Adler o els anomenats comunistes consellistes entorn d'Anton Pannekoek van plantejar la necessitat de desenvolupar democràcies que incloguessin el món de l'economia i del treball i on el mandat dels representants sigui revocable en qualsevol moment. Les experiències ’consellistes’ que es van donar a Alemanya, Àustria, Hongria i més tard en la guerra civil espanyola foren brutalment reprimides.

Cal replantejar aquest debat i cal definir un marc de discussió. És evident que una societat moderna no es pot organitzar exclusivament en assemblees. La participació directa té límits. Si no, hauríem de passar dia i nit reunits. No obstant això, el sorgiment de noves tecnologies també permet noves formes d'elecció.

Les pràctiques socials que es van estendre amb el moviment de 68, a més ens han ensenyat que no n'hi ha prou amb obrir espais democràtics. També cal omplir-los amb actituds horitzontals i cooperatives. Aquí es formulen nous reptes però considero que la pedagogia d'alliberament i altres corrents d'educació, el feminisme i les pràctiques mateixes dels moviments socials han aportat també experiències de com desenvolupar aquest horizontalismo cooperatiu.

En aquest sentit, la meva primera conclusió transitòria és: La construcció de nous tipus de democràcia és un eix central en aquesta recerca d'una alternativa de societat. Ens hem de plantejar una democràcia que no estigui limitada a allò polític, que explícitament ampliï la democràcia al món del treball (sotmès a un tipus d'absolutisme en la societat liberal) i que inclogui elements assemblearis sense desconèixer la necessitat de representació en societats de masses.

Passem al segon aspecte que de la meva manera de veure va causar l’ensorrament socialista: el model de desenvolupament. A principis dels 90, l'economista britànic Robin Murray va denominar el model soviètic un “fordisme a mig fer”. Amb això volia assenyalar que predominava la cadena de fabricació fordista. Al mateix temps, no obstant això, el model es caracteritzava per la falta d'aquell consum massiu que en els països capitalistes garanteix la venda dels productes i legitimitat de les relacions socioeconòmiques enfront de la classe obrera.

És a dir, sempre segons Murray, el treball en els països socialistes era igual d'alienat com en les societats capitalistes amb l'agreujant que, en el bloc socialista, els obrers no van rebre les mateixes contraprestacions materials.

De fet, el socialisme soviètic es va caracteritzar per una estratègia de creixement tardà i accelerat a cost tant de les persones com del medi ambient. Copiava pràcticament el progrés capitalista – sota el lideratge de l'estat planificador. Molts autors han assenyalat la necessitat “objectiva i històrica” d'aquest desarrollisme. Fet i fet, Rússia, a principis del segle XX, era un país semi-feudal. Sense entrar en aquest debat historiador, em sembla evident que avui dia ens hem de replantejar els conceptes de benestar, desenvolupament, progrés i creixement. Entorn del creixement ja he esmentat algunes idees. Una mica semblant es pot dir del progrés. No qualsevol desenvolupament tecnològic és positiu. Cal definir criteris que tipus de progrés és útil per a la societat. I clar: el model de consum de les classes altes i mitjanes globals està en qüestió.

En aquest sentit, cal arribar a una economia del treball i dels recursos naturals on sigui possible la innovació sense necessitat de creixement. Aquests models, no obstant això, tampoc poden estar basats en el voluntarisme polític. Aquí la història socialista també és instructora. Durant el “Gran salt endavant“ maoista, el Partit Comunista Xinès va imposar uns esquemes de desenvolupament basats en conceptes ideològics. Ja que es va proposar el desenvolupament industrial rural, es va manar a revolucionar l'agricultura i a produir acer en tallers artesanals. Les conseqüències foren nefastes: La caiguda de la producció agrícola va causar terribles fams i els forns artesanals no generaven la temperatura necessària per a la producció d'acer.

És a dir, cal replantejar-se el desenvolupament – però partint del món material real i no de visions polítiques.

