Carta d'un professor d’universitat. Membre de la Mesa per l’ensenyament en valencià.

Per internet circula esta carta que un profesor d'universitat escriu en protesta de les paraules ignorants i/o interessades d'Alfonso Rus.

Gràcies a Internet  he tingut ocasió de sentir  un discurs del senyor Alfonso Rus, pronunciat –es veu que—davant d’una parròquia ben complaent. Fonèticament, el valencià del senyor Rus és una delícia. Té el parlar ric i assaonat propi de la seua comarca, la Costera, ple d’inflexions i harmonies vocàliques que fan goig de sentir-les. El seu nivell lèxic i sintàctic, tanmateix, són prou deficients. És normal. Durant segles, les autoritats militars i civils que ens han governat  han menystingut la nostra llengua, i han procurat marginar-la i condemnar-la a un paper residual, reduït, a tot estirar, als usos familiars i a un nivell col·loquial. Sovint, han treballat obertament en contra del valencià, amb mètodes tan expeditius que comptarien, sens dubte, amb el beneplàcit entusiasta del senyor Rus. Mentre han pogut fer-ho, han eliminat el valencià de l’ensenyament, de la cultura oficial i de la presència pública. I quan no han tingut més remei que reconèixer-li una certa presència, ho han fet de mala gana, amb poca espenta i menys vergonya. És per això que el senyor Rus, com tantes altres persones, que tampoc no en tenen cap culpa, és analfabet en valencià. I és probablement per això, pel seu analfabetisme, que no sap què vol dir ‘aleshores’. Ell no en té la culpa. Per edat, no va poder accedir a una educació en valencià, i es veu que després, no ha trobat el temps, l’ocasió o l’interés necessaris per a alfabetitzar-se en la seua llengua materna. És fàcilment comprensible. Li ha passat a molta gent, i no és la meua intenció de fer-lo responsable de les seues mancances de formació. No és tan comprensible, en canvi, que considere que cal eliminar els qui no són tan analfabets com ell mateix. I no ho és, sobretot, que tinga la barra de manifestar públicament que a eixos que diuen ‘aleshores’ “anem a rematar-los”.
Jo sóc un d’eixos que el senyor Rus vol rematar. Sóc professor d’universitat, i –efectivament-- quan vull utilitzar un adverbi temporal, dic aleshores, o dic llavors. Un excel·lent i conegut remei contra la ignorància, el diccionari, diu: “Aleshores: En aquell moment, en aquell temps”. De fet, no sóc l’únic que utilitza eixa paraula. Ho han fet també clàssics valencians com  Onofre Pou (segle XVI) o Marc Antoni Ortí (segle XVII). Potser el senyor Rus voldrà també rematar-los. No ha de patir per això: ja són morts, i no cal que ni ell ni cap altre botxí vocacional els remate. Probablement no caldria dir-ho, però ateses les enormes limitacions de la cultura valenciana del senyor Rus, he preferit especificar-ho. 
Com he dit al principi, he sentit les declaracions del senyor Rus, i he de confessar que estic atemorit. Ho estic perquè el senyor Rus no és qualsevol. En contra del que cabria esperar, atenent al contingut de les esmentades declaracions, el senyor Rus no és un no ningú. No és, com podria semblar, un perdonavides de tercera divisió, amb el cervell profundament perjudicat pel consum de drogues adulterades, i la llengua afluixada pels efectes d’algun licor de garrafa. No. El senyor Rus és alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València. És una persona amb molt de poder. I el poder inspira respecte en mans de persones respectables, i por quan l’exerceixen fanàtics violents, assassins potencials que somien matances i s’omplen la boca d’amenaces fàcils. El poder provoca pànic quan està en mans de persones capaces d’usar el verb rematar per a referir-se a uns altres éssers humans que, com és ara el cas, cometen l’imperdonable delicte de no ser tan profundament, tan rematadament analfabets com ells, en la llengua del seu poble. En un estat democràtic, aquesta classe de fanàtics de la violència haurien de ser perseguits, d’ofici, per un poder judicial independent. En un estat democràtic, això sí.