Avui,
la CUP, i amb ella l’esquerra independentista i anticapitalista, estan
lliurant una batalla clau que pot ser decisiva en la propera etapa
política al Principat de Catalunya. En funció d’aquesta batalla, la
confrontació amb l’estat podria orientar-se cap a una ruptura capaç
d’obrir les portes a transformacions més profundes; o bé, s’orientarà,
pràcticament de forma definitiva, cap a escenaris de pacte entre elits.
Després de les eleccions del passat 27 de setembre, i
donada la majoria independentista, Junts pel Sí i la CUP-Crida
Constituent iniciaren una ronda de converses polítiques. Els objectius
de la CUP-Crida Constituent per aquesta ronda eren 1) garantir, el més
aviat possible, algun acte de ruptura amb la legalitat estatal; 2)
possibilitar una sèrie de mesures en clau de ruptura i desconnexió amb
l’estat, de pla de xoc per fer front a la situació d’emergència social i
ampliar la base social dels sectors disposats a la ruptura amb l’estat,
i de disseny del procés de construcció de la nova república; i 3)
consensuar els noms oportuns per al lideratge institucional del procés
de ruptura.
A dia d’avui, només el primer d’aquests objectius ha
estat assolit parcialment. La Declaració aprovada pel Parlament de
Catalunya el passat 9 de novembre, malgrat no ser un acte de ruptura
definitiu respecte l’estat espanyol, malgrat deixar de banda la
perspectiva de la construcció dels Països Catalans, i malgrat no
garantir mesures que assegurin una vida digna per a les classes
populars, no deixa de ser un acte rellevant a nivell polític: per
primera vegada, una majoria parlamentària defineix el Tribunal
Constitucional espanyol com un òrgan sense legitimitat ni competència.
El Regim del 78, la Constitució espanyola i tota la seva arquitectura
institucional i jurídica deixen d’estar per sobre del Parlament i aquest
pretén situar-se en un llimb jurídic en tant que no és un Parlament
independent, però tampoc no accepta la jurisdicció constitucional
espanyola.
Però més enllà d’aquest acord en relació a la primera
Declaració del Parlament, les dificultats per poder articular posicions
comunes entre Junts pel Sí i la CUP-CC, especialment en relació al pla
de xoc i la presidència, poden fer molt difícil l’assoliment de nous
acords en les properes setmanes. Aquestes dificultats no poden
explicar-se en absolut per una posició maximalista de la CUP-CC. Al
contrari.
La CUP ha renunciat a plantejar en les negociacions
qüestions estructurals del seu programa, proposant mesures de mínims no
només assumibles per a la majoria de Junts pel Sí, sinó també presents
en el seu programa polític.
En primer lloc, perquè en aquests moments, Junts pel
Sí, i especialment les veus vinculades a CDC, entenen que la
materialització dels compromisos establerts en la declaració queden
suspesos fins que no s’investeixi el President de la Generalitat. Però
sobretot, perquè, en contra del plantejament que havia aprovat
anteriorment a les eleccions del 27S, la CUP-CC ha presentat un programa
de mesures de mínims, que renuncia a plantejar qüestions estructurals
del seu programa i que serien assumibles tant per ERC com per la majoria
de Junts pel Sí. De fet, les mesures que es contenen en el pla
d’emergència presentat són, en bona mesura, mesures que ja contenia el
programa electoral de Junts pel Sí. Allò que alguns anomenen el
«xantatge de la CUP», no deixa de ser, en part, que la CUP està
esdevenint garantia de compliment del propi programa de Junts pel Sí.
Tampoc en les taules de converses relatives a la
ruptura amb l’estat o a l’articulació del procés constituent, s’ha posat
com a condició indestriable l’impuls de l’articulació dels Països
Catalans. Finalment, les propostes que han fet públiques les portaveus
de la CUP-CC en relació a la presidència no semblen inassumibles a
priori per a una candidatura, Junts per Sí, que està presentant el
número 4 de la seva llista per Barcelona com a candidat a President de
la Generalitat, un candidat que no va participar de cap debat públic amb
cap de les altres forces polítiques durant tota la campanya.
En comptes de posar sobre la taula el seu programa
polític, el programa de l’esquerra independentista i la unitat popular,
de reivindicació de la independència per al conjunt dels Països
Catalans, de desconnexió de la dictadura del deute i les multinacionals
de la Unió Europea en el camí de la construcció d’una plena sobirania
política i econòmica per al conjunt dels Països Catalans, i en el camí
de la construcció d’una república feminista i socialista, la CUP-CC va
proposar mesures totalment de mínims que, malgrat que qüestionen alguns
privilegis de classe i qüestionen el caràcter antidemocràtic de l’Estat
espanyol, no estan a l’alçada dels acords fundacionals de la CUP-Crida
Constituent.
Allò que explica les dificultats per arribar a acords
en relació a les propostes de pla de xoc presentades per la CUP-CC i en
la possibilitat d’acordar una presidència de consens no és la suposada
posició de màxims de la CUP-CC, sinó més aviat els interessos
partidistes de CDC, la seva condició de representants de determinats
sectors de les classes dominants, i la voluntat del conjunt de la
coalició de Junts pel Sí de no discutir-los.
