dijous, 30 de setembre del 2010

Intento de golpe de estado en Ecuador, el Presidente Correa asediado



Llamamiento de los sectores demócratas ecuatorianos a la movilización contra el golpe de estado
Un grupo de policías tomó este jueves a la fuerza el regimiento número 1 de la ciudad de Quito en protesta contra la negación al veto de la Ley de Servicio Público que contempla eliminación de bonificaciones y ascensos. El presidente de Ecuador, Rafael Correa se encontraba en lugar para intentar dialogar. Hizo un llamamiento a la calma pero los abucheos y amenazas continuaron, se abrió la camisa y gritó: "¡si quieren matar al presidente, disparen... aquí está!". 

Lanzaron bombas lacrimógenas contra el Presidente que abandonó el Regimiento Quito N°1 tras lanzarse por el muro dirigiéndose al Hospital de la Policía, en la Avenida Mariana de Jesús y Occidental, con ayuda de su escolta, a una altura de aproximadamente tres metros. 

Correa permanece hasta el momento asediado en el área de emergencias de esta casa de salud con una herida en la ceja y con ciertas complicaciones en su rodilla que recientemente fue operada. Los manifestantes permanecen a la salida del Hospital de la Policía para impedir una posible salida de Correa que teme por su vida.

La manifestación se extiende paulatinamente en todo el país y amenaza con someter a la nación en un caos. Se confirma que las fuerzas aéreas del país, en un intento de golpe de estado, han tomado los principales aeropuertos del país. Mientras, en la Plaza Grande de Quito, aumenta la concentración de respaldo al Gobierno

El Jefe del Comando de las Fuerzas Armadas de Ecuador, Ernesto González, aseguró que están subordinados a la autoridad del presidente Rafael Correa, "Estamos en un estado de derecho. Estamos subordinados a la máxima autoridad que es el señor Presidente de la República", al resaltar que "Ecuador vive un estado de derecho".

El alto militar señaló que las Fuerzas Armadas deben resguardar la seguridad interna y externa, por lo que tomarán "las medidas que correspondan y las que pida el gobierno".

El gobierno ecuatoriano y su sistema democrático ha recibido también el apoyo de la OEA y de gobiernos latinoamericanos como el de Argentina, Venezuela o Chile. Por su parte, los diferentes colectivos democráticos no dejan de hacer llamamientos a la movilización en defensa de la institucionalidad de Ecuador frente al intento golpista y desestabilizador que se está viviendo por “los sectores más reaccionarios y derechistas del país”, como han denunciando algunos diputados.

La indignación entre la ciudadanía ha aumentado al saberse que Rafael Correa ha resultado herido por la policía y necesitado asistencia médica. En estos momentos los llamamientos a la concentración popular en torno al palacio presidencial son constantes.

Por otra parte, el canciller ecuatoriano, Ricardo Patiño, señaló que las protestas no cuentan con el respaldo de la ciudadanía. "Es una decisión absolutamente inaceptable de parte de algunos sectores policiales, no de todos. El pueblo no está apoyando eso, se está movilizando a favor de su Gobierno, legítimamente vigente".

La Organización de Estados Americanos, OEA, convoca una sesión extraordinaria para tratar las situación. El Departamento de Estado de Estados Unidos afirmó sentirse sorprendido por la situación.

Chávez té banyes, cua i trident

Article d'opinió de Pau Alabajos
Font: L'Informatiu
Anava a dir que em sorprén, però en realitat no: em preocupa, i molt, la unanimitat dels mitjans de comunicació de l’Estat Espanyol a l’hora de tractar el tema de Veneçuela. Sembla que algú, des de les altes esferes, haja dictat, punt per punt, què i com han d’escriure els periodistes de les seccions d’Internacional sobre la figura d’Hugo Chávez. Fins i tot en alguns programes d’humor de La Sexta (cadena gens sospitosa d’alinear-se amb la caverna conservadora), com ara Salvados o Buenafuente, es fan acudits recurrents sobre la falta de llibertats i drets civils a Veneçuela, cosa que converteix en un lloc comú, en una obvietat universalitzada, la idea que existeix un “règim dictatorial” que administra el país.
Resulta simptomàtic comprovar com els diaris, les ràdios i les televisions amb més audiència del panorama mediàtic espanyol han coincidit a valorar les eleccions veneçolanes com un fracàs polític per al PSUV i, en canvi, han titllat d’èxit (i de revolució democràtica!) els resultats de l’oposició...
A veure si algú m’ho pot explicar, perquè no ho acabe d’entendre: però no havíem quedat que era una dictadura? Quin sistema totalitari coneixen vostés que convoque eleccions sota els paràmetres de la legalitat?
M’he perdut. A veure si algú m’ho pot explicar, perquè no ho acabe d’entendre: però no havíem quedat que era una dictadura? Quin sistema totalitari coneixen vostés que convoque eleccions sota els paràmetres de la legalitat? Els mateixos periodistes que ahir parlaven d’un Chávez amb alé de sofre, avui donen crèdit informatiu als resultats dels comicis que organitza el seu equip de govern? Tretze eleccions oficials s’han celebrat a Veneçuela des del 6 de desembre de 1998, data en què la majoria dels seus compatriotes van confiar a Hugo Chávez el govern del país, sense impugnacions ni retrets per part d’observadors internacionals imparcials ni d’organismes independents de control.
Sí, evidentment, s’hi han produït protestes i denúncies, com les declaracions que va fer el portaveu d’exteriors del Partit Popular, Gustavo de Arístegui, durant la jornada de reflexió, que a punt estigueren de conduir-lo a la deportació (no perquè existisca la censura en el país llatinoamericà, sinó perquè el diputat popular es va passar les normes democràtiques per on volgué). Però torne a insistir-hi: se suposa que per a desacreditar els resultats d’un procés lliure i amb garanties, les crítiques han de provenir d’observadors imparcials.
En abril de 2002, el govern del PP no va condemnar l’èxit momentani del colp d’estat que es va efectuar contra Hugo Chávez. Fins i tot José María Aznar, president de l’Estat en aquell moment, va atendre (amb la legitimació que això comporta) una telefonada de qui ell va qualificar com el seu “homòleg” i “líder del Govern Provisional”, Pedro Carmona. Els membres del consell de redacció d’El País tampoc no van posar el crit en el cel. Van considerar que la situació de Veneçuela era del tot insostenible, hissaren ben alt la bandera del victimisme i de la doble moral, i ja se sap com van aquestes coses, a poc a poc se’ls anava calfant la boca, una cosa va portar a l’altra i, quasi sense adonar-se’n, passaren de parlar “d’urgència democràtica” a argumentar públicament que “la fi justifica els mitjans”. Consulteu, si no, el paradigmàtic editorial titulat Golpe a un caudillo, publicat el dia 13 d’abril de 2002, algunes hores abans que Chávez recuperara la presidència.
¿Deuen tindre alguna cosa a veure-hi les vinculacions entre el grup Prisa (propietari d’El País) amb el holding empresarial Cisneros, que en 1996 aconseguí el 6,9% de Via Digital (l’actual Sogecable) i que gestiona la potentíssima plataforma mediàtica Venevisión, un dels grans altaveus de l’antichavisme? ¿Deu ser també una casualitat banal que les mancances democràtiques de Veneçuela hagen començat a preocupar veritablement l’opinió pública des del moment que Chávez va proclamar, amb bombo i platerets, la seua intenció de nacionalitzar la indústria energètica? ¿Per què em vénen a la ment Repsol-YPF i les seues inversions en la zona? ¿Alguna empresa espanyola més té interessos econòmics en aquella regió? Ah, sí, Telefónica, l’operadora líder a Amèrica Llatina, que controla, al mateix temps, el 20% de les accions de Sogecable, una de les múltiples capelletes de Polanco! I el BBVA i BSCH, ¿tenen alguna cosa a dir al respecte? De segur que els bancs també volen clavar-hi la cullera...
A algú més li abelleix un tros de pastís?

Èxit de les mobilitzacions per la vaga general

Redacció L'Accent, València   
Dimecres, 29 de setembre de 2010 21:03
La jornada de vaga general ha deixat un balanç positiu pel que fa a les mobilitzacions i la repercussió mediàtica, però el seguiment de la mateixa ha sigut molt desigual, com ja s'anunciava aquest matí.
Piquets i violència policial
La primera part de la jornada ha transcorregut amb nombrosos piquets al llarg del País Valencià. S'ha tancat el port de València, els mercats de proveïment de les grans ciutats també s'han vist afectats, al polígon del Port de Sagunt i a Xest s'han cremat barricades de pneumàtics, centres comercials de Castelló de la Plana i Alacant han rebut la visita de piquets... i així fins un llarg etcètera.
>> Fotografies dintre la notícia
L'acció dels piquets ha estat acompanyada per un gran desplegament policial que ha actuat amb brutalitat en més d'una ocasió, segons han denunciat els assistents. A Alacant, dos membres dels piquets que acudien al Corte Inglés han estat detinguts i no han quedat en llibertat fins passades les 17h de la vesprada. A València, el piquet d'estudiants ha rebut una càrrega després d'un tall de carretera. La intervenció de la policia ha acabat amb un treballador ingressat i amb la clavícula trencada.
Més tard, quan s'han concentrat els piquets al centre de València, la policia ha encerclat el grup format per l'esquerra independentista i altres moviments socials per, posteriorment, dispersar-lo amb una forta carrega policial. Dos militants de l'esquerra independentista han hagut de rebre atenció mèdica per forts colps al cap i molts més assistents han rebuts cops de porra indiscriminadament.
Els piquets del matí han acabat en una concentració a la Prefectura de la Policia Nacional espanyola, on de nou han patit la violència policial i molts han sigut identificats. Posteriorment, les organitzacions de l'esquerra independentista han emès un comunicat denunciant l'actuació de la policia on responsabilitzen el delegat del Govern espanyol, Ricard Peralta.
Les manifestacions de la vesprada
Les manifestacions de la vesprada han sigut de les més multitudinàries que es recorden al País Valencià en els darrers anys. Els carrers de les capitals valencianes s'han vist inundats de manifestants en contra de la reforma laboral. Més de 70.000 assistents a València, més de 50.000 a Alacant i més de 30.000 a Castelló de la Plana són les xifres de l'èxit d'aquesta convocatòria, que demostra que el seguiment desigual de la vaga ha sigut, també, a causa de la coacció de la patronal i de la por dels treballadors.
El bloc de l'esquerra independentista de València ha aplegat entre 1.500 i 2.000 persones. Representants d'aquestes organitzacions s'han mostrat satisfets per l'assistència i també per la feina que s'ha fet durant la vaga i els dies previs. També han denunciat la pressió policial a la que estan sotmesos i, en concret, l'intent de la Policia Nacional espanyola de confiscar-los una pancarta que, precisament, feia referència a la brutalitat amb què han actuat durant tot el dia. Curiosament, el Sindicat Unificat de Policia ha acudit a la manifestació, després, això si, d'un matí molt carregat de feina, com bé li han recordat, a crits molts dels manifestants.
Al final de la manifestació s'havia anunciat una concentració davant Delegació de Govern, però finalment s'ha suspés perquè la gran afluència de gent ha fet que s'acabara massa tard. Tot i així, les organitzacions de l'esquerra independentista han afirmat que se celebrara en els propers dies.