El tercer aspecte que vull debatre entorn del socialisme estatista té a veure amb la relació entre planificació i mercat. S’ha gairebé oblidat que les economies socialistes van ser bastant reeixides durant cert període. De fet, en la gran depressió capitalista a partir de 1929 el model de planificació semblava superior al lliure mercat. La Unió Soviètica es presentava com un país innovador, de fort creixement. El mateix podem constatar d'Iugoslàvia o Bulgària en els anys 1950. Quan es tractava d'organitzar una simple expansió, la planificació estatal va ser bastant eficaç. Sembla que l'estat sí que és capaç d'administrar la construcció de grans centrals d'electricitat, de línies ferrocarrils, urbanitzacions o forns d'acer.

Aquesta tendència va ser contrarestada per un altre fenomen generalitzat en els anys 60. Llavors, les taxes de creixement van començar a baixar notablement – sobretot en els països més industrialitzats. Les economies estatistas no van aconseguir passar a un model econòmic extensiu a altre més intensiu. El millor aprofitament de recursos, la reorganització flexible del treball i de les cadenes de producció, la introducció de noves tecnologies – tot això va ser molt difícil en el bloc socialista.

Moltes vegades s'ha afirmat que el socialisme no va ser tecnològicament innovador. Però aquesta conclusió no és tan evident. En el camp militar i en l’astronàutica, els socialismes sí que van ser bastant reeixits. Sempre salta a la vista el contrast entre la capacitat de navegar per l'espai i la incapacitat de satisfer les necessitats immediates de la població.

El problema no era la innovació tecnològica, que també en les societats capitalistes normalment es dóna fora del mercat: de fet, els ens d'investigació pura són finançats amb recursos públics.

El bloqueig sistémic socialista més aviat tenia a veure amb la incapacitat de transformació. És socialisme estatista s'ha mostrat – i qualsevol que vagi A Cuba ho podrà verificar avui – summament inflexible a qualsevol canvi en la societat i en els processos de treball. Evidentment, això té a veure amb el model polític marcat per una conducció centralitzada. Però també es tracta d'una característica de la planificació central. Si es planifica ex ante qualsevol expressió d'autonomia posa en perill el balanç establert per endavant.

Les burocràcies socialistes sí que van ser conscients d'aquest problema. En els 60, es va donar un ampli debat sobre la inclusió de mecanismes de mercat en l'economia planificada europea. A Polònia es van publicar els llibres d’Oscar Lange, a la Unió Soviètica, la República Democràtica Alemanya i Txecoslovàquia va haver-hi reformes i a Iugoslàvia es va establir un veritable socialisme de mercat.

Amb aquests canvis es perseguia 1) crear incentius per als treballadors, 2) incrementar l'eficàcia en els processos de producció i en l'ús de recursos a través de la comparança de preus, o van tornar a fixar el càlcul en preus i 3) possibilitar certa flexibilitat de les empreses. Van ser plantejaments radicalment rebutjats per la Xina maoísta i el guevarisme cubà que criticaven la suposada tornada al capitalisme.

Ara, a gairebé 50 anys, les dues posicions semblen rebatudes per la realitat. De fet, la falta de flexibilitat i autonomia va resultar ser un dels principals motius del fracàs econòmic socialista. Per l'altre costat, no obstant això, la tornada al mercat tal com es va materialitzar a Iugoslàvia va causar enormes desigualtats. Els conflictes nacionals a Iugoslàvia que després van dur a la tràgica guerra civil dels 90, s'alimentaven de les dinàmiques econòmiques tan desiguals entre les regions. Quan el govern central encara redistribuïa les riqueses, la unitat nacional iugoslava es mantenia. Les reformes econòmiques dels 60, no obstant això, van provocar la fragmentació del país.

Aquí, hi hauria la meva tercera conclusió transitòria: Una alternativa de societat ha de respondre al problema de com garantir l'autonomia dels col·lectius de treball i individus en una economia sense incentivar novament l'egoisme i els particularismes. És difícil? Sí, és impossible? No ho crec.

Plantejaments per a un debat

No tenim models per a presentar i és ben així. Les propostes emancipadores no poden ser models per a imposar. Sent així, deixarien de ser emancipadores. Projectes d'emancipació sorgeixen de pràctiques socials comunes, de la participació de molts. El que si que podem aportar és consciència crítica, és a dir podem sensibilitzar enfront de problemes.