Allò que explica les dificultats per arribar a acords
són els interessos partidistes de CDC i la seva condició de
representants de determinats sectors de les classes dominants, i la
voluntat del conjunt de Junts pel Sí de no discutir-los.
Ara més que mai es posen al descobert els interessos
de classe que vertebren la Catalunya autonòmica, un dels elements claus
per a l’articulació del projecte capitalista espanyol i europeu de les
classes dominants catalanes i espanyola. Uns interessos que ara mateix
només pot garantir Artur Mas en la posició clau de President de la
Generalitat per tal de canalitzar cap a una sortida pactada amb l’Estat –
si cal facilitada per la Unió Europea – a bona part del descontentament
polític i social que està cristal·litzant en suport a una sortida
independentista al Principat. Contràriament a qui creu que Artur Mas
representa un sector allunyat de les veus crítiques del seu executiu,
Mas és la persona que millor representa els interessos d’aquestes veus,
malgrat que en un complex joc de miralls, apostin ara per dibuixar
perfils diferenciats. En aquest context, la funció de l’esquerra
independentista consisteix en desvetllar aquests interessos, en
assenyalar que és justament Artur Mas qui ara mateix representa la baula
d’unió entre el projecte de refundació de l’Estat espanyol i les
aspiracions de la majoria de Catalunya a la sobirania, i explicar, de
forma ben clara i ben nítida, que només apartant-lo de la presidència de
la Generalitat serà possible avançar en la ruptura amb l’estat.
No és casualitat el fet que Ciutadans, PSC i PP
s’oferissin a Mas com a suport per a la investidura: els tres partits
compromesos amb la unitat de l’Estat espanyol varen coincidir a instar
Mas a deixar de perseguir l’adhesió de la CUP, a abandonar la via
unilateral i a retornar a la recerca d’un pacte d’estat dins la
legalitat i dins la Constitució. És evident que aquest emplaçament opera
en el terreny de la retòrica, i en la recerca dels votants més
conservadors de CDC. És evident també que els partits unionistes
condicionen molt nítidament el seu possible suport a que Mas abandoni la
via oberta per la Declaració que declarava «il·legítim i sense
competència el Tribunal Constitucional» aprovada pel Parlament el passat
9 de novembre. I, finalment, és evident també que Mas no pot – ni vol –
fer això ara mateix. No deixa de ser significatiu, però, que tots tres
partits reconeguin a Mas com una figura necessària i útil – potser
imprescindible? – per a reconduir la situació actual en benefici dels
interessos de l’estat.
Mas, doncs, no es pot desdir de la Declaració
aprovada. La necessita. No perquè es cregui el seu contingut. Sinó
perquè és útil per a la seva estratègia. Mas no pretén aconseguir el
suport de la CUP per avançar cap a una ruptura amb l’estat. Mas pretén
assegurar-ne la seva submissió, possibilitar a través de la seva
investidura la desactivació de tot el seu potencial rupturista i de la
seva credibilitat davant les classes populars, per garantir-se una
legislatura sense destorbs parlamentaris. Una legislatura que vol
orientar a sostenir un pols polític amb l’estat basat en actuacions
declaratòries que li permetin augmentar la tensió de forma controlada,
però que alhora li permeti dur a terme una gestió basada en la legalitat
i en la seguretat jurídica d’acord amb els interessos de classe que ell
representa. El seu objectiu final: facilitar una intervenció discreta
de la Unió Europea i facilitar un pacte d’estat.
L’objectiu final de CDC és facilitar una intervenció discreta de la Unió Europea i facilitar un pacte d’estat.
CDC i Mas necessiten un pacte per aturar la sagnia
que les convulsions dels darrers anys els està causant: una sagnia
electoral, perdent vots procés electoral rere procés electoral; i una
sagnia política i de legitimitat. En la mesura en què han hagut
d’augmentar el tensament amb l’estat, davant la necessitat d’assumir
l’onada mobilitzadora i davant la necessitat d’augmentar el sostre
competencial de l’autonomia, l’estat ha deixat de protegir la xarxa
clientelar del seu partit, tot posant-la al descobert. Però per
facilitar una resolució acordada d’aquest plet que el bloc de poder que
controla l’Estat manté amb els sectors dominants al Principat a qui CDC
representa, Mas necessita controlar amb mà de ferro tots els agents que
hi estan intervenint – cosa que sembla tenir feta avui: anul·lada ERC
amb compromisos que van donar lloc a Junts pel Sí i controlada l’ANC amb
mà de ferro a través de Jordi Sánchez, només queda la CUP fora dels
dominis de CDC. Sotmetre la CUP-CC en la investidura, significaria per
CDC demostrar-se que les campanyes de pressing – incloent insults i
amenaces – són senzilles de fer, i efectives i podrien ser utilitzades
en qualsevol moment.