Crònica de la Vaga General dels sindicat C.O.S La Plana

A la Plana, l'EIP (Esquerra Independentista de la Plana), encapçalada per
la COS, ha sortit pels carrers de Castelló repartint octavetes i informant
als treballadors i treballadores del seu dret a fer vaga.

A les 9:00 del matí ens hem reunit amb altres companys de la CRTR
(Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa) i  de la CGT, formant un
grup pel voltant de 50 persones i arribant moments a ser-ne a prop de 100,
creant així un piquet informatiu per a recórrer el centre la ciutat.

En el transcurs de la nostra marxa alguns comerços han tancat, d'altres ja
ho estaven i tant sols uns pocs insolidaris han continuat oberts, amb
total falt d'educació ja que inclús han eixit a faltar-nos al respecte.

Hem pegat tombs pel Mercat Central, on la gent i comerciants ens ha rebut
molt bé i ens ha donat suport. Ens hem desplaçat a un centre comercial
d'una cadena internacional i després de negociacions hem aconseguit que el
tancaren. Després ens hem desplaçat fins a la seu de una gran
promotora-especuladora que destrueix el nostre entorn, allí hem intentat
negociar amb el gerent però s'ha tancat en banda, arribant a enfrontar-se
a nosaltres insultant-nos. Hem intentat accedir a una oficina del Servef,
però la Policia Nazional ens ho ha impedit, negant-nos així el nostre dret
a informar als companys que allí treballen. Com no podíem quedar-nos de
braços creuats, hem explicat megàfon en mà el que estàvem fent i les
reivindicacions que fèiem.

Hem intentat anar a un altre gran-supermercat, però quan arribàvem hem
vist que ens estaven esperant amb 3 furgons a la porta, així que hem
decidit jugar un poc. Hem començat a recórrer carrers i carrerons per
despistar-los, cosa que ens ha anat prou bé. Així hem aconseguit entrar a
un supermercat i informar a les persones que allí treballen, deixant fora
de joc als cossos policials.  Continuant la tàctica dels carrerons hem
aconseguit entrar a una botiga de un explotador tèxtil, allí hem fet un
xicotet parlament sobre les repercussions sobre els treballadors de la
reforma laboral. També hem anat fins a la seu de la Seguretat Social a
informar als pocs treballadors que allí estaven.

Després ens hem desplaçat fins a una gran centre comercial on s'explota
als seus treballadors. No hem aconseguit entrar perquè la Policia Nazional
ha portat un nombrós grup de furgons i ens han negat els nostres drets.
S'han viscut uns moments de tensió quan alguns companys han intentat
accedir i la policia ha començat amb espentes i colps contra ells. Com el
centre estava pres per la policia ens hem desplaçat fins a un altre
supermercat, on ens ha rebut molt bé. Per finalitzar, hem intentat accedir
a la seu d'Hisenda, però un altre cop la policia ens ha negat els nostres
drets i ens ha impedit el pas.

Per la vesprada ens hem concentrat a la plaça de la Independència, per
començar la manifestació. Prèviament hem fet un poc d'agitació entre els
afiliats de CCOO i UGT, i al´i s'ha produït l'únic incident remarcable del
dia. Mentre un company repartia octavetes un membre de CCOO ah començat a
increpar-lo, demanant-li inclús que què feia allí, ha intentat treure-li
les octavetes, la insultat i ha intentat forcejar amb ell pegant-li un
parell d'espentes. L'incident no ha anat a més perquè el nostre company,
tranquil·lament ha pegat mitja volta demostrant mes educació que ells.

A les 19:00 hores ha començat la manifestació, baixant pel  carrer
Saragossa, plaça Tetuàn, carrer Colom, carrer del Mig, plaça Clavé, per
acabar a la plaça de la Olivera. Durant tot el trajecte s'han cridat
diverses consignes contra la Reforma Laboral, contra els polítics del
PPSOE i contra els sindicats grocs. Als pocs negocis que romanien oberts
(4 en tot el recorregut) se'ls ha convidat a tancar, cosa que finalment
han fet. La manifestació ha transcorregut de forma tranquil·la i festiva
tot i el cabreig de la gent per les retallades que ens afecten a tots.
Així, al voltant de 600 persones ens hem manifestat al bloc alternatiu on
hi érem l'EIP (Esquerra Independentista de la Plana) encapçalada per la
COS, la CRTR (Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa), la CGT i
membres de Casal Popular de Castelló, així com persones a títol
individual. Hem finalitzat a la plaça de la Olivera amb els parlaments
dels companys de la CGT, el Casal Popular i un company de la COS.

Des de COS la Plana valorem molt positivament la jornada de vaga, ja que
tot i que no pareix que siga molta gent, a Castelló reunir tanta gent
d'esquenes als grocs es difícil, però cada cop en som més. Tant sols
agrair a tots el col·lectius i individus que ens han recolzat en esta
jornada de lluita i recordar-los que tal i com va dir el company de la COS
al seu parlament, el 29 no s'acaba rés, per a nosaltres comença un llarg
procés de mobilitzacions, xerrades, formacions... per fer veure a la gent
tot el que està passant i poder recuperar els drets que ens han tret estos
venuts al capital.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Debat sobre el decret burca: "La repressió contra les dones mai pot ser un camí emancipador

Amb la intenció d'analitzar la situació creada arran de la prohibició de l'ús del burca i del niqab als espais públics de diferents municipis dels Països Catalans, i davant la polèmica que açò plantejava, l'assemblea de l'Horta d'Endavant organitzà la xerrada debat Què hi ha darrere la prohibició el burca i niqab?. L'Ateneu Popular de València fou l'escenari escollit, i les companyes Sylviane Dahane i Glòria Casas Vila de la campanya "Per la retirada del decret del burca i del niqab. Totes ciutadanes de ple dret" les encarregades d'obrir el debat amb l'explicació dels motius de la seu rebuig a la recent llei prohibicionista.

Les companyes explicaren el context socio-polític en el qual han començat a aflorir aquestes prohibicions. Així ens situaren en el moment de crisi capitalista per tal d'explicar el sentit d'aquestes restriccions fetes en contra de les dones en nom del seu alliberament. Casas Vila i Dahane exposaren que amb les restriccions que no permetre a les dones accedir als serveis públics s'agreuja la seua situació ja que s'accentua el seu aïllament. En aquest sentit apuntaren a l'absurd de l'excusa institucional d'alliberar les dones ja que no és possible cap avanç emancipatori castigant encara més a les pròpies dones.

Les membres de la campanya apuntaren que el sentit d'aquestes prohibicions és desviar l'atenció respecte als problemes socials ja que burques i niqabs són quasibé inexistents als Països Catalans. Així doncs assenyalaren la voluntat de l'establishment polític d'apuntar cap a un cap de turc, l'estranger, i en concret en els últims anys, els i les musulmanes. Casas Vila i Dahane explicaren la perversitat d'emprar arguments suposadament feministes per reforçar postures d'extrema dreta que no tenen cap altre objectiu que dividir a la classe treballadora. Això respondria al context de crisi del capitalisme que es viu als Països Catalans i a Europa i no és un fenómen nou donat que al llarg de la història hi ha tristos precedents.

Així mateix, les membres de la campanya explicaren que no estaven a favor de l'ús del burca i del niqab -símbols de submissió de les dones als homes- sinó que allò que denuncien és la invenció d'una falsa polèmica en temps de crisi, la irresponsabilitat de la classe política en atiar la islamofòbia, i l'augment de l'exclusió social de les dones musulmanes a través de la negació de l'accés als serveis públics més bàsics. Posaren l'exemple d'aquest estiu quan un ginecòleg, esgrimint el decret, es negà a atendre a una dona amb niqab.

Algunes de les intervencions del debat assenyalaren la necessitat de trencar l'aïllament d'algunes dones musulmanes que es veuen excloses socialment pel racisme i la llei d'estrangeria i que sovint veuen en el vel, en la religió, en la família i en el marit, la seua protecció front a això. Es cità el paradigmàtic cas de l'estat francés on, quan es prohibí l'ús del vel i símbols religiosos als centres educatius públics, una gran quantitat de dones musulmanes quedaren excloses de l'ensenyament i començaren a acudir a les escoles coràniques on s'augmentava el seu isolament, de manera que la resposta d'aquestcol·lectiu fou contrària a allò que les institucions deien perseguir. De la mateixa manera, a l'estat francés és la tercera generació de dones musulmanes immigrades la que està recuperant el vel i ho fa com a mesura de reafirmació cultural donat que se senten discriminades socialment.



Podeu escoltar la xerrada puntxant ACÍ

dijous, 23 de setembre del 2010

Plataformes i associacions es concentren avui a València contra el cementiri nuclear


Centenars de veïns de la Vall de Cofrents es van manifestar ahir a Madrid

La plataforma Tanquem Cofrents, que aplega desenes d'associacions i entitats, ha convocat per aquest vespre (19.30) una gran concentració que es preveu molt nombrosa davant la delegació del govern espanyol a València (Colom, 60) per a protestar contra la possible ubicació del magatzem temporal centralitzat (MTC) a Zarra. Tot i que el govern espanyol, que és qui ha de determinar-ne la ubicació definitiva, no s'ha pronunciat oficialment, un informe tècnic del govern filtrat la setmana passada apunta com a lloc més adient la central nuclear de Confrents, a Zarra. A més, és possible que l'anunci oficial es faci aquest divendres en la conferència posterior al consell de ministres.

La imminència de la desició ha inquietat molt la Vall de Cofrents, que ja s'ha mobilitzat molt aquests darrers dies. Ahir, de fet, una vintena d'autocars plens de veïns de la zona es van despalaçar a Madrid on, davant el Ministeri d'Indústria espanyol, hi hagué una gran concentració contrària al magatzem (vídeo enregistrat per Enric Morera a la concentració). Els manifestants van demanar de reunir-se amb el ministre Miguel Sebastián per a exigir-li 'els arguments que fan idònia la ubicació del cementiri a Zarra'.

A la concentració hi assistiren representants de la Generalitat, del PP, del PSPV, d'EUPV i batlles de municipis propers a Zarra. La plataforma Tanquem Cofrents va dir que volai deixar ben clar al govern espanyol que als pobles i carreteres del voltant de Zarra 'no hi entrarà ni un sol bidó de residus radioactius' i que els veïns estan 'decidits a portar aquesta determinació fins a les últimes conseqüències'.

Zarra se situa en el primer lloc de la llista dels candidats en l'informe que la Comissió Interministerial va lliurar al govern espanyol. Ara bé, tan sols el separen 4 punts sobre 300 d'Ascó, el segon candidat preferit pels tècnics. Segons l'informe, tots dos municipis són un emplaçament ideal per a posar-hi un cementiri nuclear. De fet, una petitat comitiva provinent d'Ascó i favorable al magatzem també es va desplaçar a Madrid per a demanar que el cementiri s'instal·li a Ascó.

Presentació del llibre: "Jose Pellicer, el anarquista integro" a cals flares (Alcoi)


Molt bones!