Elmar Altvater, amb que vaig tenir el plaer d'estudiar, fa molts anys va proposar el terme de l'economia solidària i solar com alternativa necessària: una noció que em sembla interessant encara que la critico.

És evident que hem de canviar el model energètic. La simple transició a noves fonts renovables d'energia no serà suficient. En aquest moment, a Europa es planteja la construcció de gegantins complexos solars en països africans i àrabs; es parla d'inversions de milers de milions d'euros. L'estructura d'aquest model energètic, no obstant això, seria semblant a l'economia petroliera que és, comvostès saben, tan entrellaçada amb un ordre internacional imperial i que tants conflictes armats ha provocat.

Per tant, Altvater i molts altres exigeixen també la transició cap a un model de subministrament i de xarxes descentralitzats. L'energètica no és solament és una qüestió ambiental sinó també de de relacions internacionals.

Altvater a més propugna l'economia solidària. És a dir defensa les formes de treball i propietat cooperativa i comunal perquè les considera principis per a una democratització de l'economia.

La història del moviment cooperatiu –com per exemple les famoses empreses de Mondragón al País Basc– mostra, no obstant això, que aquestes empreses han d'actuar, en un entorn capitalista, com qualsevol empresa capitalista. És a dir, hi ha una forta pressió perquè s'assimilin i perdin la seva capacitat transformadora.

Aquest cas ens mostra que no pot haver-hi una simple transició a altres economies. Independentment de si ho volem, un canvi de fons sempre implica ruptura i conflictes.

És per aquesta raó que segueixo usant nocions com “socialisme” i “el comú” –malgrat que aquests termes han estat desacreditats completament per l'esquerra. Segons la seva definició, socialisme significa que una societat es posa d'acord sobre el treball, la producció i el consum d'una manera conscient. Planificació en un sentit positiu seria això: La societat defineix el que necessita, com produeïx aquests béns i serveis, com distribueïx el treball i els productes. En fi, socialisme s’equipara a la democratització radical de la societat en tots els seus camps. La democràcia limitada a funcions polítiques pel liberalisme, s'apoderaria del conjunt de la societat.

L'interessant és que això d'una banda ens sembla molt lluny, però per l'altra sí que es materialitza a cada moment. Les recents lluites contra la privatització de l'aigua, dels hidrocarburs o dels patents genètiques són expressió d'aquestes demandes socials de control sobre l'economia.

Si les personen s'ajunten en cooperatives, sindicats o associacions per a treballar en una empresa solidària, per a exigir la redistribució de les riqueses o per a organitzar l'educació dels nens de manera comunitària, s'estan exercint pràctiques socialistes d'apropiació.

Les alternatives existeixen ja. Vull dir: Si analitzem el present trobarem qualitats utòpiques en molts camps. Observem per exemple els digital commons, els béns comuns digitals. Programes com el sistema operatiu Linux (es refereix a GNU/Linux) són productes d'una producció horitzontal, descentralitzada i sense ànim de lucre. En anglès es parla de la peer production. Aquesta forma de producció posa en qüestió les teories econòmiques tradicionals. Demostra que l'afirmació segons que els humans solament ens esforcem si rebem gratificacions materials, és falsa. Linux s’ha produït sense que algú hagi rebut un salari.

Entre parèntesi – em sembla important contradir a aquesta idea de l'egoisme com principal motor econòmic). Si està garantit el nostre proveïment primordial, els éssers humans som molt amatents a cooperar amb uns altres sense incentius materials. Perquè un treball ens sembli interessant, perquè ens agradi ajudar a un veí etc. En la història de la humanitat dels tres principis econòmics – l'intercanvi de valors equivalents, la reciprocitat (en el sentit d'ajuda mútua) i la solidaritat (la percepció colectivista) –, l'intercanvi de valors equivalents mai ha estat l'únic i ni tan sols el més important.

