Ja
ho sabeu; ahir al matí em van detindre. Ho van fer a les 7'40 del matí.
A només trenta metres de la porta de ma casa i mentre anava a
treballar, quan encara era de nit. Em van detindre cinc minuts després
dels que ells preveien, els que portava de retard. És el que té fer els
seguiments policials a persones de costums. Ells sabien quina és la meua
rutina diària, que cada dia ix de casa a la mateixa hora i faig el
mateix camí, a peu, fins el meu lloc de treball. Aquesta és la feina de
la policia polític-social. Si em necessitaven per alguna cosa només
calia fer-me arribar una citació judicial; hauria anat; s'hauríem
estalviat el numeret, les preocupacions i sobretot molt de temps i
diners públics de tots.
No és la primera vegada que em detenen. Sí
que ho és, però, la primera que ho fan policies d'incògnit, després d'un
seguiment policial i un dia normal. Les diferències són substancials i
la primera és que la sorpresa juga al seu favor. Portava els auriculars
posats, com cada dia; potser això també ho sabien. No vaig ser conscient
del seguiment que m'estaven fent, per això em vaig sorprendre que una
persona m'agafara del braç i m'obligara a girar-me; una xica que portava
mitja cara tapada, amb un mocador palestí, i que anava acompanyada d'un
altre xic. Em va mostrar la seua placa i em va demanar que traguera les
coses de la meues butxaques i que m'identificara. En un primer moment
pensí que estaven buscant alguna altra persona pel barri, que la cosa no
anava amb mi. Estava equivocat. Quan comprovaren la meua identitat em
van dir que estava detingut i que havia d'acompanyar-los a la
comissaria, amb una acusació de desordres públics i d'estralls. Em
digueren que havien d'emmanillar-me per una qüestió de protocol i
m'introduïren al cotxe. De camí a la comissaria em van assegurar que no
em preocupara pel treball, que ells contactarien amb la persona que jo
els diguera el més prompte possible perquè poguera avisar. Em va donar
la sensació que ells mateixos eren els primers conscients de la
desproporció entre el tipus de detenció que estaven fent i el delicte
pel qual m'acusaven, però bé, això només són percepcions personals.
Les hores a la Jefatura Superior de Policia, van passar molt lentament.
Era l'únic detingut que havia als calabossos de la comissaria de la Gran
Via i em vaig avorrir molt, però també aprofití per pensar. Allà em
tragueren les empremtes dactilars.
A les 10'30 vaig poder parlar
amb la meua advocada. Vam haver d'especular sobre les raons de la
detenció, ja que tampoc no ens les van voler donar, tot i que ja
m'imaginava per on podia anar la cosa: la meua participació a la passada
vaga general, de la qual, justament ahir es complien dos mesos.
Supose que serien les dotze passades quan em tragueren de Jefatura els
mateixos policies que m'havien detingut. Em van dir que podia tapar-me
la cara ja que era possible que hi haguera premsa, per si volia
preservar-me de fotos i gravacions. Els vaig contestar que no. No em van
dir on em portaven. A l'eixida de la comissaria el cotxe va esquivar la
concentració de solidaritat que estava convocada a la porta de la
Jefatura. Sabia d'aquesta perquè en creuar la Gran Via vaig veure
companys que es dirigien cap allà. Aquest trajecte, també en cotxe
camuflat, el vaig fer sense manilles.
Pensava que em durien a la
ciutat de la Justícia. Estava equivocat, un poc abans d'arribar, el
cotxe va enfilar cap a la central de Sapadors. Allà m'hi vaig estar unes
tres hores. Em ficaren en una cel·la amb més persones i em va tocar
esperar. Em tragueren totes les empremtes i em feren la fitxa policial
amb les fotos. No entenc perquè em van fer la fitxa de nou, si les meus
petjades ja les tenien i, com van certificar després, eren la base de la
meua acusació. Em van donar el dinar, tot i que vaig preferir no
menjar.
Sobre les tres de la vesprada ens tragueren, a alguns
detinguts, per traslladar-nos. Vaig deduir l'hora perquè es sentia la
melodia del telediari des d'un televisor. Abans de pujar a la furgona hi
havia el grup de set o huit policies que ens havia d'acompanyar als
jutjats. Aquests diferents, uniformats i alguns amb un posat
ridículament xulesc. Això deu ser causa de l'uniformitat, que transforma
tant per fora com per dins.
De Sapadors anàrem a la ciutat de la
Justícia on, de nou, haguérem d'esperar molt de temps. Allà, l'advocada
per fi em va poder mostrar l'acusació final. Les meues empremtes
dactilars estaven a un cartell que havia aparegut en una acció feta el
passat 14 de novembre, contra una sucursal de la caixa. Dic que
l'advocada em va mostrar perquè realment no vaig poder parlar amb ella.
Un vidre d'un dit de grossos ens separava i era impossible poder
escoltar-nos sense cridar, el que tampoc no teníem ganes de fer. Si a
això s'afegeix que el policia que em custodiava no van deixar que
tancarà la porta del lloc on estava i per tant podia sentir perfectament
la nostra conversa... bé, seran les coses de l'estat de dret d'Iñaki
Urdangarin.