Cals flares vos convida: el proxim dilluns dia 27 a les 19:30, a la presentació del llibre:José Pellicer. El anarquista íntegro a carrec del seu autor: Miquel Amorós. Cals flares es troba al carrer forn del vidre nº10

Vida y obra del fundador de la heroica Columna de Hierro

Naturista y vegetariano, impenitente lector y poseedor de una vasta cultura, partidario de la insurrección proletaria y del asociacionismo obrero, defiende de obra y de palabra una concepción revolucionaria de la lucha de clases alejada del sindicalismo, el Movimiento Obrero Anarquista, cuya meta es el comunismo libertario. José Pellicer representa el espíritu de un anarquismo intransigente con los principios y de una profunda ética revolucionaria, contraria a la violencia vengativa y gratuita. La militarización de la Columna de Hierro, su conversión en 83 Brigada Mixta, de la que fue comandante, la traición o abandono de los postulados libertarios de la mayoría de los responsables de la CNT y la FAI en aras de las circunstancias y del posibilismo, llevó a Pellicer a un enfrentamiento encarnizado con la dirección de ambas organizaciones. Desde la revista y editorial Nosotros intentó reforzar a contracorriente el pensamiento anarquista, proyecto truncado por su detención y posterior ingreso en las prisiones secretas del SIM. Íntegro hasta el final, se negó a abandonar la Península cuando la derrota era inminente y fue capturado, juzgado y condenado a muerte, siendo ejecutado junto a su hermano Pedro el 8 de junio de 1942 tras un largo calvario de encierros.

Els incendis de la Vall multipliquen el nombre de voluntaris mediambientals


Font: Ara Multimedia
Una de les repercussions de la catàstrofe mediambiental que han patit les serres d'Ontinyent i de la Vall d'Albaida és la resposta massiva per part de la ciutadania, des del punt de vista del voluntariat. Un bon exemple és la Colla Ecologista l'Arrel que ha incrementat en els últims dies el nombre de persones interessades en col·laborar en els seus programes i tasques per a millorar les serres del terme: de les prop de 230 persones que van assistir a una reunió el cap de setmana, un total de 182 es van inscriure per tal de rebre informació i participar, en la mesura de la seua disponibilitat de temps i voluntarietat, segons expliquen des d'aquest col·lectiu ecològic.

Un fet que posa de manifest la sensibilitat que existeix en aquestos moments per part de la ciutadania, per aportar un granet de sorra a l'entorn ambiental, després de la impotència de veure com es convertien en cendra, els paissatges que formen part de la vida i la història dels valldalbaidins.
Cal destacar que des de l'Arrel es treballa de la mà de professionals i especialistes en la matèria, com ara els biòlegs Antoni Conca i Fernando Garcia -autors de l'estudi botànic i micològic del paratge natural l'Ombria-Pou Clar, que ara ha sigut afectat per les flames- i per Ferran Gandia i Rafa Sanchis, responsables de la Colla en les àrees de repoblació forestal i selvicultura, que porten més de 20 i 6 anys de dedicació a la cura de les nostres serres.
Els professionals han volgut insistir en què amb la terra acabada de cremar "no és moment de transplantar els plançons, aquesta tasca es farà en hivern, així que una de les primeres mesures de reforestació que farem aquest dissabte serà fer els clots, on aniran els futurs arbres d'ací uns mesos", explica Fran Quesada, president de l'Arrel.
Altra de les iniciatives que pot dur-se endavant en l'actualitat és la formació de barreres antierosió, per propiciar que en èpoques de pluja forta es protegisca la terra, en les zones en les que encara queda. Per a fer aquestes tasques l'Arrel ha convocat al voluntariat el dissabte 25 de setembre, a les 8 hores, en el Cementeri municipal. Cal dur calcer i pantalons llargs, així com guants i aixada, a ser possible.
A més, altre grup de l'Arrel treballarà en la preparació del viver forestal amb la sembra d'aranyoners i el transport de terra des de punts de les rodalies del poble. En aquest cas el punt de trobada serà en el carrer Sant Antoni, 26, a les 9,30 hores.
Un dels canals d'informació més ràpida que estan gastant els ecologistes és internet, on disposen del blog http://arrel-ecologista.blogspot.com/ que, ara més que mai, s'ha convertit en un lloc de referència per al voluntariat.
Si en els últims anys prop de 15 voluntaris de l'Arrel han dedicat els seus esforços a tindre cura de diverses hectàrees de serra de forma manual, amb l'objectiu d'arribar fins a 6 dins d'un pla forestal supervisat per la Conselleria de Medi Ambient i finançat per Caixa Ontinyent, les perspectives poden multiplicar-se si realment les persones que s'han sumat ara a aquestes tasques responen d'una manera assídua. Una mica d'esperança davant un panorama dessolador.
Per rebre informació: Colla Ecologista L'Arrel (telèfon 691 53 20 24).
http://arrel-ecologista.blogspot.com/

dimecres, 22 de setembre del 2010

Repensar allò (im-)possible. Crisi financera, la fi de la història i alternatives de societat.


Font: La Fabrica
L'autor planteja les deficiències de l'actual sistema capitalista arran de les crisis sistèmiques que ha provocat, que fan necessària una alternativa. Una alternativa que els canvis viscuts demostren que no només és necessària, sinó que pot ser possible, com la que s'intenta obrir camí a Amèrica Llatina. Una alternativa però que no es pot començar a plantejar sense criticar el fracàs de les experiències socialistes històriques i analitzar les seves causes.

Zelik aporta elements per a aquesta visió crítica, però també per a un debat entorn d'una alternativa socialista de societat basada en la democratització radical en tots els camps, des de l'economia a les formes d'organització, la necessitat d'una ruptura amb el sistema actual, i els reptes de l'estratègia de l'esquerra al voltant del poder.

Crisi financera, la fi de la història i alternatives de societat.

Fa uns mesos, un dels principals inversionistes nord-americans va admetre, preguntat sobre la seva percepció de la crisi financera, que el 2008 havia manat a la seva dona a retirar diners del banc en dues ocasions perquè temia el col·lapse immediat del sistema monetari mundial.

L'anècdota em sembla interessant perquè mostra que l’ensorrament del sistema financer, era una opció real en aquesta tardor de fa dos anys. Estava en joc el funcionament del flux de diners. I val la pena plantejar-se la pregunta: Què hauria passat si els diners haguessin deixat de servir com mitjà d'intercanvi?

Les societats de mercat es caracteritzen per una paradoxa: La divisió del treball fa que necessitem als altres com mai abans en la història. A pesar que el nostre sistema soci-econòmic recompensa l'egoisme, la nostra supervivència està més vinculada que mai a allò social.

És així perquè ningú de nosaltres viu dels fruits immediats del seu treball – amb excepció potser de ja molt pocs indígenes que duen una economia autosuficient. Els que comprem productes d'ús diari depenem de la societat, del funcionament social.

Llegint a Max Weber, comprenem el procés de modernització com un procés de creixent diferenciació i complexitat. Quant al treball, és potser encara més evident que en altres camps. L'especialització de les activitats laborals ha dut a un enorme increment de la productivitat. En aquest sentit la modernització sí que ha enriquit. El problema és que les capacitats especialitzades com a tals no alimenten ni abriguen. Ni tan sols el forner pot sobreviure dels seus productes immediats: No pot menjar 500 panets al dia.

És, per això, la relació social amb els altres que ens permet viure. Depenem de la societat i més concretament de la cooperació. El paradoxal ara és que en la nostra societat els altres se'ns presenten com venedors, compradors i competidors però no com socis d'un projecte comú. La nostra relació amb ells es basa en una competència el medi de la qual és el diner. Expressat d'altra manera: Els diners – un motiu tan destacat de la fragmentació – al mateix temps és el principal llaç d'aquesta societat.

En aquest sentit, la crisi financera ens ha dut prop d’un punt de ruptura. No obstant això, tot just s'ha parlat del que hauria pogut venir després.

Com qualsevol societat, el capitalisme basat en l'acumulació financera arribarà a la seva fi. La premissa de Francis Fukuyama– segons que el liberalisme burgès és la culminació hegeliana de la història – és ahistòrica. Ho sabem però no ho tenim en compte.

Slavoj Zizek, alguna vegada, ha afirmat que nosaltres, fills i filles d'Hollywood, més fàcilment ens imaginem la fi del món que la fi del capitalisme. Armageddon, Independence Day, 2012, La Guerra dels Mons i centenars d'altres pel·lícules ens han creat un ric imaginari apocalíptic. Però amb prou feines disposem d'idees del que és molt més probable: Com podria ser la nostra vida si el sistema socioeconòmic reinant es col·lapsés?

Parlant d'alternatives

En aquests dies estava rellegint “El Principi Esperança”, l'obra més important del filòsof alemany Ernst Bloch. Aquí ens presenta un repàs de les promeses messiàniques i utòpiques des de les èpoques bíbliques fins a la modernitat. Bloch deixa ben clar que la majoria de les utopies dibuixen o fantasies idíl·liques o plans tecnòcrates, ambdós de caràcter bastant dubtós. No obstant això, Bloch defensa la utopia com narrativa crítica de la realitat, com anticipació de les transformacions pendents històricament.

En aquest sentit, vull parlar de quelcom que també podria semblar utòpic. Plantejo una alternativa de societat basada en la racionalitat econòmica i social.

La crisi financera ha tornat a demostrar que és un mite la celebrada eficàcia econòmica del capitalisme. Els mercats no han complert el paper que les teòrics neoconservadors els havien assignat. No han generat l’alocació òptima dels recursos. Tot el contrari, la desregulació financera va provocar un flux de capitals cap a activitats merament especulatives –afectant greument i fins i tot demolint als sectors productius.

Val la pena acordar que ’oikonomia’ tal com la definia Aristòtil, significava una cosa completament diferent del quevivim avui. Per al pensador grec, oikonomia implicava liderar una llar: no desgastar els béns, cuidar les terres, crear reserves per a l'hivern, collir quan era temps de collita. És a dir, es buscava mantenir un equilibri. Aquest concepte d'economia no coneixia el creixement.

Avui dia estem acostumats a equiparar benestar amb creixement. La principal pregunta dels economistes és com fomentar el creixement. No obstant això, és cada vegada més evident que el creixement té un límit objectiu. Una economia que no té en compte això és insostenible i, per tant, ineconòmica.

En realitat, la impressionant dinàmica dels últims 150 anys es basa en l'explotació d'hidrocarburs: El capitalisme està estretament vinculat amb cert model energètic. Elmar Altvater, economista polític alemany, i altres més han demostrat que aquest model té un balanç energètic negatiu que li posa límits fàctics.

Avui dia, està molt clar: Els hidrocarburs no solament es van acabant; causen a més un accelerat canvi climàtic els costos econòmics del qual seran altíssims. L'informe del ex-economista del Banc Mundial Nicholas Stern els xifra en un 20% del Producte Social Brut Mundial.

Aquests costos encara amb prou feines es fan sentir perquè els mercats tenen un horitzó temporal reduït. Els canvis ecològics que es van generar en el passat i que es van acumulant en el present, tot just s'expressaran en costos econòmics en el futur. D'aquesta manera, els mercats contínuament externalitzen costos. I l'important és: Els beneficiats d'aquesta externalización són particulars; els costos els haurem d'assumir tots.