En aquest context, la CUP-CC es juga quedar finalment
subsumida en un procés hegemonitzat per CDC, un procés que no respon
als interessos populars, i del qual la CUP es convertiria en la seva
vessant esquerranosa. L’alternativa és desbordar aquest procés i
disputar des de l’esquerra i des del carrer el seu lideratge a la dreta a
partir de la defensa d’un projecte de societat diferenciat, que
respongui als interessos de la classe treballadora i la resta de classes
populars, i que respongui al marc nacional dels Països Catalans. Amb
ERC fagocitada per CDC, i la resta de l’esquerra catalana incapaç
d’articular un projecte propi al marge de les lògiques estatals, la
CUP-CC disposa de la possibilitat d’afirmar la seva aposta per liderar
l’espai de l’esquerra catalana amb un projecte transformador i de base.
Resistir l’embat de la investidura de Mas significaria afirmar aquesta
voluntat de projecte de societat antagonista.
Cal que l’esquerra independentista resisteixi l’embat
que li han plantejat els sectors més conservadors i immobilistes de
Junts pel Sí.
Per això la consigna per a l’esquerra independentista
no pot ser una altra que resistir a l’embat que estan plantejant els
sectors més conservadors i immobilistes de Junts per Sí i de
Convergència Democràtica de Catalunya contra la CUP i contra la seva
posició defensada públicament des de prou abans de les eleccions del 27
de setembre, i des de la mateixa nit electoral: si ara mateix hi ha una
majoria social al Principat de Catalunya disposada a avançar cap a una
ruptura democràtica amb l’Estat espanyol, l’única possibilitat de fer-ho
és garantint un lideratge institucional que sigui capaç de generar una
mínima confiança en la vinculació d’un projecte independentista i,
alhora, de transformació social; algú que, com ja s’ha dit, no estigui
vinculat, als ulls de la gran majoria, a la corrupció, les retallades,
les privatitzacions i, com no s’ha dit tant, a la repressió política.
Algú que no tingui deutes, i no representi interessos inconfessables;
algú en definitiva, que no treballi per sotmetre la resta
d’independentistes per facilitar un nou pacte amb l’Estat; algú que no
hagi operat des de la imposició, i algú que no hagi vinculat, de forma
personalíssima, els esdeveniments ocorreguts els darrers anys a la seva
posició institucional.
Sense Mas en la casella central del poder autonòmic i
del lideratge d’un procés institucionalitzat cap a la reproducció de
les mateixes estructures de poder existents avui, desapareixeria
l’efecte del cordó sanitari que s’ha construït al seu voltant amb les
retallades i la corrupció, es diluiria en part un efecte
retroalimentador entre CDC i PP en què el Procés els dóna una certa
immunitat davant els diversos casos de corrupció que els afecten, i
dificultaria el creixement de les opcions unionistes a les àrees
metropolitanes del Principat, legitimant la CUP com a força autònoma de
les classes treballadores i populars: es dissoldria el discurs segons el
qual, en el fons, votar la CUP és votar CDC; i es dissoldria també el
discurs segons el qual, en el fons, l’independentisme és una excusa per
tapar la corrupció.
Estem probablement en el moment més transcendent i
decisiu que ha viscut l’esquerra independentista: un doble pols que està
lliurant amb l’estat espanyol i amb les classes dominants catalanes. El
debat d’investidura és un dels actes més decisius d’aquesta batalla, ja
que es decideix si qui liderarà la institució serà algú compromès amb
la ruptura i amb la sobirania popular, o si serà algú que pretén
canalitzar aquesta força reivindicativa en benefici d’interessos
partidistes, i d’uns interessos de classe ben determinats.
El debat d’investidura decidirà si qui lidera la
institució és algú compromès amb la ruptura i la sobirania popular, o
algú que pretén canalitzar aquesta força en benefici d’interessos
partidistes i de classe ben determinats.
Ara més que mai és imprescindible la força de les
lluites i els moviments populars. Més enllà de debats institucionals
sobre la correlació de forces a nivell parlamentari, cal recordar que un
procés de ruptura amb els estats espanyol o francès; un procés de
ruptura amb el sistema capitalista patriarcal; un procés de desconnexió
d’institucions com la UE, l’OTAN o l’FMI; i alhora un procés de
construcció de noves institucions populars i democràtiques per al
conjunt dels Països Catalans només és possible amb un poble organitzat i
mobilitzat, disposat a la confrontació amb un estat que no tindrà
miraments en fer servir tots els mètodes – legals i il·legals –
necessaris per combatre qualsevol que estigui en disposició d’amenaçar
la seva integritat. No estem enmig d’una vulgar lluita entre partits; no
podem esperar una independència que vingui exclusivament de processos
legislatius i parlamentaris: estem enmig d’una una confrontació
d’interessos d’un determinat segment de la burgesia catalana que pretén
subordinar i anul·lar aquells que no volen reeditar un pacte amb
l’estat, amb l’objectiu de facilitar-lo. Ens hi juguem, no només l’avenç
d’una part del nostre país envers la independència, sinó justament la
configuració d’un projecte polític, econòmic i cultural alternatiu al
dominant als Països Catalans, un projecte de plena sobirania per al
conjunt del nostre poble. Aquest últim és el compromís d’Endavant (OSAN)
i entenem també, del conjunt de l’esquerra independentista.
Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)
a 23 de novembre de 2015
Països Catalans