Sobre les sis, per fi em van pujar a declarar davant el
jutge. Em van llegir els meus drets i el fiscal em va explicar
l'acusació: El passat dia 14 de novembre, durant la vaga general s'hi va
fer una acció contra una sucursal de la Caixa de Pensions de Barcelona
al carrer de Guillem de Castro. L'acció va consistir en el llançament de
pintura roja contra la sucursal i en deixar un ninot que portava un
cartell amb el lema "El capitalisme mata". El fiscal volia saber si era
veritat que jo havia tocat eixe cartell i jo li ho vaig confirmar. Li
vaig dir que sí, i a més li vaig haver d'explicar, encara que això
sembla que a ell no l'importava, que el cartell formava part d'un ninot
que representava una víctima suïcidada a causa d'un desnonament. Ho vaig
fer perquè potser actua d'ofici i encomana una investigació sobre eixe
crim. Perquè alguns sembla que encara no s'enteren que és el
capitalisme, que són els bancs els que cometen els crims i no nosaltres.
Li vaig dir que el ninot, que m'agradava molt pel que representava,
l'havia agafat davant del Corte Inglés del carrer de Pintor Sorolla i
l'havia dut, orgullós i a cara descoberta durant tot el recorregut. Que
molta gent, també la premsa, ens va fotografiar, al ninot i a mi, i que
també havia estat tocat per les mans d'altres persones. I que a la plaça
de Sant Agustí, li ho havia donat a una altra persona quan me'l va
demanar.
El fiscal es va interessar per la meua pertinença a
l'organització Endavant. Va mostrar un informe policial que demostrava
que jo era membre d'aquesta. Això també li ho vaig confirmar. Però no
només d'Endavant, sinó que li vaig afegir que sóc afiliat al sindicat
COS i a altres entitats i col·lectius socials, esportius i culturals de
la ciutat.
El jutge ens va dir que quedava en llibertat, pendent de
l'acusació final. Fa poques hores m'he enterat que han arxivat el cas.
Vaja, potser hem batut algun record de rapidesa en la resolució d'un
cas. Que s'ho apunten els de Campofrio i l'incorporen al currículum
d'Españistan.
Com a intent d'humiliació final, la policia em va
obligar a eixir per la rampa del pàrquing del jutjat i no, com és
habitual, per la porta del jutjat de guàrdia, el que, com em van
confirmar després treballadors de la Ciutat de la Justícia en si ja és
una anormalitat. Amb això pretenien que no poguera rebre el suport de
les persones que m'esperaven a la porta. També és probable que sentiren
tanta ràbia i vergonya del que havien fet que volgueren tancar la seua
actuació com es diu "per la porta de darrere" i sense donar la cara.
El dia d'ahir va ser molt llarg, incòmode i fred. Ho va ser per mi però
més ho va ser per totes les persones que volgueren, i pogueren,
donar-me suport, a les portes de la Jefatura de Policia al matí i dels
jutjats per la vesprada, des de fora i des de dins (gràcies Mariajo). Va
ser un dia dur per tots ells i en especial per la meua companya, la
gran damnificada de tot el que va passar.
Estar detingut no em va
donar especial ràbia o impotència. Més enllà de la incomoditat normal i
del fred, sí que em va molestar molt la sensació de pèrdua de temps, la
pròpia i la d'altres. Veure passar les hores sense poder fer
absolutament res. Ni llegir, ni treballar, ni corregir els treballs
pendents. Estar a mercé de la burocràcia policial i haver de suportar
ordres tot el dia i, com he dit, de deixar escapar les hores esperant.
Des de dins dels calabossos no s'escolten els crits d'ànim però sí que
es senten. Els nostres repressors els viuen i amb això s'incomoden. I és
aquesta incomoditat el que ens fa gegants als seus ulls. Ens poden
tractar amb més o menys violència, verbal o física, però són les mostres
de suport les que ens fan més grans i per-tant més respectables.
Del dia d'ahir em quede amb un parell de conclusions. A mi només em van
furtar les hores de sol. A molts de vosaltres hores d'espera i el tràfec
d'haver d'anar d'un lloc cap a un altre. I també la preocupació, és
clar. Però ahir, la repressió, que és necessària per sostenir el
criminal sistema capitalista, ens ha fet més fort. Al llarg dels anys he
participat en nombroses concentracions de suport a detinguts i sé que
són bons espais de confluència on els nostres militants es troben i
aprofiten per parlar, per exprimir-se les idees i pensar com traure-li
el millor partit a la lluita. I que tampoc, de vegades, no hi ha ningú
com la policia per recosir, amb les seues actuacions, les costures que
al moviment se li obrin amb el frec a frec de cada dia.
A l'eixida
del jutjat vaig veure moltes persones molt properes. Estaven els meus
companys d'Endavant, de la COS, de l'Accent i de la CUP de València.
També vaig saludar amics d'Arran, del SEPC i de l'MDT. Estaven els
companys de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques, de l'Assemblea
d'Aturats de Montcada i de la lluita del Parke Alkosa, de Ca Revolta,
del Micalet i de la Intersindical. I altres que no vaig poder saludar,
estava un poc marejat i tenia ganes d'anar a casa, però abans em vaig
donar l'homenatge i el gust de poder cridar amb ells dues coses que
arrepleguen, concentren i expansionen el sentit de tot el que fem i del
que som, de com vivim el present i encarem el futur: que si ens toquen a
un ens toquen a tots i que la seua repressió no ens aturarà.
15 de gener (dos mesos i un dia després de la Vaga General) de 2013.
Ciutat Vella, València, Països Catalans.