Davant aquest panorama, a Europa ha sorgit un debat sobre el model energètic i sobre una economia sense creixement. Socialdemòcrates i ecologistes proposen un Green New Deal, fent referència a la política del “nou contracte” plantejat pel president Franklin D. Roosevelt en els anys 1930 que va fonamentar tot un nou model de relacions socials.

Aquesta proposta de Green New Deal, malgrat ser simpàtica, no deixa de quedar curta. Si s'assoleix passar d'un model energètic basat en hidrocarburs a un model sostingut en energies renovables, també es faran sentir els límits d'aquest planeta. Per a la construcció de centenars de milions de cotxes elèctrics, per a nomenar un exemple concret, es necessitaran enormes quantitats de liti – un metall que ja avui dia és bastant escàs. Qualsevol producció de béns materials, també la més ecològica, comporta afectes ambientals.

Per això, també s'ha començat a parlar d'un capitalisme sense creixement. Un plantejament interessant. Però considero que en aquest context val la pena rellegir a Marx. Sosté que l'acumulació de capitals es basa en dos cercles estretament vinculats: el dels valors monetaris i el de la producció real a través del treball. En la nostra societat, la il·lusió que els diners generen més diners, és bastant popular. Però no deixa de ser una il·lusió. Els diners no generen diners; segueix fent-ho el món real del treball.

I aquí està la gran contradicció: El món dels valors és infinit i l'acumulació obliga a moure's en aquesta infinitat. Qualsevol empresari ho afirmarà: En el mercat només sobreviu aquell que acumula i creix. El món real, mentrestant, és limitat. El nostre planeta té fronteres.

És a dir, les lleis econòmiques del capital ens exigeixen el creixement infinit perquè el món dels valors no coneix límits; l'entorn material ens ho prohibeix.

Per això, no veig com el “Green New Deal”, el Nou Contracte Verd, pugui superar aquesta contradicció intrínseca: Mantenir el capitalisme desfent-se de les seves lògiques de creixement. Crec que hem de ser més audaços.

Diferents crisis que se sumen
Ja he passat de la crisi financera al tema ambiental. Ara cal ser més sistemàtic i nomenar les diferents crisis que en aquest moment es poden observar.

Ja he parlat de la crisi financera. Aquesta crisi que ha evidenciat l'enorme destructivitat de la desregulació liberal, solament s'ha pogut superar per la major intervenció estatal en la història – o sigui per una política bastant contrària als plantejaments liberals.

Els problemes de fons, ara, estan lluny d’estar resolts. El creixement de valors monetaris segueix desmesurat. Unes xifres ho il·lustren: Entre 1980 i 2007, la propietat financera mundial va créixer de 12 bilions de dòlars a 196 bilions de dòlars mentre que el producte social brut mundial només va pujar de 10 a 55 bilions de dòlars. O una altra dada: El valor dels negocis especulatius sobre el petroli supera el valor de la venda real per un factor de deu.

Aquestes bombolles financeres seguiran generant-se mentre no hi hagi acords internacionals que prohibeixin certs tipus de negocis. Les tecnologies d'informació, tanmateix, permeten que aquesta mena de negocis es realitzin en qualsevol micro-estat del planeta. O sigui, fa falta també decisió política per a materialitzar l'acord al nivell global.

Tenim, en segon lloc, una crisi ambiental que també ja he esmentat. El canvi climàtic comportarà conseqüències socials dramàtiques. Països sencers amb més de cent milions d'habitants estan en perill. Com sempre els afectats particularment viuen en el sud: Bona part de Bangla Desh, nació situada en el delta del ric Ganges, podrà desaparèixer sota el mar. Pakistan amb els seus 160 milions d'habitants, corre el perill de convertir-se en un país amb escassesa permanent d'aigua. I hi ha moltíssims casos més.

La tercera dimensió de la crisi és la sobreproducció mundial. La teoria de la regulació, una important escola d'economia política procedent de França, va proposar el terme “posfordisme” per a descriure el model socioeconòmic predominant des de finals dels 1970. No obstant això, cal destacar que algunes característiques centrals del fordisme segueixen vigents. Ni ha desaparegut l'automòbil com principal producte industrial i objecte de consum, ni s'ha deixat la fabricació en cadena. Ara l'automòbil, producte emblemàtic de tota una era, ara es troba en declivi: per l'escassetat dels recursos naturals – no només del petroli –, per raons ambientals i per la mateixa saturació dels mercats. El cap de Fiat Sergio Marchionne va parlar fa pocs mesos d'una sobreproducció mundial d'uns 30 milions de carros a l'any [’Welt Online’ www.welt.de, 15.1.2010] quan la producció està en uns 90 milions d'exemplars. És a dir, s'acosta una reconversió industrial d'enormes dimensions.

Tenim finalment una quarta crisi: No s'han pogut complir els objectius fixats per les Nacions Unides en la lluita contra la pobresa. En dades absolutes, mai en la història tantes persones han viscut en la misèria com avui. No obstant això, no es tracta només d'una crisi de pobresa. És també una crisi de les riqueses privades desbordades.

En les últimes dècades hem presenciat un accelerat procés d'expropiació de béns públics. Amb les privatitzacions, els nous capitals busquen possibilitats de valorització.

La privatització de les pensions il·lustra com d'absurd és aquest procés. Abans les pensions es basaven en un acord intergeneracional: Els que treballaven “mantenien“ als jubilats. Ara ens obliguen a fer inversions de cara al futur. La història ha demostrat moltes vegades com d’insegur és aquest model: una hiperinflación o la caigudade les borses, fenòmens gens rars en els mercats lliures, ens poden expropiar per complet. Però fins i tot si tot anés bé, aquestes enormes riqueses comporten problemes. Ja que aquests capitals no poden ser invertits en la seva totalitat en negocis productius (per la sobreproducción existent), aquests alimenten la creació de bombolles financeres – tal com va ocórrer en els mercats hipotecaris en els EEUU. A més aquests capitals acceleren la destrucció ambiental: Les agroindustries desplacen a la naturalesa com podem observar a Indonèsia, el Brasil o aquí en el Chocó colombià. I finalment, aquests capitals contribuïxen a l'encariment dels espais urbans. Els fons de pensions privats fan pujar el preu de l'habitatge. És a dir: Hem de pagar les nostres pensions del futur amb més despeses per a l'habitatge en el present.

Alternatives possibles

En tots aquests sentits no falten arguments per a plantejar-se una societat fonamentalment diferent.

Alguns ara es recordaran de la realpolitik, de les possibilitats reals. Però el “possible” també ha quedat bastant modificat en els últims temps. Si analitzem les polítiques governamentals dels últims mesos, constatem un canvi radical. A l'estiu del 2008, a Europa només uns grupuscles trotsquistes plantejàven la nacionalització de bancs. Proposar tal mesura equiparava fer el ridícul. I quan les Nacions Unides van cridar als estats G-8 a destinar 10 mil milions de dòlars anuals per a la lluita contra la fam, se'ls va respondre que tal despesa seria exorbitant.

Doncs bé: Hem presenciat com l'impossible “l'irracional”, el “ridícul” es va fer viable en pocs dies. Els estats G-8 nacionalitzaren diversos bancs – per cert, no per a garantir les inversions socials o una democratització dels crèdits. No: va ser per a impedir la pèrdua de beneficis personals. I més escandalós encara: En pocs dies es van destinar un bilió de dòlars – cent vegades més del que s'havia exigit per a la lluita contra la fam.

És pura retòrica que els neoliberals siguin enemics de l'estat. S'oposen a les funcions socials de l'Estat. No obstant això, estan molt d'acord amb les benediccions públiques quan l'estat els garanteix salvar els seus capitals.

Nicos Poulantzas, teòric grec-francès els conceptes d'estat del qual són tan àgils com el seu llenguatge és de vegades pesat i dogmàtic, té una explicació molt convincent per a això. Segons Poulantzas, els estats no són expressions de l'interès comú sinó condensacions de les relacions de força en una societat. El que sigui capaç de mobilitzar poder, pot fer l'impossible. És a dir, la redistribució de les riqueses i la reorganització del treball no són res irreal. Es donen en qualsevol moment – però a servei de certs interessos.

El socialisme surreal

Ara bé: és evident que no es pot parlar d'alternatives de societat sense investigar els assajos històrics fracassats; en concret: del socialisme autoritari i estatista.

De fet, el balanç d'aquest assaig històric ha estat desastrós. Si en el món occidental la democràcia sol ser formal, en el socialisme estatista era inexistent. És cert que el capitalisme fomenta la destrucció del medi ambient. Però aquell sistema socialista ha deixat inhabitables regions senceres. Ni tan sols en el seu propi camp, el socialisme estatal va saber convèncer. En cap d'aquests països es van superar les relacions alienades de treball.

Insisteixo tant en aquesta crítica perquè considero que no és possible replantejar alternatives sense oferir explicacions per a aquest fracàs. Hem de respondre la pregunta de com garantir que aquells processos no es repeteixin.

A Amèrica Llatina, en els últims temps, s'ha tornat a parlar de socialisme. I en contrast amb el mainstream mediàtic impulsat per l'odi, considero que es tracta d'esforços interessants – i ho dic perquè he fet investigacions de camp a Veneçuela i perquè conec una mica Bolívia.

Diria que a Veneçuela i Bolívia s'han donant importants passos d'inclusió social. Abans dels governs Chávez i Morales, una bona part dels veneçolans i bolivians estaven marginats en el sentit polític, econòmic, mediàtic i cultural. Els barris de Caracas semblaven àrees blanques en els mapes urbanístics. Els seus pobladors no tenien representació política ni drets socials. I a Bolívia la situació dels indígenes va ser fins i tot més dramàtica.

Amb les revoltes populars que van preparar el terreny als nous governs – crec que és important identificar aquesta relació: les transformacions van ser resultat d'aquestes ruptures socials que després es van expressar també en el terreny electoral i no simples conseqüències d'uns canvis en el govern –, amb aquestes rebel·lions populars s'han aconseguit millores reals.

Hi ha hagut campanyes d'educació, salut, reconstrucció urbanística i programes d'alimentació per a les poblacions invisibilitzades. A més hi ha hagut un reconeixement de les persones com a ciutadans. Malgrat que el culte a Chávez – per a parlar de Veneçuela – té un caràcter fortament cabdillista, jo afirmaria que hi ha hagut importants processos de democratització.

El més important en aquestes transformacions, no obstant això, em sembla un aspecte general: S'ha tornat a plantejar la necessitat d'unes alternatives de fons.

Quant a la seva retòrica, el “socialisme del segle XXI” bé podria servir com punt de partida perquè si que s'han fet referències explícites al fracàs històric del socialisme estatal. Quan el terme va aparèixer a Veneçuela, el govern, almenys verbalment, va assenyalar la necessitat de construir noves formes de democràcia i un model de desenvolupament autòcton, endogen i sostenible. És a dir, es plantejava la necessitat de no repetir els drames del socialisme del segle XX.

No obstant això, la realitat és bastant diferent. Edgar Lander, uns els pocs acadèmics veneçolans que mantenen la seva autonomia enfront de l’antichavisme i el chavisme, ho ha deixat bé clar: No es pot plantejar la construcció d'un socialisme sense entendre el fracàs del segle passat.