Però tornem als béns comuns digitals. Crec que la peer production de les comunitats informàtiques s'acosta bastant a aquesta “associació lliure dels productors” – com Marx definia al comunisme. Els programadors de programari s'han ajuntat de manera horitzontal i democràtica per a generar un producte. I el que és més considerable encara: Ho fan de manera descentralitzada i internacional. El procés de producció es coordina en fòrums oberts. Ningú comanda el treball o és propietari dels seus productes. Es tracta d'un procés comú a servei de totes i tots. I el més paradoxal: Es tracta d'una pràctica socialista sense que els seus protagonistes se’n considerin. La mateixa societat genera permanentment possibilitats de la seva superació.

Insisteixo: Les alternatives de societat han de partir d'aquestes pràctiques ja existents. De fet, hi ha moltes pràctiques d'apropiació democràtica, distribució solidària, productivitat comuna i descentralitzada. N’hi va haver en el passat i n’hi segueix havent avui. Si no es converteixen en pràctiques hegemòniques, evidentment és per les relacions de poder. Els processos democratizadors van en contra d'interessos concrets. I és clar per què: Els grans consorcis econòmics no tenen interès que els mitjans de comunicació, per exemple, passin a les mans de la societat i de les comunitats. Si ho fessin, no es podrien valorizar.

Desafortunadament hem de plantejar-nos els problemes de poder. Dic desafortunadament perquè en el passat, la lògica dels poders enfrontats ha dut a l'esquerra en més d'una ocasió a posicions dicotòmiques. Com saben, Carl Schmitt – el gran representant de l'autoritarisme alemany – fonamentava tot el seu pensament polític en la distinció amic-enemic; una visió que va ser compartida per bona part de l'esquerra. L'art de poder que d'aquí pugui resultar, ha dut l'esquerra a les cúpules estatals però no ens acostat a l'emancipació.

És un dilema perquè per l'altre costat sí que cal plantejar-se els problemes de poder. La proposta de John Holloway de recórrer simplement a l’antipoder no és gaire convincent.

Potser la solució està en un canvi radical de perspectives. En el segle XX, els corrents socialdemòcrates van ser molt ingenus enfront de l'estat i les relacions de poder. Creien en la transició cap a altra societat. Però ens trobem davant un estat que condensa – en paraules de Poulantzas– relacionis de força entre classes i grups socials. O sigui: Els estats hi són per a bloquejar els desitjos emancipadors de les societats.

Per tant, alternatives de societat, en algun moment, han de dur a la ruptura.

A diferència del socialisme leninista, cal plantejar-se aquest procés com un procés de construcció des de baix. Són les pràctiques socials del comuna i solament aquestes que donen llum a l'altra societat. La conquesta del poder estatal, en canvi, no és un cap acte d'emancipació. És cert que la política de governs i aparells estatals incideix en els processos socials. Els governs poden facilitar, manipular, negar o destruir a aquestes pràctiques. Per tant, la perspectiva anarquista o localista – que va contra tot tipus d'estat o que simplement ho ignora – també és ingènua. És molt positiu que un govern progressista faci reformes socials i democratitzadores; però també és molt positiu quan és un govern de dretes que els faci, obligat pels moviments socials des de baix.

Vull dir: les qüestions estratègiques de poder han d'estar vinculats a fins concretes i sempre han de partir d'una perspectiva de baix. Els actes polítics s'amidaran pel criteri si faciliten o no als processos d'apropiació social i democràtica.

Allò utòpic i allò estratègic es plantegen d'aquesta manera d'una forma extremament real. Hi ha molt per fer.


*Raúl Zelik (Munic, 1968) és escriptor, autor de llibres com "Venezuela, mas allá de Chávez", "Colòmbia - les grans empreses, el terrorisme d'Estat i la insurgència" i novel·les com "La Negra", "Situacions berlineses" o "L'amic armat". Professor de la Freie Universität de Berlín, de la Universidad Nacional de Medellín de Colòmbia, i col·laborador d’OMAL (Observatori de Multinacionals a Amèrica Llatina), la iniciativa Paz con Dignidad i la revista Pueblos. Text publicat a la revista ‘Pueblos', 30 agost de 2010. Traducció de La Fàbrica.