La incoherència del discurs governamental veneçolà en aquest aspecte és tremenda. D'una banda es parla de la democràcia participativa, del desenvolupament endogen i de la riquesa social enfront de l'estat. Quan es tracta de nomenar exemples concrets, el chavisme elogia a Cuba, Iran i fins a Bielorússia.

En la pràctica també se sent aquesta incoherència. És cert que la nova constitució veneçolana ha ampliat els espais de participació i control ciutadà. Han sorgit els consells comunals i altres espais democràtics de base. No obstant això, aquests espais es queden en mans d'una nova elit estatal emergent.

Sí, s'han fomentat cooperatives i fàbriques autogestionades i s'han donat incentius perquè les comunitats desenvolupin projectes productius propis. Però aquest procés després no es consolida. Sembla que no hi ha consciència que els projectes comunitaris es construïxen des de baix. L'estat pot jugar un paper positiu incentivant i donant suport tals processos. Però no els pot liderar. I és més: Ha de comprendre que el sorgiment de poders comunitaris populars a mitjà termini qüestiona a l'estat.

De fet, presenciem com novament s'imposa un model estatista que en el passat tantes vegades ha fracassat. I no ho dic perquè el govern hagi actuat contra Globovisión o RCTV. Els debats internacionals sobre l'estat de la democràcia veneçolana són bastant ridículs. Com si les grans empreses mediàtiques garantissin l'accés dels ciutadans a l'opinió! Aquest no és el problema de la democràcia veneçolana. El problema és que no ha hi ha una estratègia de transformació del poder – econòmic, polític, social i mediàtic. El poder passa d'unes poques mans privades a altres poques estatals.

És a dir, no hi ha suficient consciència que l'emancipació és una transformació autocrítica des de la societat. Un empoderamient des de baix enfront dels governs i poders.

El fracàs del socialisme estatista

La falta de crítica enfront del socialisme estatista no es limita a Veneçuela. També a Europa se sent la tornada de propostes bastant tradicionals com la de Slavoj Zizek i més notable encara d’Alain Badiou.

Per això vull estendre'm una mica sobre el socialisme estatista. Simplificant, considero que hi ha tres aspectes principals del seu fracàs que podrien servir com punts de reflexió: 1) l'absència de democràcia, 2) el model de desenvolupament i 3) les incoherències sistèmiques en el model de planificació.

Pel que fa a l'evident absència de democràcia en les societats dites socialistes, l'esquerra moltes vegades ha responsabilitzat el subdesenvolupament històric de Rússia i Xina, els estats d'agressió externa i el paper de les persones dirigents. Encara que aquests arguments evidentment no són falsos, es queden molt curts a la meva manera de veure. A pesar de diferenciar-se bastant entre ells, els estats socialistes han generat sistemes autoritaris bastant semblants.

Podem identificar tres models principals: El model soviètic predominant en tot el COMECON inclòs a Cuba; el maoísta (predominant en el seu temps a Xina, Albània i Cambodja) que es caracteritzava per un fort nacionalisme i el continu indoctrinamient de la població; i finalment el iugoslau que més aviat tenia elements liberals i que va buscar establir una combinació entre planificació i mercat.

El que unia aquests socialismes tan distints era la seva referència al model leninista de partit. Un model fonamentat en una doble representació: Una classe obrera – minoritària en tots els països on es van donar revolucions – va ser liderada per un partit encara més minoritari d'avantguarda. El germen de la burocràcia dirigent – sobre la catalogació dels grups dominants en el socialisme estatal s'han donat amplis debats en els anys 1970: si es tractava de classes, de castes o solament de grups de poder – és aquí. A pesar que el concepte leninista planteja la democràcia consellista, el concepte leninista de construcció de poder aparentment ha impedit la socialització del poder. En tots els casos, el leninisme va fer que en l'aparell estatal sorgissin nous grups dominants que es van convertir en una capa social pròpia.

El concepte leninista del partit amb la seva forta centralizació va ser una resposta pragmàtica a l'atomització la hi societat russa de fins del segle XIX. A més estava fortament marcat per la percepció hegeliana de la història. Si el progrés és quelcom determinat, és només lògic que un grup il·luminat assumeixi la representació de la lògica històrica, dirigeixi el procés social i imposi les necessitats “objectives” a la resta de la societat.

Com és ben sabut, la socialdemocracia i el social-liberalisme sempre es van oposar a la “dictadura del proletariat” que de fet va ser una dictadura més aviat partidista que de classe. Aquests corrents de centre-esquerra van defensar la democràcia liberal enfront de l'autoritarisme revolucionari emergent.

La història ha demostrat la incoherència d'aquesta postura. Les democràcies representatives liberals igualment s'han desgastat. En els últims anys, Colin Crouch i molts altres autors han lamentat l’esquerda abismal entre els principis democràtics i les preses de decisió reals. La democràcia occidental es redueïx cada vegada més a mers formalismes electorals. La democràcia ha passat a les mans d'especialistes que configuraven una casta social pròpia. Resulta una profunda crisi de representació que a Amèrica Llatina ja ha generat primers terratrèmols i que probablement es repetirà en altres regions del planeta en el planeta.

Ara bé: Històricament, sempre hi ha hagut més que només dues opcions. La reivindicació de les democràcies consellistes, assembleàries, participatives no és gens nova. Ja fa cent anys, socialistes com Max Adler o els anomenats comunistes consellistes entorn d'Anton Pannekoek van plantejar la necessitat de desenvolupar democràcies que incloguessin el món de l'economia i del treball i on el mandat dels representants sigui revocable en qualsevol moment. Les experiències ’consellistes’ que es van donar a Alemanya, Àustria, Hongria i més tard en la guerra civil espanyola foren brutalment reprimides.

Cal replantejar aquest debat i cal definir un marc de discussió. És evident que una societat moderna no es pot organitzar exclusivament en assemblees. La participació directa té límits. Si no, hauríem de passar dia i nit reunits. No obstant això, el sorgiment de noves tecnologies també permet noves formes d'elecció.

Les pràctiques socials que es van estendre amb el moviment de 68, a més ens han ensenyat que no n'hi ha prou amb obrir espais democràtics. També cal omplir-los amb actituds horitzontals i cooperatives. Aquí es formulen nous reptes però considero que la pedagogia d'alliberament i altres corrents d'educació, el feminisme i les pràctiques mateixes dels moviments socials han aportat també experiències de com desenvolupar aquest horizontalismo cooperatiu.

En aquest sentit, la meva primera conclusió transitòria és: La construcció de nous tipus de democràcia és un eix central en aquesta recerca d'una alternativa de societat. Ens hem de plantejar una democràcia que no estigui limitada a allò polític, que explícitament ampliï la democràcia al món del treball (sotmès a un tipus d'absolutisme en la societat liberal) i que inclogui elements assemblearis sense desconèixer la necessitat de representació en societats de masses.

Passem al segon aspecte que de la meva manera de veure va causar l’ensorrament socialista: el model de desenvolupament. A principis dels 90, l'economista britànic Robin Murray va denominar el model soviètic un “fordisme a mig fer”. Amb això volia assenyalar que predominava la cadena de fabricació fordista. Al mateix temps, no obstant això, el model es caracteritzava per la falta d'aquell consum massiu que en els països capitalistes garanteix la venda dels productes i legitimitat de les relacions socioeconòmiques enfront de la classe obrera.

És a dir, sempre segons Murray, el treball en els països socialistes era igual d'alienat com en les societats capitalistes amb l'agreujant que, en el bloc socialista, els obrers no van rebre les mateixes contraprestacions materials.

De fet, el socialisme soviètic es va caracteritzar per una estratègia de creixement tardà i accelerat a cost tant de les persones com del medi ambient. Copiava pràcticament el progrés capitalista – sota el lideratge de l'estat planificador. Molts autors han assenyalat la necessitat “objectiva i històrica” d'aquest desarrollisme. Fet i fet, Rússia, a principis del segle XX, era un país semi-feudal. Sense entrar en aquest debat historiador, em sembla evident que avui dia ens hem de replantejar els conceptes de benestar, desenvolupament, progrés i creixement. Entorn del creixement ja he esmentat algunes idees. Una mica semblant es pot dir del progrés. No qualsevol desenvolupament tecnològic és positiu. Cal definir criteris que tipus de progrés és útil per a la societat. I clar: el model de consum de les classes altes i mitjanes globals està en qüestió.

En aquest sentit, cal arribar a una economia del treball i dels recursos naturals on sigui possible la innovació sense necessitat de creixement. Aquests models, no obstant això, tampoc poden estar basats en el voluntarisme polític. Aquí la història socialista també és instructora. Durant el “Gran salt endavant“ maoista, el Partit Comunista Xinès va imposar uns esquemes de desenvolupament basats en conceptes ideològics. Ja que es va proposar el desenvolupament industrial rural, es va manar a revolucionar l'agricultura i a produir acer en tallers artesanals. Les conseqüències foren nefastes: La caiguda de la producció agrícola va causar terribles fams i els forns artesanals no generaven la temperatura necessària per a la producció d'acer.

És a dir, cal replantejar-se el desenvolupament – però partint del món material real i no de visions polítiques.

El tercer aspecte que vull debatre entorn del socialisme estatista té a veure amb la relació entre planificació i mercat. S’ha gairebé oblidat que les economies socialistes van ser bastant reeixides durant cert període. De fet, en la gran depressió capitalista a partir de 1929 el model de planificació semblava superior al lliure mercat. La Unió Soviètica es presentava com un país innovador, de fort creixement. El mateix podem constatar d'Iugoslàvia o Bulgària en els anys 1950. Quan es tractava d'organitzar una simple expansió, la planificació estatal va ser bastant eficaç. Sembla que l'estat sí que és capaç d'administrar la construcció de grans centrals d'electricitat, de línies ferrocarrils, urbanitzacions o forns d'acer.

Aquesta tendència va ser contrarestada per un altre fenomen generalitzat en els anys 60. Llavors, les taxes de creixement van començar a baixar notablement – sobretot en els països més industrialitzats. Les economies estatistas no van aconseguir passar a un model econòmic extensiu a altre més intensiu. El millor aprofitament de recursos, la reorganització flexible del treball i de les cadenes de producció, la introducció de noves tecnologies – tot això va ser molt difícil en el bloc socialista.

Moltes vegades s'ha afirmat que el socialisme no va ser tecnològicament innovador. Però aquesta conclusió no és tan evident. En el camp militar i en l’astronàutica, els socialismes sí que van ser bastant reeixits. Sempre salta a la vista el contrast entre la capacitat de navegar per l'espai i la incapacitat de satisfer les necessitats immediates de la població.

El problema no era la innovació tecnològica, que també en les societats capitalistes normalment es dóna fora del mercat: de fet, els ens d'investigació pura són finançats amb recursos públics.

El bloqueig sistémic socialista més aviat tenia a veure amb la incapacitat de transformació. És socialisme estatista s'ha mostrat – i qualsevol que vagi A Cuba ho podrà verificar avui – summament inflexible a qualsevol canvi en la societat i en els processos de treball. Evidentment, això té a veure amb el model polític marcat per una conducció centralitzada. Però també es tracta d'una característica de la planificació central. Si es planifica ex ante qualsevol expressió d'autonomia posa en perill el balanç establert per endavant.

Les burocràcies socialistes sí que van ser conscients d'aquest problema. En els 60, es va donar un ampli debat sobre la inclusió de mecanismes de mercat en l'economia planificada europea. A Polònia es van publicar els llibres d’Oscar Lange, a la Unió Soviètica, la República Democràtica Alemanya i Txecoslovàquia va haver-hi reformes i a Iugoslàvia es va establir un veritable socialisme de mercat.

Amb aquests canvis es perseguia 1) crear incentius per als treballadors, 2) incrementar l'eficàcia en els processos de producció i en l'ús de recursos a través de la comparança de preus, o van tornar a fixar el càlcul en preus i 3) possibilitar certa flexibilitat de les empreses. Van ser plantejaments radicalment rebutjats per la Xina maoísta i el guevarisme cubà que criticaven la suposada tornada al capitalisme.

Ara, a gairebé 50 anys, les dues posicions semblen rebatudes per la realitat. De fet, la falta de flexibilitat i autonomia va resultar ser un dels principals motius del fracàs econòmic socialista. Per l'altre costat, no obstant això, la tornada al mercat tal com es va materialitzar a Iugoslàvia va causar enormes desigualtats. Els conflictes nacionals a Iugoslàvia que després van dur a la tràgica guerra civil dels 90, s'alimentaven de les dinàmiques econòmiques tan desiguals entre les regions. Quan el govern central encara redistribuïa les riqueses, la unitat nacional iugoslava es mantenia. Les reformes econòmiques dels 60, no obstant això, van provocar la fragmentació del país.

Aquí, hi hauria la meva tercera conclusió transitòria: Una alternativa de societat ha de respondre al problema de com garantir l'autonomia dels col·lectius de treball i individus en una economia sense incentivar novament l'egoisme i els particularismes. És difícil? Sí, és impossible? No ho crec.

Plantejaments per a un debat

No tenim models per a presentar i és ben així. Les propostes emancipadores no poden ser models per a imposar. Sent així, deixarien de ser emancipadores. Projectes d'emancipació sorgeixen de pràctiques socials comunes, de la participació de molts. El que si que podem aportar és consciència crítica, és a dir podem sensibilitzar enfront de problemes.

Elmar Altvater, amb que vaig tenir el plaer d'estudiar, fa molts anys va proposar el terme de l'economia solidària i solar com alternativa necessària: una noció que em sembla interessant encara que la critico.

És evident que hem de canviar el model energètic. La simple transició a noves fonts renovables d'energia no serà suficient. En aquest moment, a Europa es planteja la construcció de gegantins complexos solars en països africans i àrabs; es parla d'inversions de milers de milions d'euros. L'estructura d'aquest model energètic, no obstant això, seria semblant a l'economia petroliera que és, comvostès saben, tan entrellaçada amb un ordre internacional imperial i que tants conflictes armats ha provocat.

Per tant, Altvater i molts altres exigeixen també la transició cap a un model de subministrament i de xarxes descentralitzats. L'energètica no és solament és una qüestió ambiental sinó també de de relacions internacionals.

Altvater a més propugna l'economia solidària. És a dir defensa les formes de treball i propietat cooperativa i comunal perquè les considera principis per a una democratització de l'economia.

La història del moviment cooperatiu –com per exemple les famoses empreses de Mondragón al País Basc– mostra, no obstant això, que aquestes empreses han d'actuar, en un entorn capitalista, com qualsevol empresa capitalista. És a dir, hi ha una forta pressió perquè s'assimilin i perdin la seva capacitat transformadora.

Aquest cas ens mostra que no pot haver-hi una simple transició a altres economies. Independentment de si ho volem, un canvi de fons sempre implica ruptura i conflictes.

És per aquesta raó que segueixo usant nocions com “socialisme” i “el comú” –malgrat que aquests termes han estat desacreditats completament per l'esquerra. Segons la seva definició, socialisme significa que una societat es posa d'acord sobre el treball, la producció i el consum d'una manera conscient. Planificació en un sentit positiu seria això: La societat defineix el que necessita, com produeïx aquests béns i serveis, com distribueïx el treball i els productes. En fi, socialisme s’equipara a la democratització radical de la societat en tots els seus camps. La democràcia limitada a funcions polítiques pel liberalisme, s'apoderaria del conjunt de la societat.

L'interessant és que això d'una banda ens sembla molt lluny, però per l'altra sí que es materialitza a cada moment. Les recents lluites contra la privatització de l'aigua, dels hidrocarburs o dels patents genètiques són expressió d'aquestes demandes socials de control sobre l'economia.

Si les personen s'ajunten en cooperatives, sindicats o associacions per a treballar en una empresa solidària, per a exigir la redistribució de les riqueses o per a organitzar l'educació dels nens de manera comunitària, s'estan exercint pràctiques socialistes d'apropiació.

Les alternatives existeixen ja. Vull dir: Si analitzem el present trobarem qualitats utòpiques en molts camps. Observem per exemple els digital commons, els béns comuns digitals. Programes com el sistema operatiu Linux (es refereix a GNU/Linux) són productes d'una producció horitzontal, descentralitzada i sense ànim de lucre. En anglès es parla de la peer production. Aquesta forma de producció posa en qüestió les teories econòmiques tradicionals. Demostra que l'afirmació segons que els humans solament ens esforcem si rebem gratificacions materials, és falsa. Linux s’ha produït sense que algú hagi rebut un salari.

Entre parèntesi – em sembla important contradir a aquesta idea de l'egoisme com principal motor econòmic). Si està garantit el nostre proveïment primordial, els éssers humans som molt amatents a cooperar amb uns altres sense incentius materials. Perquè un treball ens sembli interessant, perquè ens agradi ajudar a un veí etc. En la història de la humanitat dels tres principis econòmics – l'intercanvi de valors equivalents, la reciprocitat (en el sentit d'ajuda mútua) i la solidaritat (la percepció colectivista) –, l'intercanvi de valors equivalents mai ha estat l'únic i ni tan sols el més important.

Però tornem als béns comuns digitals. Crec que la peer production de les comunitats informàtiques s'acosta bastant a aquesta “associació lliure dels productors” – com Marx definia al comunisme. Els programadors de programari s'han ajuntat de manera horitzontal i democràtica per a generar un producte. I el que és més considerable encara: Ho fan de manera descentralitzada i internacional. El procés de producció es coordina en fòrums oberts. Ningú comanda el treball o és propietari dels seus productes. Es tracta d'un procés comú a servei de totes i tots. I el més paradoxal: Es tracta d'una pràctica socialista sense que els seus protagonistes se’n considerin. La mateixa societat genera permanentment possibilitats de la seva superació.

Insisteixo: Les alternatives de societat han de partir d'aquestes pràctiques ja existents. De fet, hi ha moltes pràctiques d'apropiació democràtica, distribució solidària, productivitat comuna i descentralitzada. N’hi va haver en el passat i n’hi segueix havent avui. Si no es converteixen en pràctiques hegemòniques, evidentment és per les relacions de poder. Els processos democratizadors van en contra d'interessos concrets. I és clar per què: Els grans consorcis econòmics no tenen interès que els mitjans de comunicació, per exemple, passin a les mans de la societat i de les comunitats. Si ho fessin, no es podrien valorizar.

Desafortunadament hem de plantejar-nos els problemes de poder. Dic desafortunadament perquè en el passat, la lògica dels poders enfrontats ha dut a l'esquerra en més d'una ocasió a posicions dicotòmiques. Com saben, Carl Schmitt – el gran representant de l'autoritarisme alemany – fonamentava tot el seu pensament polític en la distinció amic-enemic; una visió que va ser compartida per bona part de l'esquerra. L'art de poder que d'aquí pugui resultar, ha dut l'esquerra a les cúpules estatals però no ens acostat a l'emancipació.

És un dilema perquè per l'altre costat sí que cal plantejar-se els problemes de poder. La proposta de John Holloway de recórrer simplement a l’antipoder no és gaire convincent.

Potser la solució està en un canvi radical de perspectives. En el segle XX, els corrents socialdemòcrates van ser molt ingenus enfront de l'estat i les relacions de poder. Creien en la transició cap a altra societat. Però ens trobem davant un estat que condensa – en paraules de Poulantzas– relacionis de força entre classes i grups socials. O sigui: Els estats hi són per a bloquejar els desitjos emancipadors de les societats.

Per tant, alternatives de societat, en algun moment, han de dur a la ruptura.

A diferència del socialisme leninista, cal plantejar-se aquest procés com un procés de construcció des de baix. Són les pràctiques socials del comuna i solament aquestes que donen llum a l'altra societat. La conquesta del poder estatal, en canvi, no és un cap acte d'emancipació. És cert que la política de governs i aparells estatals incideix en els processos socials. Els governs poden facilitar, manipular, negar o destruir a aquestes pràctiques. Per tant, la perspectiva anarquista o localista – que va contra tot tipus d'estat o que simplement ho ignora – també és ingènua. És molt positiu que un govern progressista faci reformes socials i democratitzadores; però també és molt positiu quan és un govern de dretes que els faci, obligat pels moviments socials des de baix.

Vull dir: les qüestions estratègiques de poder han d'estar vinculats a fins concretes i sempre han de partir d'una perspectiva de baix. Els actes polítics s'amidaran pel criteri si faciliten o no als processos d'apropiació social i democràtica.

Allò utòpic i allò estratègic es plantegen d'aquesta manera d'una forma extremament real. Hi ha molt per fer.


*Raúl Zelik (Munic, 1968) és escriptor, autor de llibres com "Venezuela, mas allá de Chávez", "Colòmbia - les grans empreses, el terrorisme d'Estat i la insurgència" i novel·les com "La Negra", "Situacions berlineses" o "L'amic armat". Professor de la Freie Universität de Berlín, de la Universidad Nacional de Medellín de Colòmbia, i col·laborador d’OMAL (Observatori de Multinacionals a Amèrica Llatina), la iniciativa Paz con Dignidad i la revista Pueblos. Text publicat a la revista ‘Pueblos', 30 agost de 2010. Traducció de La Fàbrica.

dilluns, 20 de setembre del 2010

Nova mobilització en Alacant contra la Reforma Laboral i per la Vaga General


“La crisi del sistema, que la pague el banquer, i no la classe obrera”.
Amb aquests crits començà dijous 16 de setembre la segona
mobilització preparatòria de la Vaga General a Alacant. Després de l'èxit
de la Marxa per la Dignitat del dissabte 11 de setembre, l'objectiu de la
Plataforma per la Vaga General va ser ocupar els carrers del centre
d'Alacant i denunciar els responsables de la crisi capitalista. 1300
persones van secundar la convocatòria de la Plataforma i visitaren els
locals del Banc d'Espanya, la Coepa (Confederació Empresarial de la
Provinsia d'Alacant), Cívica (grup empresarial del constructor,
especulador, corrupte i compra-ascensos a 1a divisió Enrique Ortiz), Banc
de Santander, Suddelegació de la Generalitat Valenciana i, per acabar, la
Subdelegació del Govern.

“Ni Banc Mundial ni FMI, la lluita, la lluita, és l'únic camí”. Amb aquest
crit els manifestants denunciaren els responsables de la crisi i palesaren
el seu compromís de treball per a garantir l'èxit en la Vaga General. Al
llarg de tot el recorregut, i en els diferents parlaments que es
realitzaren, la Plataforma per la Vaga General denuncià el caràcter
classista i agressor contra els drets dels treballadors que han suposat
totes les mesures de la Unió Europea i del Govern espanyol per tal
d'afrontar la crisi capitalista.

“Contra la reforma laboral i la precarietat, vaga vaga vaga general”. De
principi a fi de la manifestació l'esquerra anticapitalista de la ciutat
plantejà una mobilització combativa i animosa per tal de recuperar la
capacitat organitzativa, el missatge revolucionari i la consciència de
classe entre el conjunt dels i les trebaladores.

Com en totes les mobilitzacions populars a la ciutat d'Alacant, l'esquerra
independentista participà activament, no només en la manifestació sinó en
tota la feina organitzativa prèvia. Les assemblees locals de Maulets i
Endavant s'aplegaren sota la pancarta "Per la terra i pel treball, Vaga
General", al mateix temps que convocaven els vianants a participar en la
Vaga General amb l'escenificació d'un teatret on s'explicava les
condicions d'esclavatge que els empresaris i el capital imposen al conjunt
dels i les treballadores.

divendres, 17 de setembre del 2010

Guardias de Miguel Facussé están masacrando en Honduras a campesinos del Aguán

Font: El Libertador



En una emboscada, fueron asesinados tres campesinos mientras se dirigían a los campamentos ubicados en la margen izquierda del río Aguán. Los guardias de seguridad al servicio del terrateniente de origen árabe, Miguel Facussé Barjum, fueron avistados por otras personas, luego que huyeran de la escena del crimen en un vehículo azul doble cabina.

Tocoa, Honduras. Los asesinatos contra los campesinos en el valle del Aguán continúan en ascenso. En esta ocasión, tres personas han perdido la vida a manos de los guardias privados del terrateniente árabe, Miguel Facussé Barjúm.

Las víctimas responden a los nombres de Víctor Mata Oliva (40) Sergio Amaya (18) y Roldin Villeda (15) quienes se dirigían a uno de los campamentos del Movimiento Unificado Campesino del Aguán (MUCA) situados en el municipio de Tocoa, a 545 kilómetros al noreste de Tegucigalpa.

El crimen fue cometido mediante emboscada en un paraje solitario; el cuerpo del conductor quedó dentro del vehículo en el que se conducían, siendo rematado con disparos de fusil AK-47 en la cabeza, mientras que el segundo cadáver fue encontrado a unos pocos metros del automotor, presentando fracturas a la altura del codo derecho, producto de los disparos y en otras zonas del cuerpo, mientras que la última víctima fue trasladado con vida a un centro asistencial de la zona, sin embargo expiró.
Por otro lado, también fue acribillado el campesino Francisco Miranda de 55 años, miembro del Muca y habitante en el campamento “La Aurora”, siempre en la misma localidad. Miranda fue ejecutado por desconocidos a la altura del puente de alivio sobre el río Aguán, más conocido como “cacho de buey” mientras se movilizaba en bicicleta hacia Tocoa a realizar algunas diligencias.

Más de diez miembros del Muca han sido asesinados en el transcurso de 2010, todos ellos por parte de la empresa de seguridad “Orión”. Vecinos de los campamentos han denunciado que a menudo son objeto de represión y amenazas de muerte, responsabilizando al terrateniente Facussé por el derramamiento de sangre que se está dando en esa región del país.

EL LIBERTADOR como medio de comunicación responsable lamenta exhibir estas fotos a sus lectores en Honduras y el mundo, pero considera que es necesario mostrar el genocidio que se está cometiendo contra los movimientos sociales después del golpe de Estado militar de junio de 2009, desmintiendo la versión de los golpistas al sostener que aquí todo es “paz y amor” y que no se ha asesinado a nadie por sus ideas políticas o por las luchas sociales que considera justas.

Nota de Redacción: EL LIBERTADOR publica estas gráficas con la absoluta autorización de las familias que hoy guardan luto y dolor, y de la organización campesina a la que pertenecían estos compatriotas caídos por el derecho a reclamar y luchar por un pedazo de tierra que les pertenece, más que a cualquier extranjero ingrato, en este caso, un árabe y otros de su mismo origen integrados en una minoría perversa que desde este periódico les exigimos ¡Váyanse!, porque a la vez dañan y ensucian la imagen del resto de la comunidad árabe que reside, trabaja y contribuye al progreso de Honduras.

Este periódico deja constancia que nos diferenciaremos siempre del amarillismo de la prensa tradicional que reproduce a diario una subcultura informativa morbosa, exhibiendo sin ningún respeto los cuerpos de hondureños muertos por la violencia que genera la injusticia social, la pobreza, una policía y un sistema judicial viciados; en cambio, jamás publica la masacre de connacionales ejecutados porque luchan por mejorar sus condiciones de existencia contra gente poderosa que también controla los medios de comunicación. Por eso, exhibimos las injusticias y asesinatos que esa prensa rufiana calla y, con ese silencio, ha destrozado la paz social y la existencia de un Estado de Derecho en Honduras.

PREGUNTES AMB RESPOSTA SOBRE LA VAGA GENERAL


Davant els conflictes i reptes que hem d’encarar durant les properes setmanes i mesos, i davant tots els dubtes que has pogut tenir, o tens, i mai no t’has atrevit encara a preguntar, aquest quadern et serà d’ajuda per tal que acabis de decidir-te a lluitar per la defensa dels drets laborals, socials i nacionals, tant pels teus, com pels de tota la classe treballadora dels Països Catalans... una defensa organitzada i col·lectiva... Som-hi doncs!!

0.-El pròleg de rigor.
Aquest petit document es una petita guia presidida per la urgència de la conjuntura actual i futura.

L’objectiu d’aquest document es donar resposta a les preguntes més habituals que qualsevol persona treballadora mínimament compromesa, que vol adherir-se a una vaga, com la del 29 de setembre de 2010 per exemple, es pugui estar fent en aquests mateixos moments. Moments d’un evident impas del moviment anticapitalista arreu dels Països Catalans, així com de reafirmació hegemònica neoliberal a nivell global... per la qual cosa, aquesta Vaga adquireix una importància major.

Cal advertir no obstant, que la vaga és tan sols una eina més de les diverses possibilitats d’acció col·lectiva que poden exercir les treballadores... És a dir, la vaga per si mateixa, hauria de ser un complement d’aquestes accions col·lectives, per tal d’evitar el joc pactista en el qual ens trobem immersos des de fa 30 anys gràcies a les cúpules dirigents dels sindicats institucionals i espanyolistes CCOO i UGT...

És a dir, si abans de la vaga, i després, no fem els deures ben fets, aquesta Vaga romandrà com un mer exercici legítim i reafirmatori, però a efectes pràctics bastant erm.

Vaga? Sí, sempre!

Però també feina al dia a dia als centres de treball, en forma de formació sindical i laboral, conscienciació dels companys per a la defensa dels drets derivat del contracte i el Conveni Col·lectiu, constitució de seccions sindicals, enfortiment del sindicalisme d’alliberament arreu dels Països Catalans, denúncies i demandes col·lectives, assembles de treballadors per a promoure vagues a nivell d’empresa i en els seus proveïdors, i correlativa constitució de Comitès de Vaga, promoure eleccions a centres de treball per tal que l’esquerra sindical adquireixi entitat i representativitat, revocar Comitès i delegats dels sindicats grocs, etc.

Tot això perquè una Vaga General sigui el producte de la plasmació real i efectiva que el contrapoder obrer i popular acaba(rà) essent el poder.

1.- Què és una Vaga General?

La Vaga General és una de les principals eines que té la classe treballadora per aconseguir millores de tipus social o econòmic. La vaga general potencia també la conciència de classe, així com potenciar un caràcter més combatiu entre el conjunt de les persones treballadores més concienciades, i també entre bona part dels que més estan patint els gravíssims efectes de la crisi actual... Tot plegat pot fer a aquests sectors més propensos a la lliure associació, organització i a la col·laboració mútua i solidària.

La Vaga General consisteix en l'aturada de l'activitat de totes les persones treballadores del país, de l'estat o d'un territorio més ample (com podria ser una Vaga General d'àmbit europeu), i que generalment implica una aturada de 24 hores (tot i que pot tenir una durada inferior o major).

La finalitat principal és la de realitzar una demostració de la unió dels i de les treballadores, de la força de la seva unió, per forçar a la patronal a acceptar les justes exigències de la classe treballadora. Coses que ara ens semblen del tot quotidianes (tot i que ja ens les estiguin retallant), com el sufragi universal, la "legalització" de partits i sindicats obrers, la reducció de la jornada laboral, o les prestacions i subsidis per atur, accident laboral, etc., foren aconseguides gràcies a la Vaga General en un o altre moment dels segles XIX i XX.

Normalment la Vaga General és coordinada per les associacions obreres, o sindicats; tot i que si realment es parteix de posicions de classe combatives, s'ha de comptar amb la participación i la col·laboració de tota mena de col·lectius, organitzacions, etc., per unir els estudiants, els pensionistas, etc., als i les treballadores.

2.- Quines grans Vagues Generals ha hagut i què aconseguiren?

Al llarg dels segles XIX i XX hi hagué una gran quantitat de vagues generals, producte de les reivindicacions realitzades per un moviment obrer cada cop més actiu, dinàmic i combatiu.

Una de les més conegudes a nivell internacional, i de major importància en la història del moviment obrer, fou la del primer de maig de 1886. Aquell dia els i les treballadores dels Estats Units de Nord-Amèrica iniciaren una gran Vaga secundada per més de 200.000 treballadors, mentre que una cifra semblant aconseguien els seus objectius simplement amenaçant amb la vaga. En Xicago és on la vaga va tenir una major resposta, sent recolzada per més de 50.000 obrers (quan a Xicago hi vivien menys de 500.000 habitants).El 4 de maig s'inicià una revolta per part dels vaguistes, que va patir una brutal repressió del govern, que va acabar amb l'execució de 5 obrers anarquistes, que després serien coneguts com els "màrtirs de Xicago". D'aquesta forma, un cop acabada la vaga, les patronals van accedir a reduir la jornada laboral a vuit hores. Des de llavors, se celebra el 1r de Maig com la Diada Internacional de la Classe Treballadora.

Per no parlar de la grandíssima història de mobilitzacions, vagues i lluites obreres que han tingut lloc durant els darrers 150 anys arreu dels Països Catalans... des de la lluita dels antimaquinistes d'Alcoi o Camprodon a mitjans del s. XIX, passant per les històriques de la Canadenca a primers del s.XX, o més properes a nosaltres les lluites i vagues de LAFORSA, ROCA, MACOSA, les drassanes i els estibadors, etc., i encara més recent, la lluita i la victòria dels companys i companyes de TMB de Barcelona.

3.- Per què aquesta Vaga General?

Aquesta Vaga General neix com a resposta a la nova contrareforma laboral imposada pel govern espanyol del PsoE el passat mes de juny. Aquesta reforma implica entre d'altres coses, el següent:

*

La indemnització per acomiadament improcedent es redueix dels 45 dies per any treballat, a només 33 (és a dir, es pot arribar a cobrar un 25% menys d'indemnització)
*

L'estat, amb el FOGASA (Fons de Garanties Salarials), serà qui pague la major part de l'acomiadament, amb la qual cosa, l'empresari podrà arribar a pagar només 8 dies per any treballat. És a dir, acabarem pagant els nostres propis acomiadaments.
*

Els acomiadaments per causes econòmiques passen a ser “procedents”... Són 20 dies per any treballat amb el límit d'una anualitat, d’indemnització, ara i abans la diferència amb l'acomiadament objectiu és que possiblement atenua la gravetat i la transcendència de les pèrdues per tal de procedir a un acomiadament objectiu emprant l'adverbi "mínimament"; així mateix, elimina la determinació de la nul·litat de l'acomiadament per a la major part d’incompliments formals.
*

Els Convenis Col·lectius perdran un gran pes, ja que hi haurà una major facilitat perquè els sindicats institucionals s'introdueixin en els procediments de negociacions d'ERO i de modificacions de condicions de treball col·lectives... És a dir, l'empresa podrà decidir, amb "l'acord" dels delegats o representants dels treballadors, que no s'aplique el salari marcat al conveni.
*

Legalització de contractes de pràctiques i de “formació” en condicions “especials” per joves, etc., que encara desprotegirà i precaritzarà més a aquest sector tan desprotegit.

És a dir, en definitiva, una contrareforma, perque empitjora substancialmente les nostres condicions i drets laborals, i perque fa un pas fonamental cap a l'acomiadament gratuït... quan al nostre país ja som més de 1.500.000 aturats reals.

Com a resposta a aquest brutal atac contra els nostres drets hem convocat la Vaga General.

4.-Vols fer vaga?

Abans de res, cal que tinguis ben clars uns petits conceptes claus sobre la Vaga:

1.

La Vaga s’entén com una aturada temporal, col·lectiva i concertada del centre de treball, i cal que imperativament tingui algun tipus de connexió, ni que sigui llunyana, amb motius laborals (no es pot convocar una vaga per a canviar el model econòmic... òbviament, així és la legalitat d’aquesta “democràcia”)
2.

La poden finalitzar els sindicats institucionals a voluntat; efectivament, la pau social pot assolir-se mitjançant Conveni.
3.

Legalment el dret de vaga es pot suspendre per part de l’estat, si hi ha una declaració d’Estat d’alarma.
4.

Legalment no es pot ocupar el centre de treball, és il·legal, així com totes les vagues que tinguin un caràcter “encobert” o “abusiu” (segons com vulgui entendre-ho això l’estat i/o la patronal), com les vagues de zel, rotatòries (que no és el mateix que una vaga intermitent on l’empresari ja sap prèviament quan es pararà de treballar).

La vaga pot ser convocada:

*

Pels representants dels treballadors, en reunió conjunta de tots i totes les treballadores amb els representants. Cal que consti en acta de la reunió que s’haurà d’adreçar a l’autoritat laboral competent en funció, un preavís, amb un temps mínim de 10 dies abans del dia de vaga.
*

Directament pels propis treballadors del centre de treball afectats pel conflicte, mitjançant prèvia votació, que haurà de ser secreta, i en la que es decidirà per majòria simple. El resultat es farà constar en acta. Punt interessant si teniu la desgràcia de tenir un Comité d’empresa mandrós o simplement venut.
*

Les organitzacions sindicals d’acord amb el que determinin els seus estatuts i l’àmbit de l’abast de la vaga.

Criteris formals per convocar vaga:

1.

El ja esmentat acord exprés per part d’alguns legitimats.
2.

Convocatòria formal de vaga mitjançant un preavís adreçat a l’empresari i a l’autoritat laboral, amb com a mínim 10 dies d’antelació si té afectació sobre els serveis públics, i 5 de la resta de sectors, esmentant els antecedents i motius de la vaga i objectius, data d’inici i finalització de la vaga, intents per arribar a un acord per evitar-la i qui conforma un comitè de vaga (com a mínim 12 persones), i si voleu perdre una mica el temps podeu instar la mediació d’un Inspector de Treball.
3.

Adjunt teniu un model de preavís per l’empresa.

5.-Hi ha vaga, m’hi adhereixo i participo?

Cal que remetis una comunicació a l’empresari molt simple, no és requisit preceptiu per a fer-la però nosaltres recomanem que li enviïs una carta d’amor al teu empresari amb un text similar aquest bàsicament:

“Comunico als efectes pertinents que atès que en virtut del dret que m’assisteix com a treballador participaré en la jornada de vaga convocada pel Sindicat xxxxxx, del qual en sóc afiliat [si sou afiliats al sindicat convocant aprofiteu l’avinentesa per a comunicar la vostra afiliació, sinó tant és no es requisit preceptiu] per la qual cosa restaré absent del meu lloc de treball durant tot el dia xxxx, incorporant-me amb plena normalitat al dia següent al meu lloc de treball.”

Ah! És de vital importància que aquesta mena de comunicació amb l’empresa, es faci sempre per escrit, mitjançant telegrama, burofax, etc., quedant-te sempre amb una còpia signada del preavís... Açò és fonamental ja que es constituiria com a prova en cas d’haver d’anar a judici...

La comunicació de la vaga te els següents motius:

1. El caràcter reafirmatori de la vaga.
2. Evitar que considerin la vaga com absentisme laboral, i et sancionin amb més dies sense sou i feina que els de la pròpia vaga.
3.

Blindar-te contra l’exercici posterior d’una virtual represàlia empresarial, ja que si t’acomiaden o et sancionen es podria determinar una sort de connexió que determinaria la nul·litat

Els efectes de la vaga són bàsicament la suspensió del contracte de treball (que no acomiadament) i la correlativa obligació de cotitzar i retribuir salari per part de l’empresa, amb la qual cosa el dia que estiguis de vaga no et computarà als efectes de prestacions socials, i no cobraràs el jornal pertinent.

Sóc estudiant, puc participar de la vaga?

Sí, legalment, tens dret a fer-ho. Segons la LODE (Llei orgànica del dret a l'educació), el segon paràgraf del seu article 8, diu:

"Les decisions col·lectives que adopten els alumnes, a partir del tercer curs de l'Educació Secundària Obligatòria, al respecte de l'assistència a classe no tindran la consideració de faltes de conducta ni seran objecte de sanció, quan s'hagin pres com a resultat de l'exercici del dret de reunió i siguin comunicades prèviament a la direcció del centre"

És a dir, sempre i quan sigui producte de la decisió col·lectiva dels alumnes, o dels delegats, una classe o un centre sencer pot secundar una Vaga General (amb el corresponent preavís a l'administració del centre).

Des de la COS entenem que açò no només és un dret, sinó una necessitat, ja que cal sumar en la lluita a tots els sectors afectats i solidaris, i els estudiants no només haurien de ser solidaris, sinó que com a treballadors, o futurs treballadors, també els afecta, i ni poden ni deurien ignorar-la. Per a això, a més, ja existeix una organització al nostre país que farà eixa feina, el SEPC.

Les persones aturades també podrem participar de la vaga? I les pensionistes?

És clar que sí que podeu... és més, deuríeu participar activament, ja que els retalls salarials i de drets, els atacs a les prestacions i subsidis, la congelació de les pensions, etc., us afecten també de forma directa.

A més, no només podreu comptar amb el suport del sindicat, sinó que el 29 de Setembre, i durant la resta de mobilitzacions que vindran després, les persones treballadores assalariades, aturades, jubilades, estudiants, etc., ens hem d'unir, com a la mateixa classe treballadora que som (independentment del nostre color de pell, accent, edat o condició) per defensar els nostres drets, i poder fer recular tots els atacs contra els nostres drets més bàsics, per tal que la seva crisi no la paguem les persones treballadores, sinó els xoriços dels grans executius de bancs i multinacionals, la gran patronal, i tota la colla de vividors (monarquia, noblesa, alts càrrecs militars, buròcrates polítics i sindicals, etc.), que viuen en el luxe gràcies al nostre esforç.

Què hem de fer per convocar al meu lloc de treball?

Tot allò que t’hem comentat més amunt.

Si passa qualsevol cosa puc o podem tenir cobertura i assessorament legal?

És clar que sí... per a això, i per moltes altres coses, està la COS.

Sempre que necessitis suport, assessorament, cobertura, etc., només hauràs de contactar amb el sindicat.

Amb qui hem de parlar per rebre ajuda o assessorament?

Contacteu amb la vostra assemblea del sindicat, o amb la més propera... i allà us podran informar. Igualment si voleu material per fer difusió i agitació, etc.

També podeu escriure per demanar informació a aquestes adreces de correu electrònic:

info@sindicatcos.cat Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la

acciosindical@sindicatcos.cat Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la

O bé trucar al: 622 901 212

6.-Esquirols

L’esquirolatge s’entén com aquella activitat de l’empresari destinada a substituir treballadors en vaga, no necessàriament contractant-te de nou sinó desplaçant per exemple a treballadors d’un altre centre de treball.

L’instrument bàsic per frenar aquesta situació es recórrer a la Inspecció de Guàrdia (Inspecció de Treball), fent la denúncia escaient, per a que actuï amb urgència ja que es considera una infracció molt greu per a l’empresari que li pot suposar una multa d’entre 6.251 € i 187.515€.

Així doncs... poseu molta atenció a aquestes qüestions, i si us trobeu en situacions d’aquesta mena, poseu-vos en contacte amb el sindicat i denunciarem.

7.- Conseqüències i pressupòsits de fer una vaga il·legal

*

Pensa que tal com hem dit, hi ha diferents tipus de vaga que no pots fer: polítiques rotatòries, de zel, etc.
*

No pots ocupar el lloc de treball... de fet l’ocupació il·lícita del centre de treball autoritza a fer un tancament patronal.
*

No pots “obligar” algú a fer vaga en contra de la seva voluntat... S’ha “d’informar”, no “obligar”.

8.- Què puc fer amb els meus companys i companyes per aconseguir mobilitzar més gent?

*

contactar amb el sindicat, o amb els col·lectius que ja estiguin fent feina i preparant accions;
*

contactar amb les associacions culturals, veïnals, ecologistes, de persones nouvingudes, juvenils, de pensionistes, ONGD, casals i centres socials, associacions de petits comerciants, etc., del teu barri, per fer-les partíceps de la vaga, també amb les seves reivindicacions;
*

encartellades i pancartades;
*

pintades i murals;
*

piquets informatius a les portes de centres de treball i polígons, mercats, centres d'ensenyament i salut, a les parades de transport públic, etc.
*

concentracions de protesta davant d'institucions claus com els departaments i direccions generals, i territorials, de treball, delegacions del ministeri de treball, cambres de comerç, seus patronals, seus de grans multinacionals, seus dels partits responsables (PsoE, PP, CiU, etc.)
*

altres accions públiques com performance, actuacions al carrer, etc.
*

generant i provocant debats i discusions en bars i altres espais d'esbarjo.
*

Etc.

Hem de tenir molt clar que el que no fem nosaltres, no ho faran els altres per “mi”... En aquesta lluita hem d'estar-hi totes i tots, hem de participar, fer propaganda i agitació als nostres barris i centres de treball o estudi...